Cada dia estic més convençuda que vull que els meus nervis tinguin copyright a les pàgines de crèdits dels llibres que m’han passat pels dits, enravenats per la pressa o la incompetència lingüística del personal. Ni correctora ni traductora, fora. Patidora.

Cada dia estic més convençuda que hi ha llibres que només els ha llegit una persona, i no pas relligats i amb una coberta acolorida, sinó en una vulgar arial d’estar per casa dins d’una pantalla observada amb atenció durant un mínim de vuit hores diàries.

Cada dia estic més convençuda que hi ha llibres que només els hauria de llegir una persona, l’autor, i en veu alta, al mig d’una plaça de gom a gom, per comprovar si no li cau la cara de vergonya en passar-li la seva criatura per la gola, versió moderna de Saturn.

Cada dia estic més convençuda que si pateixo pels llibres és perquè vull, perquè no sé fer altra cosa, i que la clau està a deixar-los fer el seu camí, amb les mancances a la vista —i què?—, que el temps ja els desarà a la lleixa que els pertoqui.