El Carpanta se m'apareix arreu. Avui, a l'autobús. Hem xocat i la conversa ha fluït sola. La batuta la duia ell, jo només em limitava a omplir els espais de silenci amb paraules-crossa, a deixar-lo parlar.

El Carpanta deu sortir de casa cap a quarts de deu i estrena la conversa amb la primera persona que troba, sigui qui sigui, una conversa que li durarà el que queda del dia (hola, Ishiguro!) encara que l'interlocutor canviï al ritme d'un semàfor de l'Eixample.

Ell va fent, va enllaçant temes i no demana gaire a canvi: només te l'has de mirar, posar-hi bona cara i de tant en tant emetre algun so perquè vegi que estàs al cas del que diu. No és difícil, i a ell el fa feliç fins a bavejar (no és cap exageració ni cap llicència poètica: el senyor baveja mentre parla).

Així que a dos centímetres del Carpanta, amb les nostres ulleres a punt de fer un brindis per les diòptries respectives, me l'he escoltat i mirat atentament durant quatre parades amb els seus respectius semàfors.

Monòleg interior per la vena, el senyor Carpanta, és (Joyce pur, dirien els intel·lectuals d'americana de pana). No sé a qui li he passat el relleu d'interlocutor, i m'he quedat amb les ganes de saber com acaba la història de l'interruptor espatllat...