Gràcies als panellets de pastisseria amb què em conformo cada any des que l’àvia ja no hi és, sempre acabo evocant-la, no només pastant-ne la massa a la taula del menjador petit, sinó en totes les vinyetes que la recordo, perquè els avis els conservo ben perfilats, en petites càpsules fetes de paper bo i tinta xinesa indeleble, allà on es guarden els tresors de la infantesa, en un cofre ocult que ningú més pot tocar.

Passo pàgines i la veig ara tallant-me les ungles dels peus amb la cura d’un orfebre, ara matant un conill feréstec rere el vidre fumat de la porta de la cuina, ara rient estirada al sofà amb les cames damunt d’una muntanya de coixins, ara remugant perquè l’edat no perdona i el passadís s’allarga amb el pas dels anys, ara cridant previsorament l’avi a sopar deu minuts abans que el tingui llest del tot, ara venint-nos a dir bona nit i enterrant-nos sota una tona de mantes velles i plenes de boles, ara abduïda per la tele per culpa d’una sèrie veneçolana plena de gent desgraciada amb noms esdrúixols, ara alienada davant d’una maripauhuguet que confonia amb vés a saber qui i a qui saludava amb una familiaritat preocupant, ara menjant puré de verdures amb molt poca traça i un pitet ridícul, ara mig adormida i encongida al llit enmig d’uns somnis que cap de nosaltres no sabíem desxifrar...

I enguany que a banda de panellets també hi ha urnes, recordo que l’àvia no votava, que era l’avi que ho feia dues vegades. Des del dia abans ja tenien els dos sobres preparats damunt de la consola, davant de l’exèrcit de néts retratats a les dues bandes de l’oceà, i sortien de casa a primera hora del matí i amb el vot a la mà, havent comprovat mitja dotzena de vegades si duien el «deneí».

L’àvia només sabia llegir els titulars en negreta de les revistes del cor, i si li donaves cinc minuts de treva era capaç d’escriure el seu nom, que sempre quedava incomplet a la meitat de l’última lletra, la ela, per la pressa de llençar el bolígraf, i així passava a dir-se «Isabé», que de fet era com ella es presentava a qui encara no la coneixia a aquelles alçades, amb un somriure de rata presumida i un escot atrevit malgrat tot.

L’àvia va deixar de votar perquè ja no tenia cap sentit anar al col·legi electoral si no era de bracet de l’home que votava doble, que l’adorava igual. L’àvia va deixar de votar i aviat van arribar el puré, el pitet cobrint-li l'escot i els somnis amb xerroteigs indesxifrables, i aquella mirada opaca que acollonia.