«El més difícil del món és dormir quan no es té son.» El pare em parafraseja Pla per telèfon. Rellegeix El quadern gris per enèsima vegada, no vol malgastar una tarda de diumenge en una (re)lectura que no sigui de fiar.

A la nit, com per vaticini paternal, assisteixo al que pot començar a ser un clàssic, la nit del lloro. I em pregunto perquè algú va batejar així una nit d’insomni, si és que aquest ocell no dorm, si té el son lleuger, o tal vegada és que passar-hi la nit no és el més aconsellable quan es pretén descansar.

M’hauria jugat una bossa de pipes que l’expressió no sortia al diccionari del IEC, i no l’hauria perduda, perquè a banda de xerrar com un lloro (ves que no vingui d’aquí, la nit de l’ídem), no recullen cap altra expressió amb l’animalot (els altres diccionaris, insensats i poc curosos amb la llengua nostrada, sí que la recullen, ai las).

Però el dilluns la gent no té el cos per a apostes, i menys quan els han pispat una hora i el lloro nacional surt a totes les portades repetint (com un què! com un què!?) que plega, enmig de sermons i consignes lapidàries.