L’home que cada matí en dóna el diari sense que li digui quin en vull (o sigui: el quiosquer) em recorda dia sí dia també l’edat de la humanitat. Quan prova de somriure m’ensenya els ullals, quan s’acotxa per agafar un exemplar gruny, quan recula cap a dins del quiosc frega el terra amb una fúria de cànid.

El diari es fa petit a les seves mans i sempre el rebrega una mica en el trajecte que va del prestatge a mi. Entre els seus dits sembla de joguina, entre els meus creix fins a tenir la mida de les notícies del dia.

Del meu portal al seu quiosc hi ha deu passes mal fetes —de quan s’avança amb lleganyes als talons—, i en aquest interval de temps i espai el quiosquer m’ensuma i, abans de veure’m, ja té el meu diari entre les urpes. I sempre em sorprèn tant que, tot i que veig que no cal, li dic quin diari vull i simulo sorprendre’m quan «m’assabento» que ja el té preparat.

L’euro que li dono esdevé moneda de fireta quan cau en el seu palmell de colós, i em fa dubtar de si és l’import correcte. Ell, però, també pressent la quantitat del tros de metall que li pessigolleja una ínfima part de la mà i sense ni mirar-lo se l’endu a la caixa, amb un lleu remugueig de satisfacció que se li escapa entre les dents.

Quan el tinc d’esquena, ja goso desitjar-li un bon dia, a l’espera de comprovar que me’l torna, però de moment no passem d’una mirada furtiva amb un cop de coll veloç, i el mig somriure caní que em fa abandonar la perifèria del quiosc amb la cua entre les cames i el diari sota el braç, rebregat pel quiosquer de Cromanyó.