A ma mare la van dibuixar dins d’una vinyeta amb un traç gruixut i un feix de superpoders sota el braç. De primer, corria amunt i avall per les historietes, de pàgina en pàgina, de volum en volum, i anava tan de pressa com li ho permetia el dibuixant, que feia mans i mànigues per tenir els escenaris a punt, els diàlegs embastats i el vestuari mínimament esbossat perquè ella pogués fer la seva sense sentir-se del tot incompleta.

Ben aviat, però, ma mare va començar a sentir que els colors se li esmorteïen, que les línies se li difuminaven, que a les seves intervencions els mancava un bull, i va decidir fer el salt del paper a la vida real. Les vinyetes se li havien fet petites, els superpoders se li marcien de no fer-los servir, li calia un nou escenari per moure’s al seu ritme, vertiginós, i poder triar els colors, vius, i els coprotagonistes de les seves historietes.

Un cop de carn i ossos, va començar a destacar en tot: no necessitava proposar-se grans fites per fer gala de la seva força, de la seva empenta, de la seva rapidesa, de la seva sorprenent capacitat de fer més de mitja dotzena de coses alhora sense que cap sortís malament ni es quedés a mitges, i de la seva envejable memòria.

A poc a poc, va aprendre a dissimular, a fer veure que era humana, a mesurar els seus poders i mantenir-los ocults, per emprar-los només quan ningú no la veia. La vida real li garantia el que la de còmics no li havia sabut donar: les emocions, les desil·lusions, les alegries, els disgustos, tot un seguit d’imprevistos que activaven les seves energies suprahumanes i la feien brillar amb tota la força possible.

Ma mare era una heroïna nascuda del paper amb un valor afegit que els seus antics companys de vinyetes no tenien: els sentiments, i d’aquests també en tenia un pou sense fons, un superàvit permanent que es preocupava de repartir a tort i a dret, no només entre els coprotagonistes de la seva vida de carn i ossos, sinó també entre els secundaris, els extres, els figurants, els passavolants, tots sense excepció.

I ara que ja fa més de cinquanta anys que està entre nosaltres, continua sentint-se (i continuem sentint-la) superheroïna, de casa nostra, del barri, del poble, dels nostres dies... Tots confiem en la seva energia per superar qualsevol situació, per això els dies que sembla que vulgui tornar a ser un dibuix borrós, difuminat, mal pintat o de traços dèbils, tremolem per por de perdre la màgia dels seus superpoders.