6.3.07
Ella, hacs i efes
Tan inofensiu que semblava ser anar a la carnisseria a proveir-se un cop per quinzena. S’ha acabat, arreu s’ha d’anar armat, si més no de paciència. La botiga buida, no he de demanar qui és l’últim i comprovar que ningú ja no respon aquesta mena de preguntes (ni joves ni grans). Directe al mostrador. Tan directe que encara no sé què demanaré primer —procuro fer-ho per ordre, perquè la carnissera no s’hagi de desplaçar amunt i avall del local, de la part de carnisseria a la de xarcuteria, i se’m cansi. Primer pollastre: cuixes desossades, per fer a la planxa (els ho has de dir tot, que si no, en lloc de pollastre potser em darien un estruç viu i ben plomat).
Mentre estic pensant si demanar hamburguesa de vedella o directament la carn picada, arriba Ella. Definició d’Ella: elm de cabell estil reinasofía amb tantes metxes que de pèls negres n’hi queden quatre i l’apuntador; jersei fúcsia de punt un pèl pelut, amb botonets de perles falses, d’aquells que les senyores com Ella porten sense res a sota (tret dels sostenidors estil arnés del Rei Artús); faldilla de tub (que es diu així perquè per posar-te-la t’han d’intubar ja que un cop te la poses has de descartar respirar) de color negre amb un tall generós (deixa veure un tros de l’arnés); mitges de color carn (a saber de la carn de qui, diria que de la Celia Cruz); sabatilles de pelfa de la botiga del xino, de les que abans d’estrenar-les ja s’han fet malbé.
Queda clar que Ella viu a prop de la carnisseria, estava fent el dinar i s’ha adonat que li faltava no sé què (i segur que és de les que se’n riu de les que anem a comprar amb una llista, ehem) i ha baixat un moment a la botiga, deixant el foc encès, la tele posada i el marit en stand by.
Decideixo que hamburguesa i carn picada, la casa és gran, però...
Ella: Tens tranxetes?
Carnissera: Sí.
Ella: Ah.
Aquest «Ah» l’arrossega, l’estira com un xiclet, i me l’enrosca al coll, mirant-me fixament als ulls tot dient-me, en llenguatge no verbal (la Ka de Kipling és una principiant al seu costat): «Si pregunto si tenen tranxetes i porto sabatilles és que tinc la paella al foc, la tele engegada i el marit esvaït de gana. Deixa’m passar.»
Tina: Dues hamburgueses i un quart de carn picada.
Ella: Hhhhhhhhh. (És que no ha dit res ni ha fet cap soroll però se m’ha fet tan present que.)
He continuat llegint la meva llista, reordenant-la en funció de la disposició dels productes al mostrador, prenent-me el meu temps i amb les hacs d’Ella escalfant l’ambient. I ja que les hacs no funcionaven, ha decidit provar amb les efes; ha posat morrets de petó de iaia i ha inflat els pectorals tot i la faldilla de tub.
Ella: Fffffffff. (Aquesta onomatopeia s’ha d’acompanyar sempre amb el gest de mirar l’hora al rellotge, encara que te l’hagis tret per cuinar i te l’hagis deixat damunt del marbre de la cuina, prop de la paella reescalfada, lluny del marit vorejant la frontera de la inanició i la tele amb el TN a mig fer.)
Les efes no han pogut evitar que comprés croquetes casolanes (de casa de qui, no se sap), una pizza de formatge de cabra i pernil, salsitxes de la fira del llibre més esmentada als cercles literarifinancers de la nostra ciutat, pernil del país (veí) i formatge manxego tendre. Amb calma, donant conversa a la carnissera, amb les efes eriçant-me els pèls del clatell. La dependenta, farta de l’amnèsica dels tranxetes (he deduït), m’ha seguit el joc i m’ha tallat el pernil amb una precisió de rellotger, com qui maneja un incunable pretèrit envoltat dels hereus de l’autor.
Quan ja tot el local era ple d’efes i hacs i una de les sabatilles d’Ella havia començat a erosionar la rajola sobre la qual repicava amb fúria, he fet gala de la meva experiència teatral per proferir:
Tina: Ah, que només vol tranxetes? Haver-ho dit abans, dona, que l’hauria deixada passar!
Ella: ______. (Aquest cop ni hacs.)
Carnissera: I tant! Com és que no ens ho ha dit? Bé, esperi’s un moment, que passo la targeta i estic per vostè.
La paella ja devia estar carbonitzada, el marit inconscient i la tele amb el Toni Nadal parlant d'anticiclons, quan Ella ha arribat a casa amb els tranxetes entre els dits i un rajolí d'hacs i efes regalimant-li galta avall.
Mentre estic pensant si demanar hamburguesa de vedella o directament la carn picada, arriba Ella. Definició d’Ella: elm de cabell estil reinasofía amb tantes metxes que de pèls negres n’hi queden quatre i l’apuntador; jersei fúcsia de punt un pèl pelut, amb botonets de perles falses, d’aquells que les senyores com Ella porten sense res a sota (tret dels sostenidors estil arnés del Rei Artús); faldilla de tub (que es diu així perquè per posar-te-la t’han d’intubar ja que un cop te la poses has de descartar respirar) de color negre amb un tall generós (deixa veure un tros de l’arnés); mitges de color carn (a saber de la carn de qui, diria que de la Celia Cruz); sabatilles de pelfa de la botiga del xino, de les que abans d’estrenar-les ja s’han fet malbé.
Queda clar que Ella viu a prop de la carnisseria, estava fent el dinar i s’ha adonat que li faltava no sé què (i segur que és de les que se’n riu de les que anem a comprar amb una llista, ehem) i ha baixat un moment a la botiga, deixant el foc encès, la tele posada i el marit en stand by.
Decideixo que hamburguesa i carn picada, la casa és gran, però...
Ella: Tens tranxetes?
Carnissera: Sí.
Ella: Ah.
Aquest «Ah» l’arrossega, l’estira com un xiclet, i me l’enrosca al coll, mirant-me fixament als ulls tot dient-me, en llenguatge no verbal (la Ka de Kipling és una principiant al seu costat): «Si pregunto si tenen tranxetes i porto sabatilles és que tinc la paella al foc, la tele engegada i el marit esvaït de gana. Deixa’m passar.»
Tina: Dues hamburgueses i un quart de carn picada.
Ella: Hhhhhhhhh. (És que no ha dit res ni ha fet cap soroll però se m’ha fet tan present que.)
He continuat llegint la meva llista, reordenant-la en funció de la disposició dels productes al mostrador, prenent-me el meu temps i amb les hacs d’Ella escalfant l’ambient. I ja que les hacs no funcionaven, ha decidit provar amb les efes; ha posat morrets de petó de iaia i ha inflat els pectorals tot i la faldilla de tub.
Ella: Fffffffff. (Aquesta onomatopeia s’ha d’acompanyar sempre amb el gest de mirar l’hora al rellotge, encara que te l’hagis tret per cuinar i te l’hagis deixat damunt del marbre de la cuina, prop de la paella reescalfada, lluny del marit vorejant la frontera de la inanició i la tele amb el TN a mig fer.)
Les efes no han pogut evitar que comprés croquetes casolanes (de casa de qui, no se sap), una pizza de formatge de cabra i pernil, salsitxes de la fira del llibre més esmentada als cercles literarifinancers de la nostra ciutat, pernil del país (veí) i formatge manxego tendre. Amb calma, donant conversa a la carnissera, amb les efes eriçant-me els pèls del clatell. La dependenta, farta de l’amnèsica dels tranxetes (he deduït), m’ha seguit el joc i m’ha tallat el pernil amb una precisió de rellotger, com qui maneja un incunable pretèrit envoltat dels hereus de l’autor.
Quan ja tot el local era ple d’efes i hacs i una de les sabatilles d’Ella havia començat a erosionar la rajola sobre la qual repicava amb fúria, he fet gala de la meva experiència teatral per proferir:
Tina: Ah, que només vol tranxetes? Haver-ho dit abans, dona, que l’hauria deixada passar!
Ella: ______. (Aquest cop ni hacs.)
Carnissera: I tant! Com és que no ens ho ha dit? Bé, esperi’s un moment, que passo la targeta i estic per vostè.
La paella ja devia estar carbonitzada, el marit inconscient i la tele amb el Toni Nadal parlant d'anticiclons, quan Ella ha arribat a casa amb els tranxetes entre els dits i un rajolí d'hacs i efes regalimant-li galta avall.
