Que el títol no us faci pensar que parlaré de cuina, que errareu el tret. Les cassoles no han servit per coure menges suculentes sinó per protestar contra les romaneses de la Ronda. El fum no sortia de cap olla fent xup-xup sinó d’una cuina en flames, en un edifici senyorial. Cassoles al Raval i fum a l’Eixample. I després digues que la rutina t’absorbeix i que tots els dies són iguals, au.

Dilluns, nou del vespre. Copilot i servidora a punt de sopar. «Tanca la tele que tinc el cap espès.» «Un moment, que fan el temps.» «Va, què vols que diguin? El de sempre: canvi climàtic a tot el Principat. Tanca-la, va.» I la tanca. I...

CLONC CLONC CLONC!

Ve de fora. La guerra dels mons? Un malalt del bricolatge a deshora? No. Tot el carrer Sant Gil (i rodalia, sí) ha sortit al balcó, o directament al carrer, a fer soroll «contra les putes» (sic!). N’hi ha que s’han concentrat a la plaça del Pes de la Palla, que és prou a prop de casa com perquè en sentim, també, el soroll metàl·lic que la inunda en dolbysurround. La consigna: «PUTAS NO». Així, directe a la vena.

La dona del Presi no gosa arribar-se a la plaça (té por dels macarrons, diu —comentari patrocinat per Buitoni—), però sí que estomaca sense miraments la tapa d’una olla amb una espàtula desmanyotada. Al balcó de davant hi ha un senyor que podria ser mon pare tocant un xiulet d’aquells que sonen al Camp Nou, i el toca en pijama de calça curta, mirant a banda i banda cada vegada que bufa, per por que el vegi algú. Jo el veig, el miro fixament fins que se sent tan ridícul com s’hauria de sentir i s’amaga cap a casa, amb el xiulet cap cot.

El soroll és eixordador, crispa el personal i tot cristo surt al balcó per protestar per les putes o per les cassoles, tant és. Vint minuts després, s’acaba la cassolada.

L’endemà sant tornem-hi, mentre a dos carrers més enllà comencen les actuacions policials a dotzenes, a l’estil Corcuera. Cada porta esbotzada equival a una dosi de tranxilium per als picacassoles del vespre.

Dimecres ja se’n fan ressò els mitjans de comunicació i algunes veïnes en bata exageren, rondinen, acaparen els reporters i després presumeixen de les seves dots mediàtiques. La plaça del Pes de la Palla és un desert, i la Ronda també, i el copilot ja hi pot passejar sense que cap rossa (natural o no) li faci «tssst-tssst», així que es passa el dia desfilant-hi amunt i avall. Torna a casa a l’hora de la tercera cassolada de la setmana, la de celebració, més sonada que cap, llarga a matar. L’espàtula de la primera dama sóc jo.

Dijous, a l’oasi de l’Eixample, lluny dels riscos cassolencs, sento olor de cremat. Obro la finestra i la pudor s’intensifica. Surto al replà i el fum no em deixa veure les escales. Tota la vida pensant que mai cridaria «Foc!». El copilot es pensa que faig broma, però les meves habilitats facials el convencen que va de debò. Tota la vida pensant que mai sentiria «Tanca-ho tot, agafa les coses de valor i marxem!». Les coses de valor? Mentre les busco, el copilot lliga tots els cables del despatx, USB inclosos, un rere l’altre, per si hem de sortir per la finestra. Li recordo que estem en un àtic i es treu la màscara d’heroi.

Arrenquem a córrer escales avall, i truquem a tots els timbres (no es pot calar foc més sovint?). Cridem «Foc!» i ens cau la bava de gust. Cada cop hi ha més fum, però ni rastre de les flames. I arribem al carrer i allò és un bé de Déu de bombers fornits i una mica suadets, i mànegues llarguíssimes, em vénen ganes de desmaiar-me però em continc. Un avi ens pregunta què passa, i veig que el copilot està temptat d’imitar l’Acebes del Bruno Oro i inculpar ETA, però el freno amb un «No ho sabem» que provoca una mirada de decepció del vell, que sembla que em digui «miénteme, condéname... hasta que muera de dolor» amb les pupil·les cataràctiques. La gent vol sang, vol fetge, vol desgràcies (House està fent molt de mal). L’argentí del principal ho grava tot amb la càmera i no es pot treure el somriure orgàsmic que se li ha enganxat als llavis.

De sobte, recordo que he tancat la correcció sense desar els canvis i em ve al cap la Moliner: ella ja estaria convidant a gintònics a tots els mansos que vesteixen de blau marí. I la imitaria, però l’únic bar on ens podrien servir aquests beuratges s’està cremant. No ha estat intencionat, no ha pres mal ningú, no ha passat res que ens garanteixi unes línies a les pàgines de successos, aquest cop: la fregidora ha fet un pet, i no m’estranya, tot ho fregeixen, aquesta gent.

És clar que aquesta setmana hem viscut sota la voluntat de les plomes dels guionistes d’Hospital Central...