No sé si ja he comès l’error més gran de la meva vida, i em sembla que m’estimo més no saber-ho. Ni tan sols sé si voldria que m’avisessin si estigués a punt de cometre’l. Hi he pensat aquests dies, perquè he recaigut en la lectura de James, que no falla mai. Una altra noveulle de la mà de la gent de Funambulista: Diario de un hombre de cincuenta años.

Tota la vida convençut d’haver fet bé aquell dia i vint anys després topes amb una mena de segona oportunitat en forma d’un alter ego teu dues dècades més jove i... Com pots resistir la temptació de dir-li per quin camí ha d’anar? És inevitable que el segueixis, l’intentis adoctrinar, guiar, ajudar..., encara que no t’ho hagi demanat, encara que s'hi negui.

En forma de dietari, assistim a la tornada a Florència d’un senyor anglès de cinquanta anys que un dia va prendre una decisió en aquesta ciutat italiana, una decisió de la qual sempre s’ha enorgullit, convençut que havia fet el que tocava. Per això, vol mostrar-se com a exemple, com a model, a un noiet anglès que sembla que es troba en la mateixa bifurcació vital.

James torna a recórrer a l’home solter (com ho féu, per exemple, a El mentiroso que us vaig comentar no fa gaire), com ell, per fer un altre dels retrats psicològics als quals ens té acostumats, enganxats. No ens costa gaire subscriure el discurs del protagonista i de seguida se’ns escapa el riure davant la suposada innocència del jove.

En una hora de lectura ens sembla conèixer a la perfecció el cinquantenari i saber perfectament què ha de fer el jove, i tant. Hem assistit a les seves converses nocturnes i hem gaudit de la ironia amb què James tracta el noi enamorat (de què, si no d’amor, parlaríem?). Hem caigut en la trampa. Les darreres pàgines ens engaltaran un final inesperat, per a nosaltres i per al protagonista (tot i que el final, a parer meu, no és el més important en James, encara que se serveixi de cops d'efecte sorprenents per estabornir els seus lectors). Qui ensenya a qui?