8.1.07
El sobre
A mig matí m’han regalat vint minuts de treva i m’he enviat a fer un cafè a un forn de l’Eixample, on la majoria de clients passaven dels setanta i tots anaven indefectiblement acompanyats d’un sobre gros recolzat en una cadira, com si fos un membre més de la família. I dic família perquè eren tot parelles o bé de marits i mullers o bé de pares i fills; pocs eren els que anaven sols, i m’he assegut prop d’un d’ells.
La temperatura del local era per sortir-ne gratinat, però el senyor solitari no s’havia tret ni l’abric ni la gorra, i seia, amb el sobre reposant a la cadira del davant, cap cot i amb la cullera entre els dits. Feia estona que s’havia acabat el tallat, perquè en el gotet buit ja hi havia la marca resseca de l’escuma de la llet. La seva mirada travessava el vidre tacat del got i anava a raure al sobre, que semblava que l’increpés des del seient, amb aquell blanc insultant i el logo antiquat d’una clínica dels voltants estampat en un racó del paper.
Els meus vint minuts de llibertat s’han aturat, els altres clients s’han apagat, la màquina del cafè ha emmudit, i el sobre ha adquirit vida pròpia i ha començat a bufetejar l’home de la gorra, que entomava els cops amb una resignació cristiana. Tothom feia com si res, com si fos habitual que els sobres peguin els avis, però jo no podia remenar el meu cafè mentre a la taula del costat s’estava apallissant algú.
M’he aixecat pensant que el sobre es cohibiria en veure’m, però com que encara tenia una mà lliure, n’he començat a rebre bufes jo també. L’avi i jo ens hem mirat, ell trist i abatut, jo sorpresa i emprenyada, i amb quatre mans —unes més tremoloses que les altres— n’hi ha hagut prou per fer una bola de paper considerablement voluminosa i enviar-la d’un xut a l’altra banda del local.
Després, el senyor solitari m’ha donat la mà i les gràcies amb un trèmolo de veu esfereïdor i ha sortit del forn xutant la pilota de paper carrer avall. La màquina ha reprès la conversa, les veus, l’activitat, i jo he esgotat la meva treva bevent d’un glop un cafè fred i amarg amb tot el sucre al fons de la tassa.
La temperatura del local era per sortir-ne gratinat, però el senyor solitari no s’havia tret ni l’abric ni la gorra, i seia, amb el sobre reposant a la cadira del davant, cap cot i amb la cullera entre els dits. Feia estona que s’havia acabat el tallat, perquè en el gotet buit ja hi havia la marca resseca de l’escuma de la llet. La seva mirada travessava el vidre tacat del got i anava a raure al sobre, que semblava que l’increpés des del seient, amb aquell blanc insultant i el logo antiquat d’una clínica dels voltants estampat en un racó del paper.
Els meus vint minuts de llibertat s’han aturat, els altres clients s’han apagat, la màquina del cafè ha emmudit, i el sobre ha adquirit vida pròpia i ha començat a bufetejar l’home de la gorra, que entomava els cops amb una resignació cristiana. Tothom feia com si res, com si fos habitual que els sobres peguin els avis, però jo no podia remenar el meu cafè mentre a la taula del costat s’estava apallissant algú.
M’he aixecat pensant que el sobre es cohibiria en veure’m, però com que encara tenia una mà lliure, n’he començat a rebre bufes jo també. L’avi i jo ens hem mirat, ell trist i abatut, jo sorpresa i emprenyada, i amb quatre mans —unes més tremoloses que les altres— n’hi ha hagut prou per fer una bola de paper considerablement voluminosa i enviar-la d’un xut a l’altra banda del local.
Després, el senyor solitari m’ha donat la mà i les gràcies amb un trèmolo de veu esfereïdor i ha sortit del forn xutant la pilota de paper carrer avall. La màquina ha reprès la conversa, les veus, l’activitat, i jo he esgotat la meva treva bevent d’un glop un cafè fred i amarg amb tot el sucre al fons de la tassa.
