Aquell pam i mig encoloniat que arrossega la bossa de l’esmorzar amb el nas ple de mocs i els ulls encesos de plorar des de fa dues cantonades et cura el vertigen d’un dilluns que és dilluns de totes totes, sense trampes ni festius intersetmanals i a més amb planetes i campanyes per pair.

El gos que passeja una senyora enlleganyada saps que et saluda amb un cop de cap mentre busca el millor arbre per fer-hi el primer riuet, i aquell cop de cap caní t’espolsa la mica de son que encara et penja de les pestanyes.

Després hi ha el quiosquer, a qui li tremolen les cames quan t’hi acostes i pots llegir-li entre cella i cella un «què-em-demanarà-que-no-tindré?», i mentre te n’allunyes regalant-li una ullada directa a les retines, sense robar-li ni un titular de franc, t’ajuda a pair el primer cafè.

Fins i tot la verborrea presidencial de primera hora, quan has fet massa soroll baixant les escales i s’ha obert la porta del primer tercera com per casualitat, pot salvar-te contradictòriament d’un mal de cap que apunta maneres en un racó del teu crani, just allà on guardes els temes pendents.

I en arribar al despatx, esborrar cinc mil dotzenes d’spams et sembla d’allò més terapèutic, un bon exercici de neteja que et desfragmenta les neurones i et genera espai lliure sota serrell.

La rutina és el millor antídot per a segons quins estats d’ansietat, diuen, així que els habituals de l’itinerari matinal de casa a la feina passen a ser ansiolítics humans, dosis de rutina administrables per via visual, placebos urbans diaris.