El nostre vocacional i vitalici president d’escala no dorm bé des del diumenge passat. Una mica abans de les dotze de la nit es podien sentir les seves passes amunt i avall de l’edifici, i en mirar per l’espiell me’l vaig trobar acostant l’orella a totes les portes del replà per comprovar si hi havia algú despert. M’he de comprar unes sabatilles amb silenciador.

—Ei, ei, esteu desperts, oi? Obriu-me, sisplau! —cops de porta.
—No, no, Presi, és que m’he llevat perquè tenia pipi —he mentit.
—Presi no, Candi.
—Candi?
—Obriu la porta, va, porfaaa-aaa-aaa.

No em sé resistir davant d’un «porfa» elegantment allargat. Obro i me’l trobo tot mudat, amb un feix de folis sota el braç, celo i unes tisores.

—Puc penjar un cartell a casa vostra?
—No?
—Vaaaa, porf...
—Eh, eh, ja n’hi ha prou de «porfas», eh.
—Que no deies que l’allargo elegantment?
—Eh, com ho saps tu això?
—Collons, ho posa aquí dalt.
—Eh, eh, tu, Presi, torna a ficar-te dins del relat! Però, de què vas?
—Presi no, Candi. I m’hi torno a ficar amb una condició.
—Digues, Candi.
—El cartell.
—Quin cartell? Que no en tens prou amb el suro del vestíbul? Ja ens torna a tocar pagar més derrames? Hòstia, què ha petat, ara?
—No, no, durant els propers quinze dies no sóc el Presi i no puc penjar cartells al suro de l’entrada.
—Perdó?
—Candi... Ve de candidat.
—Puc veure el cartell?
—Oi tant.

«NINGÚ NO FARÀ MÉS PER LA NOSTRA ESCALA
VOTA PViV, PORFA
PViV – President Vocacional i Vitalici»

Si l’haguéssiu vist amb els meus ulls, tot mudat, la clenxa feta amb compàs i escaire, els ullets vidriosos d’emoció, sabates noves, el celo per estrenar, les tisoretes de punta rodona als dits, a punt de tallar, i un crostó de gala, també li hauríeu dit que sí, com el conco del segon i la vicepresidenta en funcions. I ara cada dia passa per casa per comprovar que cap vàndal no li hagi pintat un bigoti o una dent negra en aquell somriure de jpg pixeladíssim.

* Em temo que continuarà.