Entre filòsof de la sospita i repel·lent de torn, hi ha un tipus de corrector que confon la feina de corregir —és a dir, fer que el text sigui comprensible i correcte fent-hi només els canvis estrictament necessaris— amb la de deixar en pilotes la consciència lingüística de l’autor, a qui no tracta ni com a col·lega ni com a client, sinó com a víctima, víctima seva.

Corregir esdevé, per a ell, l’oportunitat d’or per treure a la llum els defectes dels altres i descarregar frustracions acumulades, i la seva actitud intervencionista al més pur estil talibà el porta a salivar quan la pàgina queda tota tacada de vermell i no hi ha ni una sola línia del text intacta.

Ho posa tot en dubte, fins i tot el que és inqüestionable, i adapta el text al seu gust (que no criteri) sense tenir en compte ni el registre, ni el destinatari, ni l’autor ni res que no sigui ell i la seva mania d’intervenir en tota filera de lletres que se li planti davant del bolígraf vermell.

Sense fer cap diagnòstic, esmola el bisturí i talla tot el que li sobra. Li fa mal el braç? Tallem-lo, i fora problema. Ni radiografies ni recuperació ni un trist «miri, és que potser dorm en una mala posició i per això es lleva cada dia amb el braç adolorit». Res, cop de bisturí, braç fora, i un d’ortopèdic engaltat sense miraments ni preparació psicològica prèvia.

Evidentment, al pacient li queden seqüeles, i un dia et ve un autor i et diu que ja sap que se li ha de tallar el braç, però que si li ho pots fer de manera que el monyó sigui bufó i amb una anestèsia generosa. I quan li dius que no, que amb una postura correcta i uns exercicis de recuperació el seu braç es pot salvar, no s’ho pot creure i et pren per tou, permissiu i poc professional.