Hi havia una vegada un senyor lleig i esquifit amb un cervell gegant ple d’històries semblants però que passaven per noves als ulls dels altres. Tenia un do. Però com tot bon profeta, la seva terra no li reconeixia les virtuts i les seves històries tenien més bona acollida en territori estranger. Tot i així, el senyor lleig i esquifit no es movia del seu país i seguia creant històries semblants i alhora noves any rere any. Vivia tranquil.

Un mal dia, però, va decidir recórrer món i provar de situar les seves històries en altres indrets, i voltant voltant va arribar a un petit gran poble que el va seduir des del primer moment. S’hi va estar uns dies, per comprovar que s’hi sentia a gust de debò, i va provar de crear-hi noves històries semblants. El seu do continuava intacte! Va resoldre quedar-s’hi.

Però els habitants del petit gran poble adoraven les històries del senyor lleig i esquifit i quan el veien passejar pels seus carrers l’aturaven, el saludaven, el convidaven a mil festes i li demanaven quan escriuria una nova història semblant ambientada en el seu petit gran poble d’adopció. El van fer fill predilecte, li van dedicar un carrer, una plaça, una avinguda, un còctel. Li van donar medalles, condecoracions, escultures commemoratives. I totes les personalitats del petit gran poble el van anar a veure i li van fer les mateixes noves preguntes semblants.

Els diaris del petit gran poble elucubraven sobre les seves noves històries semblants i l’encertaven de ple, i el senyor lleig i esquifit de cervell gegant se’l gratava desesperat a la recerca de noves històries semblants que cap periòdic local no pogués vaticinar. Cada nou elogi, cada medalla que afegia a la col·lecció, li empetitia un gram el cervell. Fins i tot l’alcalde l’havia anat a veure una nit, sense avisar, i li havia fet uns quants suggeriments per a la trama de la que seria la primera nova història semblant que ubicaria en aquell petit gran poble.

Va arribar el dia de l’estrena, i tots els habitants del petit gran poble van anar a escoltar la nova història semblant del senyor lleig i esquifit de cervell gegant, però no era ni nova ni semblant, ni parlava del seu petit gran poble com ells haurien volgut que ho fes. L’endemà els diaris en van anar plens, la gent no parlava de res més, l’alcalde va haver de sortir a tranquil·litzar la població, i el senyor lleig i esquifit se’n va tornar cap a casa seva amb una nova història diferent al cervell.