Una nit de la setmana passada vaig somiar que hi havia un cocodril a la piscina de l’hotel on passava les vacances i quan la bèstia estava a punt de mossegar-me el nas em vaig despertar tota suada i amb uns crits que van accelerar el ritme cardíac d’un copilot desvetllat a la força.

Els rèptils no m’han fet mai cap gràcia i per això no podia deixar de cridar paraules gruixudes quan, fent zàping, ensopegava amb el caçador de cocodrils més famós del planeta.

Tot i això, llegir que avui se l’ha endut a l’altre barri un animal marí m’ha posat la pell de gallina, i m’ha recordat l’«amigo Félix» i com em va trasbalsar la seva desaparició el 1980 —amb només quatre anys al sarró—, el primer cop a la vida que vaig tastar la crueltat de la mort, que tornaria a desmuntar-me els nervis el 1984 quan en Xesco em va donar una empenta per fer-me una mica més gran de cop.

Imagino que avui, en saber la notícia, seran molts els qui patiran un xoc semblant: cada generació té els seus herois i els seus màrtirs d’infantesa i de joventut.

AFEGIT 1: Ara resulta que la notícia que jo enllaço de Vilaweb que informa de la mort del caçador de cocodrils m'enllaça a mi i diu que en lamento la mort... Faré un aclariment: la seva mort m'ha posat la pell de gallina perquè he recordat les de F. R. de la Fuente i X. Boix. A mi el senyor Irwin no em va provocar mai cap sentiment positiu (insisteixo: era veure'l a la TV i començar a renegar, i no només perquè els rèptils em fan un oi terrible), que quedi dit. Només em sap greu perquè hi ha més d'un que avui coneixerà per primer cop la mort de prop, però la veritat és que penso que l'Irwin donava a la canalla una imatge poc educativa de com tractar les bèsties. O sigui: subscric el que diu la Lola al 100 %.

AFEGIT 2: Si algú es vol queixar de Ryanair, amb pancarta o sense, ho pot fer aquí sota, a nosaltres no se'ns acabaran els bitllets, que aquí sempre es vola de franc!