Si la comunitat de veïns està gairebé d’acord en alguna cosa és sempre gràcies al senyor Gairebé, que és qui, com ja ho vaticina el seu cognom, no està mai d’acord en res i fa que sempre surti aquest adverbi a les conclusions finals, les que el President Vocacional i Vitalici recita amb el pit inflat i el plural majestàtic al paladar.

No hi ha cap senyora Gairebé, i la comunitat no sap si ha arribat a existir-ne mai cap, però circulen dues hipòtesis enfrontades. Una és que el senyor Gairebé de jove (tots —sense el gairebé— coincidim a no aconseguir imaginar-lo de jove) va festejar amb alguna mossa amb qui finalment no es devien posar d’acord amb el lloc on anar a sopar després del cinema o amb la data del casament, si és que van aconseguir arribar més lluny tot i les discrepàncies contínues del jove senyor Gairebé. L’altra, apuntada pel senyor Oitant, és que gairebé hi ha una senyora Gairebé, o sigui: encara queden unes quantes «gestions pertinents» perquè hi sigui, però de candidata, n’hi ha.

El senyor Gairebé no et deixa acabar mai cap frase, me l’imagino trucant al 010:
—Em podria donar el telèfon de l’OCU? (El senyor Gairebé és dels que saben a qui s’han de queixar de cada cosa.)
—Sí, prengui’n nota, sisplau, és el 93...
—No hi estic d’acord, hauria de ser un 900!? Ho consultaré a un advocat i faré les gestions pertinents. —I penjaria indignadíssim.

Si el senyor Gairebé muntés un grup de música és dirien: El senyor Gairebé i les Gestions Pertinents. Segur. M’hi jugo un pèsol.