Un nobel diu que escriure és tancar-te en una habitació, aïllar-te i mirar cap endins, dintre teu, transcriure el que hi ha en el teu interior, però no com un dictat, sinó fent-ho universal, perquè el lector s’hi llegeixi ell mateix, el seu interior, i la lectura esdevingui també per a ell una mirada cap endins, un tancar-se en un mateix i descobrir-se, descobrir un món dintre seu.

Deia això, el nobel, entre moltes d’altres coses, i jo el llegia amb tots els sentits, fent que sí amb el cap com un autòmat, pensant alhora en quina habitació de casa em podria tancar a escriure, lluny de tot el que no fos jo mateixa. El llegia com qui està a punt de descobrir qui és l’assassí després de mil dues-centes pàgines de novel·la negra, amb l’ai al cor, aguantant-me el pipi, fins i tot, sense poder apartar els ulls del text per por que en tornar-hi ja no hi hagués les mateixes lletres, les mateixes paraules.

I jo no sé si per escriure em cal tancar-me en una habitació silenciosa o bé em cal seure a la taula d’un bar, envoltada de gent, només sé que llegint el nobel n’he tingut enveja, perquè ell (esclar) ja sap com necessita escriure, ell ja ha descobert que li cal una habitació tancada, aïllar-se, mirar-se cap endins i anar treballant les paraules amb calma, perseverança, tossuderia.

Jo encara no sé on em cal col·locar aquesta calma, aquesta perseverança, aquesta tossuderia, no sé si vull la porta tancada o oberta, si el soroll del carrer em molesta o m’hi ajuda. De vegades tinc la calma però no persevero, a voltes em llevo tossuda però no trobo les paraules..., sempre em falta alguna cosa, i sé que la que falta me l’he de fabricar jo mateixa, a còpia d’insistir, de buscar-la, de fer-la possible.

La calma no truca a la porta i et diu que ja pots començar a escriure, que es quedarà un dies amb tu. L’habitació no es tanca sola. La porta no cal que sigui un tros de fusta amb un pany. M’ho dic, m’ho repeteixo, ho escric aquí, i torno a fer que sí amb el cap com un autòmat.

El nobel diu també que escriu perquè està emprenyat, amb tu, amb mi, amb tothom, i perquè vol ser llegit, i perquè vol ser feliç, i per molts altres perquès. I jo busco a les pàgines grogues la secció de tatuatges per escriure’m un tros del seu discurs al braç esquerre, per llevar-me cada matí rellegint els seus motius per escriure. Però em fan por les agulles i no puc manllevar els motius dels altres, n’he de trobar els meus.

Escric perquè escrivint això, fent-t’ho arribar, trobo la calma.