Va entrar una paraula a casa i ja feia més d’un mes que la pronunciàvem entre dents, en un lleu xiuxiueig, perquè la realitat que contenia fos menys perceptible als ulls. Quan la paraula era al menjador, sopàvem a la cuina, quan hi ensopegàvem a l’ascensor o al quiosc de la cantonada, la saludàvem amb un «adéu» tímid i esporuguit.

Va entrar sense trucar, de cop, un dia que no l’esperàvem, i va dir que es quedaria un temps entre nosaltres, sense precisar gaire més. Ara ja la comencem a reconèixer, li toquem totes les lletres i som capaços de mirar-la directament als ulls. Però en secret, quan ella es distreu, ens preguntem els uns als altres si hem descobert quan se n’anirà.

En entrar ja ens va avisar que calia que la diguéssim sense por, amb el cap alt i l’esperança a les pestanyes, ben a prop de les pupil·les. Però l’hem intentada ignorar fins ara, i ahir se’ns va fer més evident, en majúscules, i vam sopar tots junts al menjador, amb ella de cap de taula.

I si volem que se’n vagi, cal enlairar la barbeta, pronunciar-la tots alhora, en qualsevol moment del dia, i tot i així no deixar de dir la resta de paraules que surten al diccionari: por, nas, felicitat, cullera, aniversari, pastanaga, futur... Totes.