Avui dia, els únics que utilitzen la palleta per beure altres begudes que el granissat són: els nens, per decisió expressa i professa de les mares, que temen que es bategin amb la beguda, generalment un suc o un pretès suc amb gas; les senyores amb intencions pornofestives a les barres dels bars foscos i plens de fum, i els avis que o per manca de pols ferm o per incapacitat d’englotir llargs glops de líquid s’estimen més el valor segur de xuclar per la palleta.

La setmana passada, en un triple acte poètic, vaig coincidir amb un exemplar del tercer grup, que a més de beure amb palleta, consumia un beuratge que —com va apuntar una bona observadora que tenia al costat— avui dia només beuen, per imposició del guió, els actors i figurants d’El cor de la ciutat, i sempre se’n deixen més de la meitat: cacaolat.

En aquests actes poètics que se celebren en el barri més postmodern i pixat de la ciutat, les taules no fan joc amb les cadires i a més sovint toca compartir-les amb desconeguts. Així que l’observadora, el copilot i servidora vam escampar els colzes i les ampolles respectives en una taula de quatre, que per sort i sorpresa nostra no ballava, amb el senyor Antídot, el cacaolat i la palleta. «Sllllllllllllllrt!», glopet a glopet, anava escurant el cacau sense perdre de vista tot el seu voltant amb uns ulls com unes taronges, que sobresortien encara més quan xuclava.

El senyor Antídot és d’aquella mena de persones que només cal que els miris tres segons seguits als ulls perquè t’expliquin la vida. Crec que vaig ser jo qui va convidar-lo a fer-ho en observar-lo enganxat a la palleta. I tot i que tenia més pinta de matar el temps fent solitaris, mots encreuats o escalfant un banc d’una plaça envoltat de coetanis, va resultar que era un poeta tardà —tardà perquè va començar a escriure poesia en jubilar-se, «que abans treballava i no tenia temps per perdre (sic)».

Ara que té temps, el senyor Antídot escriu poemes al revers dels papers del banc i fecsa-endesa, després els passa a màquina i els fotocopia, i els envia a tots els concursos poètics que coneix. Si no fos perquè es passa els matins fent fotocòpies, n'escriuria més, de versos, però les bases dels concursos demanen còpies quintuplicades a tort i a dret i ell va de cul amb patracols de fulls que repeteixen les seves rimes absents.

El senyor Antídot practica la poesia de l’intro (però sense tenir tecla intro, «más difícil todavía»), ço és: un cop la frase és prou llarga per ser un vers però prou breu per no semblar una ratlla prosaica, passa a la línia següent i continua escrivint. És prolífic i ens ho mostra fent un gest amb el polze i l’índex que pretén descriure el gruix de les carpetes de poemes que fa cada any. «Ahir en vaig escriure tres», i treu de la butxaca un sobre reaprofitat de propaganda electoral amb tres fulls mecanografiats que reparteix entre l’observadora, el copilot i servidora.

Quan calcula que ja els hem llegit, els recull i els torna a desar, orgullós de la quantitat, que no de la qualitat, de la seva obra. «Però de moment no he guanyat diners, només medalles i llibres», diu més emprenyat que decebut, un home acostumat a pencar per tirar endavant i que ara es passa el dia gargotejant, teclejant i fotocopiant per no veure’n ni cinc.

Quan vas a aquesta mena d’actes poètics, és altament probable que ensopeguis amb algú que escriu (poesia, en el pitjor dels casos) i que et parla de la seva obra amb un misticisme poc creïble i infinitament esgotador. Per això el senyor Antídot, el seu cacaolat i la seva canyeta van ser efusivament adoptats per l’observadora, el copilot i servidora com la millor companyia per a la vetllada, per la seva pragmàtica sinceritat poètica (cursiva posada per no ferir les susceptibilitats dels possibles lectors poetes que dubto tenir).