Hi ha una mena de dones al meu barri —a gairebé tots— que fan olor de llimona artificial i soroll de rumba. Sovint les veus passar o només t’ho sembla perquè la velocitat amb què es desplacen fa que siguin tan sols miratges, el temps les carrega i les mou. No tenen ni un minut per adonar-se que són indispensables, i sovint gasten un somriure de pilot automàtic.

Llimona i rumba, una combinació que tot i que suggereix festa només és garantia de feina sense fi, horaris demencials i responsabilitats a dotzenes. L’acidesa del cítric potser sí que les retrata, com també el ritme frenètic del ball.

Mireu-los les mans, envernissades de l’aspror que els regala el detergent. Oloreu-los els dits, essència de lleixiu, netedat imposada. Però tot i així segueixen remenant els malucs al so de la música que duen dins, un ritme constant, alegre malgrat tot, de supervivent que malda per comprar calendaris al preu que sigui.

Llimona i rumba i avall que fa baixada, i amb una sabata i una espardenya aniran fent, deixant-ho tot com una patena, garantint-nos l’acidesa justa, el ritme latent del barri, dels barris.