De cuir vell, la seva cara és una de les fixes al meu tros de carrer. Amb unes ulleres d’informàtic dels anys vuitanta, vigila el seu pam de vorera i saluda els veïns tot deixant entreveure una cremallera de dents grogues rere uns llavis com cigars. La seva salutació és discreta, un lleugeríssim cop de cap i un petit aixecament de celles, i no per timidesa, no vol molestar.

De tant en tant es passa la mà pels cabells, una mata espessa i negra que fa pensar en el Felipe González dels primers anys de presidència. La camisa de quadres li corda just, i els pantalons grisos li tapen les sabates, de les quals només se’n pot veure la punta, de color negre desgastat.

No sempre és a la porta de la botiga, de vegades té visita, algun amic que se li asseu en una cadira, davant del mostrador, i observa com despatxa, alhora que també somriu als clients: ració doble d’amabilitat pakistanesa.

Només ell entén la distribució dels productes al seu local, on les salses de tomàquet estan al costat dels cordons de sabata, i les galetes amb les pastilles de sabó, i el més visible són les garrafes d’aigua i les bosses de patates i succedanis, i una mena de barretes energètiques de sèsam i mel que té en un dispensador just al costat de la caixa.

Se sap tots els preus de memòria, i et canta les xifres com si et donés la combinació guanyadora de la loto. La seva felicitat de comerciant s’encomana, i tot i els prestatges plens de pols, el terra brut i el fluorescent que fa pampallugues, et transporta a un estat d’agradable comoditat dins del desordre imperant.

Els quiosquers i ell són les meves dues salutacions fixes diàries, nimis cops de cap que m’empenyen de camí al dia rere dia, com els crits encoratjadors dels espectadors que segueixen una cursa ciclista. No sé si el pakistanès del meu carrer escriu poesia, però encara que no ho faci, hi ha dies que li cridaria «mushaira!» només pel gest prosaic de saludar-me.