Avui fa tres anys que vaig començar a escriure aquí, però no sé què és el primer que vaig dir, perquè els arxius del primer any no els conservo tots, i el primer, que devia dir alguna cosa com «hola, ja estic aquí» però d’una manera molt llarga i dubitativa, el vaig esborrar, a causa d’aquesta fal·lera que tinc de fer net de tant en tant.

No sé si és un bon símptoma portar tres anys en el mateix lloc, corro el risc de fossilitzar-m’hi, i tinc clar que tres anys més no durarà. Sí sé que aquest no és el mateix lloc que vaig estrenar, que ha anat canviant tant en la forma com en el fons, i en el to, i que seguirà canviant —si no, malament.

Ni els passatgers són els mateixos (no tots) ni tampoc els copilots (ep, El Copilot, sí, aquest l’he fet fix), però les ganes, tot i pujar i baixar en funció de mil factors, continuen empenyent l’aeroplà com el primer dia, encara que amb un ritme més pausat i una mica més de distància —i això ho fan els meus anys, no els del blog.

Avui toca (i sento que toca) donar les gràcies a tots els que persistiu des del primer dia, o el segon o el tercer, els que entreu aquí de manera periòdica cercant qui sap què, i sembla que alguna vegada ho trobeu i per això hi torneu. Gràcies per tornar-hi i per dir de tant en tant la vostra en aquest racó de la xarxa que avui bufa tres espelmes i ho fa amb un vol satisfet, feliç i —encara— sorprès que continueu aquí.