De vegades des d’un document de text inofensiu que «només» demana una lectura atenta i dues dotzenes de consultes al diccionari t’arriba tota una lliçó de vida de les que et deixen amb la vista perduda, els dits sobrevolant el teclat indecisos i el cap i el cor lluny de la pantalla. I tornes a descobrir que l’ortografia no és tan important, que tan sols és un formalisme per fer-nos entendre, i que de vegades cal deixar-la de banda per donar pas a les paraules que no surten als diccionaris ni a les gramàtiques però que formen part del vocabulari de la vida. I tot això que dic us pot semblar de figaflor, però se me’n fot, perquè, després d’una setmana de llegir textos que em parlaven del passat dels pares i els avis (no dels meus, sinó d’uns d’anònims que de dilluns a avui divendres han acabat sent com de la família), he decidit que si m’han d’explicar la vida com me l’han transmesa aquests cinc dies, accepto corregir bes i ves i accents oberts i tancats fins que em jubili. Que em diguin on he de signar, va.