El cognom d’en Julio podria ser ben bé el d’una marca de detergent d’aquells que et garanteixen un blancor absoluta, enlluernadora, gairebé abismal. Dedicar-se al cinema amb un cognom així és arriscat, i per tant té mèrit. Que el nom fa la cosa, t’hi posis com t’hi posis.

La primera pel·lícula que va fer en Julio va ser a quatre mans, amb un amic que tenia un cognom prohibitiu però menys pur —precisament avui la passen per la uhaquéfa—, potser per això se’n va sortir, potser per això la crítica va caure als seus (quatre) peus.

No sé què n’ha dit la crítica de la segona d’en Julio (no he gosat mirar-ho, els dilluns tendeixo a cuidar-me en excés), però se m’acuden mitja dotzena d’adjectius que estic segura que s’han emprat per titllar-la: al·legòrica, metafòrica, reflexiva, literària, abstracta i absurda —qualificatius que no tinc clar que sempre siguin aduladors.

El cas és que en Julio es va proposar de fer un film que fes honor al seu cognom: blanc, buit, vacu, desocupat, vacant i nihilista —i aquests adjectius sí que tinc clar que són clarament pejoratius en el cas que ens ocupa. I he de dir que ho ha aconseguit: amb prou feines sobrepassa els cent minuts de cinta, però surts del cinema amb la sensació d’haver-ne passat tres-cents, pel cap baix, guaitant pel balcó d’un àtic altíssim, amb una mà que et subjecta el clatell perquè no deixis de mirar avall tot i el vertigen, el mareig, la nàusea, el vòmit i el regust amarg al paladar.

És molt difícil fer una pel·lícula tan buida de sentit i que alhora pretén estar-ne tan plena. En Julio ha llegit molt i vol que es noti: és d’aquells que no només utilitza els seus referents culturals per crear (cada cop fa més oi escriure aquest verb), sinó que vol que sàpigues quins referents culturals té, i per això gairebé seria capaç d’asseure’s al teu costat al cinema i anar-te xiuxiuejant «això és Kafka», «això és Melville», «això és Beckett», amb un to de veu nerviós, ansiós i alhora orgullós.

Però el cas és que la pel·lícula és només una finestra, un balcó, un terrat abocat al buit, al no-res més insultant i eixordador, per silenciós, insípid, inodor. Té la virtut de regalar-te més de cent minuts d’introspecció, de reflexió, de balanç mental, i mentre els ulls segueixen atents a la pantalla, el cap se te’n va i aprofites per posar en ordre pensaments endarrerits, sentiments posposats i idees bandejades. En aquest sentit sí que és reflexiva, la pel·lícula, perquè et permet endreçar-te el terrat mentre tens la vista distreta veient imatges sense solta i l’oïda discriminant diàlegs pretensiosos i absurds. O sigui: un rentat de cervell a un preu mòdic, més barat que anar al psicoanalista.

Wallovits, doncs, és garantia de netedat mental, proveu-ho, us deixarà la matèria grisa del color dels llençols als hotels de quatre estrelles.