M’he fet implantar unes ventoses als colzes per poder-los tenir recolzats a la barra del bar durant hores. Uns escuradents em mantenen obertes les parpelles, i uns petits dispositius fabricats amb comptagotes em van remullant les ninetes regularment. La cervesa la ingereixo amb una canyeta, fent petits glops de manera periòdica, i gràcies a una sonda faig les meves necessitats líquides d’una manera més o menys digna sense haver-me d’aixecar del tamboret.

«Faig llàstima», em dic mentre em veig constantment reflectit al tros de mirall que queda lliure entre el calisay i el melody. «Faig llàstima», ho escric en una pàgina en blanc de la meva llibreta de mà, la que duc a la butxaca de la camisa per si la inspiració m’enganxa bevent —que és altament probable, no perquè m’inspiri sovint, sinó perquè tres quartes parts del dia les passo literalment enganxat a la barra d’aquest bar, amb els morros a la palleta blanca amb ratlles vermelles.

L’amo del bar em fia perquè encara m’admira, és el meu primer i últim fan. Sap que sóc escriptor, em diu, i que algun dia guanyaré un premi i en els agraïments em recordaré d’ell. I jo li etzibo que no sé si ho sóc, i que si mai guanyo res segur que no l’esmentaré en el meu discurs, perquè només és el tio que em serveix els quintos i em mira amb pena mentre eixuga les gerres amb un drap que un dia va ser blanc.

Però no guanyaré mai res, perquè no escric, perquè la llibreta que duc a la butxaca de la camisa és plena de merda, de la meva merda, i dubto que ningú estigui tan desesperat com per convertir-la en matèria guardonada amb un nom propi d’un autor trilingüe i multidisciplinari (que dirien ara) de fa segles...

... De sobte, algú em toca l’espatlla, em diu que fa més de vint minuts que remeno el cafè amb la cullera, que se m’ha caigut la llibreta a terra, i que si m’ha vingut a destorbar és perquè li ha semblat que m’havia adormit a mig esmorzar, i perquè són dos euros amb vuitanta, el croissant i el cafè amb llet.

Ja he tornat a somniar que era un autor inèdit i maleït en un bar ronyós d’un barri brut i literari a parts iguals. És un malson recurrent, malson perquè no m'agrada seure en tamborets, perquè el gust de la cervesa cada cop em disgusta més i perquè si un dia Jean Genet es va inspirar en aquest racó de món és perquè ja duia la inspiració de casa, no perquè cada cantonada pixada del barri de moda de la ciutat destil·li alta poesia.

Pago els dos euros amb vuitanta, recullo la llibreta plena de notes d’altri i passo pel WC abans de sortir cap a la feina, que en tinc i molta, i no puc perdre el temps amb els colzes damunt d'una barra d’una cafeteria ultramoderna i recontralluent.