Nedstat Basic - Web site estadísticas gratuito
El contador para sitios web particulares
Contador gratuito L'aeroplà del Raval | Tina Vallès <$BlogRSDUrl$>

27.3.07

El senyor Enguàrdia 


Quan sents que algú baixa les escales de dues en dues fent el rebombori propi d’un exèrcit en peu de guerra, és el senyor Enguàrdia que surt al carrer. Viu a l’àtic, un sisè real (un desè mental), i puja i baixa el centenar generós de graons que el separen del carrer una vintena de cops al dia. Quin sap on va, qui sap d’on ve, només es tracta d’anar, de venir, de fer veure que vas i véns, que tens coses a fer, que el món no giraria sense tu. Perquè és aquesta l’actitud del senyor Enguàrdia, la de ser indispensable, la de no poder perdre ni un segon del seu temps perquè urgeix la seva presència a dalt si és a baix, o a baix si és a dalt. I vinga a pujar les escales de dues en dues, com si als graons senars hi hagués mines antipersones.

Em fascina la seva posició corporal, amb el pit ben enfora, el braços (e)rectes arran del cos, les cames una mica obertes i ben clavades a terra, la mirada clara, neta, predisposada a detectar qualsevol anomalia i activar el servei mental d’emergència. Serra les dents, prem els punys, diria que fins i tot tensa els dits dels peus, i sembla que les orelles tinguin vida pròpia i oscil·lin endavant i enrere a la recerca del so sospitós que farà que el senyor Enguàrdia arrenqui a córrer amb grans gambades, en una marxa elegant, enèrgica i apressada vers la zona en conflicte.

És inevitable trobar-te’l en un replà d’escala dia sí dia també, i és divertit intentar aturar-li les passes donant-li conversa: s’impacienta, respon amb monosíl·labs, mira el rellotge, repica amb els ditets a les cuixes, se li dispara una cama i en sacseja els bessó, posa morrets i rebufa insistentment; sembla que en qualsevol moment li hagi de començar a sortir fum del cap, els ulls sortir-li de les òrbites i el cos desmuntar-se-li en mil bocins de metall.

No sé imaginar-me’l a casa seva si no és dormint (no més de set hores seguides) en un llit de llençols blancs i aspres, sense coixí i amb una sola manta d’aquelles de ratlles que surten a les pel·lícules bèl·liques, panxa amunt, el cos hieràtic, amb una respiració compassada, com si comptés els xais per parells, un dos un dos. També sé veure’l a la cuina, preparant-se el ranxo per ingerir-lo a peu dret, directe de la cassola, i bevent a galet de la garrafa de vuit litres, aixecant-la amb una mà.

I encara puc visualitzar-lo al menjador, auster: una butaca, un televisor petit sense comandament (per fer exercici en canviar de canal), un transistor a la tauleta on també desa els diaris i el telèfon penjant de la paret, per mantenir breus converses a peu dret. Però no l’hi veig pas assegut, a la butaca, sinó recolzant-hi els braços per fer flexions, que cal estar preparat pel que pugui passar: potser mentre ell mira el noticiari a baix al carrer el necessiten, i s’ha d’estar en forma, no perdre el temps reposant, que la vida són quatre dies i dos els passem pujant i baixant escales, de dues en dues, un dos un dos.



Creative Commons License