Durant els darrers tres mesos, he estat rebent visites periòdiques d'un formós missatger bru i de dents blanques que avui se m'ha acomiadat indefinidament. Direu que m'encapritxo per gremis i no anireu desencaminats.

Tres mesos d'intercanviar sobres de tercers donen per a molt, i més si el principi de la relació fou en el calorós mes de juliol, en què la majoria de missatgers es passegen pel món en calça curta, armilla plena de butxaques i casc a tall de barret, mig tret, damunt la closca. Irresistible, pensareu, i l'encertareu.

Afegiu-hi, a més, que tot just em recuperava d'un trencament amb el gremi dels paletes (i de la construcció, per extensió) i que, per tant, quan el meu colomet de la pau va trepitjar per primer cop la nostra estoreta de Benvinguts servidora estava tova tova tova.

No n'he dit res aquí perquè no volia que això es convertís en un serial sud-americà (tot i que diria que el missatger és del Perú), però ara que tot just assaboreixo les seves últimes paraules, que intento pair el seu comiat, que maldo perquè no se'm corri el rímel amb tanta llàgrima, que ni tan sols tinc esma per enemistar-me amb un altre gremi, que... (poseu-hi el que vulgueu), sento la necessitat de fer-ho públic, a títol pòstum, perquè quedi constància de la meva nul·la capacitat seductora més enllà del trimestre.

S'accepten apostes sobre quin serà el proper gremi que m'il·luminarà l'esperit i em distraurà la vista. Mentrestant, intentaré recollir la meva autoestima de damunt l'estoreta, que me l'hi deixada uns segons després de lliurar el sobre i signar el comprovant.