De vegades et podries perdre dins d’una crema de carbassa, la cullera que s’hi endinsa i no toca mai el fons, després s’hi submergeix el canell, tot el braç, l’espatlla, i et tapes el nas i t’hi capbusses tota. I quan ve el cambrer amb el segon plat només en resta l’abric, de tu. I de dins del bol, treus el ditet per avisar que per postres vols pastís de taronja, que aquest és el color dels dimecres, i que no t’hi posin un turonet de nata artificial, que el blanc és per als diumenges matiners.

En realitat, però, només hi has submergit la punta d’un dit, a la crema, i perquè has badat mirant la bufanda carbassa de la dona que dina sola. És fàcil fer un menú solitari amb una bufanda així al voltant del coll. Però sense llana taronja per salvavides, et calen les dues mans per agafar la cullera, i l'espessor de la crema gairebé t’obliga a mastegar cada cullerada, sense aconseguir bandejar del tot la temptació d’agafar el bol amb les dues mans i engolir glops sòlids de carbassa fent tot el soroll possible.

Ni t’hi capbusses ni fas soroll, ni la bufanda carbassa és garantia de res, però dur-te a la boca dues dotzenes de cullerades monòtones i idèntiques et fa perdre el senderi dels pensaments i de sobte et veus reflectida al fons del bol i la carbassa ja t’ha pujat al cap, embriagadora.

*Estar carbassa: estar tocat del bolet (Val.), segons l’Alcover-Moll.