Amàlia, es diu la veïna. I a les nits ronca. «No, que respiro fons.» I un be negre, ronques, xata. I no hi ha qui et tregui del lavabo. Saps si se n’aniran les taques de rímel de la tovallola de les mans? Cal que deixis sempre un polsim de coloret a la pica? Tipa estic de sentir-te dir cada matí «un tallat curt de cafè, sisplau» quan entres a la cuina. No, no et puc trucar un taxi.

Amàlia, es diu, i es pinta les ungles amb una parsimònia de funcionari. Les dels peus, amb el trosset de cotó fluix entre dit i dit, bufant suaument després de cada passada. Dues capes de pintura, evidentment. «Saps que reforça molt les ungles?» No, no ho sabia, explica-m’ho millor, va, que tinc tot el matí per escoltar les teves teories sobre pedicura.

Ara hauria de dir «tres» a la pregunta de quants adults sou a casa que l’enquestaire consistorial em fa cada setmana. Sí, sí, en som tres. La funda nova del sofà l’ha estrenada ella, dormint-hi, roncant-hi, i ara fa olor d’Eau de Rochas, deliciós. És seure-hi i que et comenci a rodar el cap, sobretot si l’ensumes en dejú.

Us presento l’Amàlia, una muntanya russa en forma de donassa. Vuitanta quilos d’imprevistos. «És que aquestes arracades són d’or del bo i pesen, eh.» Un metre seixanta reperfumat fins a l’extenuació dels qui l’envoltem. Els qui l’envoltem? És ella que es fot al mig com el dijous.

L’Amàlia deixa anar paraules en francès, somriu sense ensenyar les dents, creua les cames cada cop que s’asseu, fins i tot a la tassa del vàter. Ho sé perquè no tanca mai cap porta, ni cap aixeta, ni cap pot, ni cap nevera, ni cap res. Tot obert, vint-i-quatre hores. Vida regalada.

«On tens els aftereight?» A la vitrina, no et fot. Amàlia, en aquest pis no hi ha lloc per a cristalleries ni coberteries ni res que acabi en -eria i demani treure-hi la pols sovint o desar-ho en un estoig de vellut amb tanca daurada. Fes-te tu el dry martini. I no posis aquests morrets cada vegada que dius soufflé.

Saps que a Londres ja hi ha taxis roses, Amàlia? I a les cinc hi prenen te —algú hi deu haver que encara en prengui, dic jo, en un saló silenciós i ple de retalls d’històries mínimes en forma de canelobres, porcellanes, paper pintat, moqueta, marcs daurats i llebres dissecades.

A Londres t’atiparien de xocolata, et banyarien en vermut blanc sec i et trucarien tots els taxis que volguessis. Podries prendre’t el tallat en cristall de Bohèmia i passar mitja vida davant del mirall arrebossant-te amb cremes i pols de tota la gamma dels taronges.

Que el copilot faci les gestions oportunes amb Ryanair i que aquestes ungles tan fortes trepitgin Heathrow en menys de vint-i-quatre hores, perquè ronques, Amàlia, no respires fort, tu ronques, i ronques en el meu sofà, empudegat de Rochas. A creuar les cames i a somriure sense dents a Londres, Amàlia, on tenen taxis roses com les teves ungles.