14.2.07
El dia del client
El dimecres és el dia del client al súper i per les cues que s’hi fan sembla que hi regalin qui sap què. M’agrada fer cua i veure què compren els meus veïns, i acabo elaborant mentalment possibles receptes amb els ingredients que posen a la cinta transportadora de la caixa.
El president i la primera dama van al súper a la mateixa hora que nosaltres, i mentre fan cua al peix ens fan brometes en veu ben alta que fora d’aquell context no em farien cap mena de gràcia, però allà dins els propino uns somriures que competeixen amb els fluorescents que pengen del sostre.
No sé què posen a l’ambientador que em torno la persona més amable del món i puc mantenir llargues converses sobre pernil dolç o compreses alades sense perdre la paciència.
Des de les conserves, sento les conyetes del president i alhora ajudo un senyor a trobar cogombrets amb gust d’anxova sense tenir ni la més mínima temptació de demanar-li per què els vol.
Passa el noi que representa que t’ha de dir on són les coses si no les trobes i ni s’adona que se’ns cremen les pestanyes de tant llegir etiquetes. Porta els cascos posats i balla salsa. «Reserva’m un ball», li diria. M’estic esverant per moments, boja de felicitat entre prestatges ben ordenats i ofertes destacades amb colors vius.
El senyor dels cogombrets crec que em vol adoptar, li porto el carro i passegem junts fins als iogurts, allà ens separem, ell vol vi barat i jo me’n vaig cap a les garrafes d’aigua: ens separa una set diferent.
Fent saltets amb la garrafa en braços busco el copilot, que se’m deu haver desmaiat a la secció de les fruites i les verdures intentant trobar la tecla dels alvocats a la bàscula digital. Cridaria «La dos!» des de l’altra punta del local, però em continc, i gairebé caic en les xarxes d’un parell de «tres al preu de dos», però a l’últim moment els driblo i me’n sento orgullosa.
Rescato el copilot, pesem els alvocats i anem cap a la cua. Davant nostre, una senyora ha comprat espaguetis frescos, tires de bacó, crema de llet i formatge ratllat: «fàcil», he bavejat. «Que aprofitin els espaguetis a la carbonara», li diria, però ja ens toca, ja ens toca!, i ve el moment més adrenalínic, el d’omplir les bosses a velocitat supersònica perquè el de darrere nostre fa sorollets amb la boca. Si la vida fos un súper el dia del client...!
El president i la primera dama van al súper a la mateixa hora que nosaltres, i mentre fan cua al peix ens fan brometes en veu ben alta que fora d’aquell context no em farien cap mena de gràcia, però allà dins els propino uns somriures que competeixen amb els fluorescents que pengen del sostre.
No sé què posen a l’ambientador que em torno la persona més amable del món i puc mantenir llargues converses sobre pernil dolç o compreses alades sense perdre la paciència.
Des de les conserves, sento les conyetes del president i alhora ajudo un senyor a trobar cogombrets amb gust d’anxova sense tenir ni la més mínima temptació de demanar-li per què els vol.
Passa el noi que representa que t’ha de dir on són les coses si no les trobes i ni s’adona que se’ns cremen les pestanyes de tant llegir etiquetes. Porta els cascos posats i balla salsa. «Reserva’m un ball», li diria. M’estic esverant per moments, boja de felicitat entre prestatges ben ordenats i ofertes destacades amb colors vius.
El senyor dels cogombrets crec que em vol adoptar, li porto el carro i passegem junts fins als iogurts, allà ens separem, ell vol vi barat i jo me’n vaig cap a les garrafes d’aigua: ens separa una set diferent.
Fent saltets amb la garrafa en braços busco el copilot, que se’m deu haver desmaiat a la secció de les fruites i les verdures intentant trobar la tecla dels alvocats a la bàscula digital. Cridaria «La dos!» des de l’altra punta del local, però em continc, i gairebé caic en les xarxes d’un parell de «tres al preu de dos», però a l’últim moment els driblo i me’n sento orgullosa.
Rescato el copilot, pesem els alvocats i anem cap a la cua. Davant nostre, una senyora ha comprat espaguetis frescos, tires de bacó, crema de llet i formatge ratllat: «fàcil», he bavejat. «Que aprofitin els espaguetis a la carbonara», li diria, però ja ens toca, ja ens toca!, i ve el moment més adrenalínic, el d’omplir les bosses a velocitat supersònica perquè el de darrere nostre fa sorollets amb la boca. Si la vida fos un súper el dia del client...!
