Quan fulleges una guia sobre una ciutat o un llibre de viatges ubicat en un entorn urbà, tard o d’hora l’autor acaba afirmant, per fer-te entendre que és un lloc que has de visitar, que és ideal per perdre-t’hi, i se suposa que és una qualitat positiva, una dada que t’ha de fer sortir de casa corrents de pet cap a l’aeroport més proper per plantar-te en aquell racó de món on representa que perdre-hi el senderi és un passatemps agradable.

No puc concebre el fet de perdre’s com una experiència plaent, potser perquè des de ben petita he tendit a perdre’m sovint i mai per gust o per fer passar una estona morta. Per a mi no saber per on paro, si he d’anar a la dreta o l’esquerra, si el mar és al nord o al sud, és una veritable tortura, una font de neguit que m’anul·la i em fa passar una estona traumàtica.

Si pogués, aniria sempre amb un mapa a les mans, fins i tot per anar a llocs coneguts, familiars, comuns en la meva quotidianitat. He arribat a perdre’m tornant a casa, al poble, després de les classes de solfeig (tots cometem errors de tant en tant), i no pas el primer dia que tornava del conservatori cap a casa, sinó cap a mig curs, quan ja estava més que avorrida d’arrossegar els peus per un itinerari aparentment senzill però en realitat ple de trampes, obstacles i imprevistos.

Fins i tot els camins que faig dia sí dia també em costa de reproduir-los mentalment i esbrinar si em ve de pas o no la xarcuteria, la tintoreria o la seu del districte. I anar en autobús per la ciutat em provoca taquicàrdia perquè mai arribo a tenir clar del tot on he de baixar i passo bona part del trajecte amb el ditet a un centímetre minso del botó de sol·licitar la parada.

En aquella època en què anava sovint a entrevistes de feina, em vaig haver de comprar una guia de l’àrea metropolitana que vaig anar omplint de post-its i anotacions i que obria una mitjana de deu vegades al minut per comprovar si aquell carrer continuava estan just després d’aquella rotonda, i a això calia afegir-hi els horaris dels busos, els metros i els trens, les combinacions de transports, els transbords, els possibles canvis de ruta per obres, un rosari de patiments sense fi que no s’acabava un cop havia fet l’entrevista, ja que aleshores tocava tornar, i no sempre era fàcil desfer el camí.

Per això, que els ocells es mengessin les molles de pa de la Gretel sempre m’ha semblat d’una crueltat insuperable, i em va semblar una despietada broma del destí que, el primer dia de feina com a comercial per a una empresa esperpèntica que va tenir la terrible idea de contractar-me com a representant dels seus dubtosos productes, al número ics del carrer zeta de la ciutat dels capgrossos no només no hi hagués el que esperava trobar-hi, sinó que no hi hagués res, i quan dic res, vull dir que només hi vaig trobar un solar buit amb quatre esquitxos de runa, sobre els quals vaig deixar el tríptic informatiu de rigor, per si als antics amos del negoci se’ls acudia tornar a passar per allà en un atac sobtat de nostàlgia empresarial.