El darrer dia de l’any, quan tothom ja havia trobat la manera de menjar el raïm amb companyia (de la mena que fos), vaig veure el senyor Carpanta entrar sol en un portal del carrer Riera Alta amb Carme, i obria amb clau. Darrerament, l’he tornat a veure força pel barri, se li ha instal·lat als ulls una mirada entelada cap al passat, arrossega més els peus i les paraules, va més despentinat, el vestit jaqueta li torna a cordar perfectament fins al punt que li va una mica balder, i ja no gosa parlar amb els desconeguts amb la mateixa frescor d’abans.

El primer dia de l’any, no va trucar ningú per felicitar el 2007 a la senyora Càndida. Un altre signe del pas del temps. Hauria preferit que em tornés a despertar aquella confosa veu de caverna, que m’hagués fet repetir dues vegades que la Càndida no viu aquí. La Càndida potser ja no esperava aquesta trucada, però jo sí.

També he sabut que la Reina Mare del Raval no és tan reina com pretén, que és un pèl corcó, que organitza festes d’aniversari a casa seva i hi convida tots els nens i els gossos miniatura del barri, i que es dedica a la pedicura i la pintura amb la mateixa gràcia i dedicació.

I he descobert que ara que l’han tancada, La Paloma és més oberta que mai, i si travesses la plaça dels Àngels a un ritme de passeig tard o d’hora se t’apareix un manso amb una dotzena de pírcings a la llengua i la cara gravada de sanefes i motius rèptils i t’endossa tant si vols com si no un feix de flàiers lluents i il·legibles que et prometen copes de franc.

L’última ha estat aquest matí: ja sé per què el quiosquer de Cromanyó no somriu, només té una dent, a la part de baix, al mig, una mica cap a l’esquerra, sola, groga, torta, ratada. No sabeu com entendreix un somriure d’una dent sola: tant que pot ser que li desitgi bon any fins al juny només per veure-la a ella, la dent, cada matí quan ell, el quiosquer, em dóna el diari.

Així he estrenat aquest any, que sembla que serà el de les revelacions, perquè he descobert més coses en aquests quatre dies que en tot el 2006.