Nedstat Basic - Web site estadísticas gratuito
El contador para sitios web particulares
Contador gratuito L'aeroplà del Raval | Tina Vallès <$BlogRSDUrl$>

24.10.05

Sorolls a casa 


Vaig viure força anys en una casa gran i en sentia tots els sorolls en estat d’alerta gairebé contínua. Era, a més, una casa en un carrer silenciós, envoltada d’altres cases també grans i també plenes de sorolls inquietants. Fins i tot ara que visc en un pis petit en un barri sorollós, encara estic al cas dels sons que emeten aquestes quatre parets, dels grunys de la nevera, dels espetecs de la televisió apagada... Així que no em va costar gaire posar-me en la pell del protagonista d’El habitante incierto.

Fa temps que no parlo de cinema, aquí. No és que no hagi vist bones pel·lícules en aquestes darreres setmanes o mesos, sinó que cap m’ha fet venir ganes de parlar-ne, de recomanar-la. En aquest sentit, la primera pel·lícula de Guillem Morales m’ha reconciliat amb el cinema. No n’hi havia barallat, no, però últimament hi havia perdut una mica la fe i fins i tot havia arribat a obviar la cartellera durant la lectura del diari.

Amb una casa gran i un arquitecte solitari (acabat de separar i que treballa a casa), n’hi ha prou per posar la por al cos als que som porucs de mena. A més, és una mena de por o de tensió molt real, molt fàcil d’encomanar, sense necessitat d’efectes especials fora del comú ni amenaces de bitxos postissos. Tot és creïble, tot encaixa, tot et podria passar a tu.

Us n’avanço els primers minuts, perquè aneu fent boca o bé la descarteu d’entrada: un arquitecte acabat de separar que viu sol en una casa immensa (tres plantes, golfes i soterrani —el típic soterrani de les pel·lícules—). És un home pulcre, meticulós i gairebé obsessiu amb l’ordre. Truquen a la porta: un senyor li demana de trucar des del seu telèfon perquè el de la cabina de davant no funciona. El deixa sol al menjador trucant i quan hi torna passats uns minuts l’home no hi és. A partir d’aleshores, comença a sentir sorolls estranys i li passa pel cap que el desconegut encara sigui a casa. Surt a comprovar si funciona el telèfon de la cabina i, efectivament, funciona.

Els que viviu sols o en una casa gran (o les dues coses a la vegada!), penseu-vos-ho dues vegades abans d’anar-hi, o bé assegureu-vos que aquella nit podreu dormir acompanyats. No cal dir, però, que sigui com sigui us recomano que l’aneu a veure de seguida, ja que m’atreviria a dir que és la millor pel·lícula que he vist enguany després del miracle de Kusturica (no tenen res a veure, però la sensació en sortir del cinema és semblant). I si algú és capaç de veure-la sencera sense canviar de posició a la butaca, és que no té sang a les venes!

Per cert, evidentment el millor de la pel·lícula, a banda dels dos actors protagonistes (Andoni Gracia i Mònica López —l’actriu, no la dona del temps—), és el so. La música completa les escenes i guia l’espectador a través de les sensacions dels protagonistes, i els sorolls són terriblement reals i angoixants. I insisteixo que és una història absolutament creïble i ben lligada. Afegeixo Guillem Morales a la llista de directors que cal tenir compte, i l’Andoni Gracia a la d’actors. La Mònica ja l'hi tenia des que la vaig veure a A la ciutat (tot i que allò de Marie i Bruce, Mònica, ai, ai).



Creative Commons License