Em sembla que mentre dormia m’han implantat unes lents microscòpiques als ulls. Avui dia ja no estem segurs enlloc i bé podria ser que un cirurgià ocular s’hagués escolat a casa en un moment de descuit, per exemple quan estem entrant els milers de bosses del supermercat, que les podem pujar totes alhora els quatre pisos i mig però en arribar al nostre replà no sé per què sempre les anem entrant de dues en dues. I mentrestant el metge aquest es deu haver amagat a l’armari dels abrics, que com que ara no l’obrim és el millor amagatall de la casa.

El cas és que estic convençuda que mentre dormia algú m’ha anestesiat la vista, m’hi ha endossat les lents que us deia i se n’ha tornat cap a la seva clínica privada sense fer soroll, o això o el iogurt de kiwi i encenalls de fusta (altrament dit muesli) estava més caducat de l’habitual. Amb aquesta mania d’estampar dates a tots els productes, fins i tot als ous (quina feinada ensenyar a les gallines a fer servir el letraset!), quan menjo una poma sense data acabo fent-ho a mossegadetes lil·liputenques per por de trobar-m’hi una comuna de cucs instal·lada entre pell i pinyol.

Ai, us deia això del microscopi que tinc ara per ulls, és que no me n’adono i obro incisos i em perdo i ja no sé on sóc, i això abans no passava, és culpa de la tele i les noves tecnologies, que ens han fotut la pressa al cos i ens han acostumat a fer cinquanta-quatre coses alhora i no acabar-ne cap. Abans no passava: abans la gent quan t’explicava una cosa començava pel principi, després venia el nus i després el desenllaç, pasito a pasito a Bazar Perpiñán, i ara en canvi la gent et comença a explicar una cosa i no saps mai com acaba, com a les telenovel·les, que no tenen mai un final tancat per si de cas el benetijornet de torn té deu minuts lliures i vol allargar-les una temporadeta més.

Què deia? El microscopi, el microscopi. De petita em van regalar un microscopi de joguina que era tan de joguina que no funcionava de cap manera, i un cop, en un moment d’extrema valentia impròpia de la meva persona, em vaig punxar el dit índex amb una agulla per poder veure la sang amb la lent miraculosa i l’únic que vaig veure va ser una taca vermella molt més grossa del normal que, aprensiva com sóc, em va fer perdre el color i alhora l’interès per aquella joguina tan de joguina.

I ara que ho penso el que em deuen haver implantat a mi no són lents microscòpiques, no, sinó d’augment, com els binocles, perquè a mi el que em passa és que ho veig tot més gros, com quan em passejava per casa amb els binocles que l’avi tenia per veure les cigonyes que niaven al campanar de Santa Maria i em semblava que el taller de rellotgeria del fons del passadís (els avis vivien en un passadís que anomenaven pis) estava just davant meu i saludava l’avi i ell no em sentia, perquè era lluny i perquè durant la guerra li va caure una bomba ben a prop que el va deixar mig sord.

Ja us ho he dit, no, que aquesta nit m’han...? El microscopi... Les lents d’augment, vaja. Haurem de fer la compra per Internet, avui dia ja no estem segurs enlloc, ja em direu per què ho he de veure tot tan gros jo ara... A veure si no m’oblido de deixar la porta oberta aquesta nit i que torni a venir el cirurgià i em retorni la meva mirada miop i poc ambiciosa, que la que ho vol veure tot més gros del normal no sóc jo, que sóc de bon conformar i estic avesada als espais petits, els llocs estrets, les racions mínimes i les pizzes mitjanes.