Des que sembla que mig món vol ser (pretès) cantant i l’altre mig assegura haver-se embolicat amb algú famós que alhora se n’ha fet per haver-se embolicat amb algú famós que alhora se n’ha fet per etcètera, veig que s’està escampant com la pesta una afirmació que, a banda que fa tuf de mentida, em fa l’efecte que no és traslladable a (gairebé) cap altre ofici.

Avui dia, els periodistes (aquesta espècie també es multiplica a marxes forçades i alguns subjectes que se’n consideren s’haurien de plantejar l’opció de vestir-se amb unes cometes per estalviar-se les possibles reaccions dels que es prenen seriosament la feina) que per accident o per encàrrec topen amb un (pretès) cantant no triguen mai més de dos minuts (o deu línies) a fer la pregunta que fa sortir de l’armari l’afirmació que us comentava al primer paràgraf:

«Periodista»: Des de quan cantes?
«Cantant»: Des de petit [N’hi ha que són més categòrics i diuen: «Des de sempre», i tot seguit —i és aquí on volia arribar— gosen pronunciar:], des que vaig aprendre a parlar.

Sembla que cantar des de petit sigui una mena de valor afegit que automàticament ens ha de fer pensar que estem davant d’un autèntic (pretès) cantant. I és que, com ja sabeu els que no sou (pretesos) cantants (en queda algun?), si no ets (pretès) cantant, tampoc no cantes de petit, oi que no? O sóc l’única que quan al parvulari ens feien cantar El gegant del pi el recitava sense entonació i —si més no en el meu cas— intentant carregar-me’n les rimes perquè de gran tampoc volia ser poeta?

Proveu de traslladar-ho a qualsevol altra professió que no tingui a veure amb les arts ni amb els esports: Des de quan obres cossos en canal (a un forense)? Des de quan parles de vostè (a un teleoperador de Vodafone)? Des de quan omples les bústies de paperassa (a un repartidor de correu comercial)? Des de quan balles samba (a un exalcalde de Barcelona)? Oi que no funciona? No és difícil esbrinar-ne el perquè.

N’hi ha que de l’afició en volen fer professió i això, en el cas dels cantants, sembla que avui dia no és impossible, només cal fer unes hores de cua amb la mama de bracet, afirmar i recontraafirmar que si no aconsegueixes guanyar-te la vida cantant seràs un fracassat, cantar alguna bella melodia dels orejadevangogh o cantodelloco o sueñodemorfeo o diariodepatricia (atenció, pregunta: s’ha fet algun estudi de màrqueting o sintaxi generativa sobre el perquè de l’«èxit» de grups (pretesament) musicals amb noms construïts per: substantiu + preposició + article + substantiu?) posant-hi allargaments de síl·labes i uouoooos de collita pròpia, dir que has passat la nit al cotxe, en un contenidor o dins de qualsevol altre receptacle llastimós, repetir fins a l’extenuació que estàs molt nerviós i que per això estàs afònic i no et saps la lletra ni del parenostre ni com es diu ta mare ni on és la dreta i l’esquerra, i sobretot celebrar qualsevol petita fita amb uns quants salts, plors i crits rematats amb un «no m’ho puc creure» (delator de la teva manca de confiança en tu mateix, tot s’ha de dir) inintel·ligible perquè t’estàs tapant la cara, plena de llàgrimes i mocs, amb les dues mans.

No és fàcil, no ho proveu a casa si no hi ha cap menor d’edat que us ho supervisi. Però és que avui dia ser (pretès) cantant és molt dur, què us penseu, i si no fos per la tele, l’única sortida per aconseguir-ho seria anar a classes de cant i solfeig en un conservatori qualsevol envoltats de gent qualificada que es guanya la vida ensenyant música, quin horror.