Nedstat Basic - Web site estadísticas gratuito
El contador para sitios web particulares
Contador gratuito L'aeroplà del Raval | Tina Vallès <$BlogRSDUrl$>

9.4.09

Ganxet sota les pedres 


A partir d'avui sóc aquí, un cop per setmana.



2.4.07

Ja n’hi ha prou 


El president ha dit que prou. No abandona només l’immoble, sinó també el barri, i la ciutat. El perdrem de vista en quatre dies, fins i tot deixa la comarca. La comunitat està consternada, o això vull pensar jo, que sí que ho estic. De cop i volta tot deixa de tenir sentit, per prendre’n un de nou. És el que anomenem canvi. Toca canviar. Ho he entès. I obro en conseqüència.

«És ara o mai», em diu el president, «les oportunitats només se’t presenten un cop a la vida. Renovar-se o morir. No vull perdre aquest tren.» Empatxada de tòpics, el deixo al replà, amb la paraula a la boca, i em tanco a la cabina de l’aeroplà.

Com a les pel·lícules, una veu en off va repetint les darreres paraules de l’ara expresident d’escala. La càmera gira al meu voltant, surt fum del motor, el quadre de comandament fa pampallugues. Surto de l’aeroplà, me n’allunyo uns quants metres, me’l miro per tots els costats, i des de fora sembla el de sempre, ni tan sols es veu el fum. Però de la cabina estant res és el mateix.

Ho consulto amb el coixí, una, dues, tres..., quaranta vegades. Fa més d’un mes que ho debato amb ell, amb mi, amb el copilot, i la conclusió sempre és la mateixa: quaranta mesos són suficients. Val més aterrar a temps que estavellar-se.

Penso en els passatgers, en tots, i no m’hi caben al cap, necessito que el copilot m’hi ajudi. Els abraço mentalment, fa quaranta dies —què dic, quaranta mesos!— que els dono les gràcies just abans d’adormir-me. Quaranta mesos de vols més o menys periòdics m’han passat per davant dels ulls, talment un powerpoint, durant totes aquestes nits. I ho he desat tot a la carpeta «Digne de recordar». Això ja ho tinc.

Apago el motor. Surto. Deixo les claus al seient de pilot encara calent. El copilot no vol mirar. Tanco de cop. Miro l’única còpia de les claus a través del vidre frontal. Acarono l’hèlix i encara té esma de fer una altra volta sobre el seu eix. S’ha acabat això de sobrevolar el barri, ara toca caminar, tornar a tocar de peus a terra.

Giro cua, camino darrere el copilot tot allunyant-nos de la pista. De sobte, un ventet familiar ens despentina. Mirem enrere i veiem l’aeroplà que s’enlaira sol fins a fondre’s en l’horitzó. Les lletres de «FI» apareixen damunt dels nostres caps, recolzades en l’skyline del Raval. Mirem a càmera d’esquitllèbit i ens somriem. Ja n’hi ha prou de volar.

Addenda:
Gràcies, Subal.
Gràcies, EA.
Benvingut, Pedrals.
Gràcies un altre cop, Perdedor.
GRÀCIES, un cop més, Vilaweb.
Gràcies, jotajotai, fins i tot (o sobretot) per la batalleta.
Gràcies, Xavi Caballé.
Gràcies, Pere.
Gràcies, Toni. I un altre cop.
Gràcies, David.
Gràcies, Jaume.
Gràcies, Vilapou.
Gràcies, Francesc.
Moltes gràcies, Martí.
Gràcies, Tirant al Cap.
Gràcies, Marta.
Gràcies, Llibreter.
Moltes gràcies, Formaire!
Moltíssimes gràcies, Mercè!
Gràcies, l'efecte Jauss!
Gràcies, Su!
Gràcies a tu també, Sani.
Gràcies, Flaneuse!



30.3.07

«Bida» 


De vegades des d’un document de text inofensiu que «només» demana una lectura atenta i dues dotzenes de consultes al diccionari t’arriba tota una lliçó de vida de les que et deixen amb la vista perduda, els dits sobrevolant el teclat indecisos i el cap i el cor lluny de la pantalla. I tornes a descobrir que l’ortografia no és tan important, que tan sols és un formalisme per fer-nos entendre, i que de vegades cal deixar-la de banda per donar pas a les paraules que no surten als diccionaris ni a les gramàtiques però que formen part del vocabulari de la vida. I tot això que dic us pot semblar de figaflor, però se me’n fot, perquè, després d’una setmana de llegir textos que em parlaven del passat dels pares i els avis (no dels meus, sinó d’uns d’anònims que de dilluns a avui divendres han acabat sent com de la família), he decidit que si m’han d’explicar la vida com me l’han transmesa aquests cinc dies, accepto corregir bes i ves i accents oberts i tancats fins que em jubili. Que em diguin on he de signar, va.



27.3.07

El senyor Enguàrdia 


Quan sents que algú baixa les escales de dues en dues fent el rebombori propi d’un exèrcit en peu de guerra, és el senyor Enguàrdia que surt al carrer. Viu a l’àtic, un sisè real (un desè mental), i puja i baixa el centenar generós de graons que el separen del carrer una vintena de cops al dia. Quin sap on va, qui sap d’on ve, només es tracta d’anar, de venir, de fer veure que vas i véns, que tens coses a fer, que el món no giraria sense tu. Perquè és aquesta l’actitud del senyor Enguàrdia, la de ser indispensable, la de no poder perdre ni un segon del seu temps perquè urgeix la seva presència a dalt si és a baix, o a baix si és a dalt. I vinga a pujar les escales de dues en dues, com si als graons senars hi hagués mines antipersones.

Em fascina la seva posició corporal, amb el pit ben enfora, el braços (e)rectes arran del cos, les cames una mica obertes i ben clavades a terra, la mirada clara, neta, predisposada a detectar qualsevol anomalia i activar el servei mental d’emergència. Serra les dents, prem els punys, diria que fins i tot tensa els dits dels peus, i sembla que les orelles tinguin vida pròpia i oscil·lin endavant i enrere a la recerca del so sospitós que farà que el senyor Enguàrdia arrenqui a córrer amb grans gambades, en una marxa elegant, enèrgica i apressada vers la zona en conflicte.

És inevitable trobar-te’l en un replà d’escala dia sí dia també, i és divertit intentar aturar-li les passes donant-li conversa: s’impacienta, respon amb monosíl·labs, mira el rellotge, repica amb els ditets a les cuixes, se li dispara una cama i en sacseja els bessó, posa morrets i rebufa insistentment; sembla que en qualsevol moment li hagi de començar a sortir fum del cap, els ulls sortir-li de les òrbites i el cos desmuntar-se-li en mil bocins de metall.

No sé imaginar-me’l a casa seva si no és dormint (no més de set hores seguides) en un llit de llençols blancs i aspres, sense coixí i amb una sola manta d’aquelles de ratlles que surten a les pel·lícules bèl·liques, panxa amunt, el cos hieràtic, amb una respiració compassada, com si comptés els xais per parells, un dos un dos. També sé veure’l a la cuina, preparant-se el ranxo per ingerir-lo a peu dret, directe de la cassola, i bevent a galet de la garrafa de vuit litres, aixecant-la amb una mà.

I encara puc visualitzar-lo al menjador, auster: una butaca, un televisor petit sense comandament (per fer exercici en canviar de canal), un transistor a la tauleta on també desa els diaris i el telèfon penjant de la paret, per mantenir breus converses a peu dret. Però no l’hi veig pas assegut, a la butaca, sinó recolzant-hi els braços per fer flexions, que cal estar preparat pel que pugui passar: potser mentre ell mira el noticiari a baix al carrer el necessiten, i s’ha d’estar en forma, no perdre el temps reposant, que la vida són quatre dies i dos els passem pujant i baixant escales, de dues en dues, un dos un dos.



26.3.07

De lloros 


«El més difícil del món és dormir quan no es té son.» El pare em parafraseja Pla per telèfon. Rellegeix El quadern gris per enèsima vegada, no vol malgastar una tarda de diumenge en una (re)lectura que no sigui de fiar.

A la nit, com per vaticini paternal, assisteixo al que pot començar a ser un clàssic, la nit del lloro. I em pregunto perquè algú va batejar així una nit d’insomni, si és que aquest ocell no dorm, si té el son lleuger, o tal vegada és que passar-hi la nit no és el més aconsellable quan es pretén descansar.

M’hauria jugat una bossa de pipes que l’expressió no sortia al diccionari del IEC, i no l’hauria perduda, perquè a banda de xerrar com un lloro (ves que no vingui d’aquí, la nit de l’ídem), no recullen cap altra expressió amb l’animalot (els altres diccionaris, insensats i poc curosos amb la llengua nostrada, sí que la recullen, ai las).

Però el dilluns la gent no té el cos per a apostes, i menys quan els han pispat una hora i el lloro nacional surt a totes les portades repetint (com un què! com un què!?) que plega, enmig de sermons i consignes lapidàries.



Creative Commons License