Desconec perquè les idees desgavellades, sense solta ni volta, se sol dir que són idees de bomber, i no conec cap bomber (i em sap greu, eh) a qui poder-li-ho preguntar. Potser perquè els bombers són els únics que poden entrar per la finestra a casa teva sense que automàticament truquis a la policia; perquè són els únics que et poden clavar bufes amb una manta sense que els denunciïs per violència domèstica (coi, que et peguen a casa teva, no?), o també perquè són els únics que et poden agafar en braços, mig despilotada, i travessar l’ampit més proper tot fent-te sentir una dona de pel·lícula sense que t’hi hagis de casar després. Proveu a fer qualsevol de les tres coses en casa d’altri sense ser bombers i ja em direu el què.

El cas, però, és que d’idees de bomber em sembla que en tenim tots de tant en tant. I fa uns dies en vam tenir una a dues ments, el copilot i servidora, tot perquè a l’hora en què escric aquestes línies el sol em socarrima la pell a través de l’única finestra decent i exterior de la nostra «delegació» a l’Eixample. O sigui, fa dies que omplim els típics buits que es generen mentre esperem l’ascensor, un cambrer, el metro o la tanda pronunciant la frase «Hem de comprar una cortina».

Així que no se’ns va acudir res millor que anar als grans magatzems d’escales automàtiques infinites amb la pretensió de resoldre en deu minuts un problema que sembla que ens acompanyarà durant anys.

Però anem a pams, perquè abans d’arribar a la planta corresponent vam començar a dubtar si no estàvem retrocedint en el temps a mesura que ens allunyàvem del carrer, ja que el poc que vèiem entre tram i tram d’escala ens enviava de pet als anys vuitanta, a l’època en què portar hombreres no era delicte i tothom duia els pantalons arremangats com si estigués a punt d’inundar-se el carrer per culpa d’una riera mal resolta (ullet que em permeto de fer als maresmencs que em consta que em llegeixen de tant en tant).

Flash-backs a banda, quan finalment vam arribar on tocava, vam ser conscients que amb un «Volem una cortina» no ens en sortiríem, així que vam començar a deambular com ànimes en pena entre fileres i fileres de mostres de cortines que semblava que en qualsevol moment adquiririen vida pròpia i ens empaitarien pels passadissos excessivament encerats de la planta de LLAR, que no podria tenir un nom més contradictori, ja que ni la Mosquera no s’hi hauria sentit com a casa, en un lloc tan lluent i carregat de colors.

El copilot s’estava gronxant, prop de la nàusea, en una cortina de vellut lila cardenalici mentre servidora se sostenia amb força a una barra de color or envellit artificialment acabada amb uns poms que em sembla que Nostradamus ja va vaticinar que tard o d’hora algun malànima sense entranyes dissenyaria, i aleshores va arribar El Comercial. Al·leluia. Al·leluia?

Feu la suma:
Vestit jaqueta estil «Amigos para siempre will you always be my friend»
+ una sitja de gomina abocada sense por en quatre manats de pèl escampats homogèniament (això sí) per un cuir cabellut amb afany de protagonisme
+ sabates encerades amb tanta dedicació com el terra
+ somriure de «Comissió! Comissió! Comissió!!!!!»
+ mirada «Sé el que busqueu i per trobar-ho us faré suar» o «Remember my name: Faaame!»

Què en surt? Digne del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges, oi? Doncs, a més, parla!:

—Us puc ajudar?

No caigueu en la temptació, ans deslliureu-vos de qualsevol mal i digueu sempre «No, gràcies» sense mirar als ulls de l’interlocutor quan us facin aquesta pregunta, tret que us la faci un bomber mentre es cala foc a casa vostra, esclar.

Necessitaria haver fet un màster en cortines per poder reproduir els minuts de monòleg que vénen a continuació, però ara per ara a ESADE no tenen previst fer-ne cap, així que em salto la nostra «conversa» amb El Comercial i em llenço de cap al desenllaç.

[....]

El típic buit que es genera mentre esperàvem per arribar a la planta baixa, tornant d’esglaó en esglaó cap a l’any 2006, el vam omplir amb el des d’ara ja clàssic «Hem de comprar una cortina».