31.10.06
Assaig de vol per la pista
L'olor d'absència d'olor enganxada al nas des de fa una setmana sembla que comença a perdre presència, per fi.
No hauria de ser així, però tant me fan totes les eleccions de demà, votaré d'esma perquè serà l'excusa per sortir a buscar els panellets i veure el sol una estona. Només m'amoïnen les cicatrius.
Ahir va ploure a l'autobús, a dins, i mentre tots els passatgers es queixaven al conductor pel mal estat de l'aparell d'aire condicionat, vaig estar a punt de fer el pena obrint els braços sota la pluja artificial per convertir-me en la miss samarreta mullada de l'empresa Casas, que gasta vehicles predemocràtics per passejar els maresmencs amunt i avall de l'autopista.
No hauria de ser així, però tant me fan totes les eleccions de demà, votaré d'esma perquè serà l'excusa per sortir a buscar els panellets i veure el sol una estona. Només m'amoïnen les cicatrius.
Ahir va ploure a l'autobús, a dins, i mentre tots els passatgers es queixaven al conductor pel mal estat de l'aparell d'aire condicionat, vaig estar a punt de fer el pena obrint els braços sota la pluja artificial per convertir-me en la miss samarreta mullada de l'empresa Casas, que gasta vehicles predemocràtics per passejar els maresmencs amunt i avall de l'autopista.
Avui he recordat que sé volar, que tinc un aeroplà aparcat des de fa dies acumulant pols i que potser que comprovi, com a mínim, que tot li funciona. Aquest és un assaig de vol per la pista, res més.
20.10.06
Candi, candi (2)
I continua. Reunió clandestina de veïns al vestíbul. Si el Presi vol eleccions, li donarem eleccions. S’ho mereix. Unanimitat. Que ningú no s’hi vol enfrontar? Doncs ho decidim a sorts. «Piedra-papel-tijera» és el mètode proposat pel Conco del segon pis. Unanimitat.
Comença el joc. Les partides es fan eternes. El conco té un problema a les articulacions i no saps mai si el que fa és «piedra» o és «papel»: perd totes les partides. La parella de l’àtic compra pastes i beguda per a tothom i deixem l’escala feta un fàstic.
Conco for president, definitivament. Ell diu que no ho vol, que no s’ho mereix, que no hi està a l’alçada, però ja es comença a creure el paper. Li hem de preparar la campanya, encara que després tots votarem el Presi, i ell ho sap. Ho sap?
Ara toca pluja d’idees per trobar un eslògan, però el Conco ja en té un, es posa la mà al cor i diu: «ESTIMAR L’ESCALA, GOVERNAR BÉ». Aplaudiments sentits. Només ens falten les sigles i ja podem muntar el cara a cara (quina ídem farà el Presi quan ho sàpiga!). Com era d’esperar, el nou Candi ja ho té pensat: CLAR, Conco L’Alternativa Reaccionària.
Visques, al·leluies, eurekes i hip-hip-hurres a dojo... I just aleshores arriba el Presi. Primer enfrontament dels candidats. Silenci al vestíbul:
Conco: Candi, hauràs de treure el teu cartell del meu menjador. (Fred.)
Presi: Per què? (Acollonit.)
C: Jo sóc l’altre Candi. (To de James Bond.)
P: De debò? (Il·lusió desbordada.)
C: Sí. (Duresa extrema. O S’ha ficat en el paper o el paper se l’ha cruspit.)
P: I quin eslògan tens? (Fent salivera.)
C: Estimar l’escala, governar bé. (Amb la mà al cor, que no el cor a la mà.)
P: ... I les sigles???? (Bavejant.)
C: CLAR, Conco L’Alternativa Reaccionària. (Hieràtic.)
El Presi, visiblement trasbalsat, es llença a abraçar el Conco, qui defuig l’abraçada amb un gest de menyspreu que volem pensar que és fingit. Els dos candidats es miren en aquest cara a cara improvisat, i el Presi pren consciència de la situació:
P: Ningú no farà més per la nostra escala. Vota PViV, porfa.
C: Ens veiem a les urnes, Pres... Candi.
P: Ens veiem a les urnes, Candi.
Comença el joc. Les partides es fan eternes. El conco té un problema a les articulacions i no saps mai si el que fa és «piedra» o és «papel»: perd totes les partides. La parella de l’àtic compra pastes i beguda per a tothom i deixem l’escala feta un fàstic.
Conco for president, definitivament. Ell diu que no ho vol, que no s’ho mereix, que no hi està a l’alçada, però ja es comença a creure el paper. Li hem de preparar la campanya, encara que després tots votarem el Presi, i ell ho sap. Ho sap?
Ara toca pluja d’idees per trobar un eslògan, però el Conco ja en té un, es posa la mà al cor i diu: «ESTIMAR L’ESCALA, GOVERNAR BÉ». Aplaudiments sentits. Només ens falten les sigles i ja podem muntar el cara a cara (quina ídem farà el Presi quan ho sàpiga!). Com era d’esperar, el nou Candi ja ho té pensat: CLAR, Conco L’Alternativa Reaccionària.
Visques, al·leluies, eurekes i hip-hip-hurres a dojo... I just aleshores arriba el Presi. Primer enfrontament dels candidats. Silenci al vestíbul:
Conco: Candi, hauràs de treure el teu cartell del meu menjador. (Fred.)
Presi: Per què? (Acollonit.)
C: Jo sóc l’altre Candi. (To de James Bond.)
P: De debò? (Il·lusió desbordada.)
C: Sí. (Duresa extrema. O S’ha ficat en el paper o el paper se l’ha cruspit.)
P: I quin eslògan tens? (Fent salivera.)
C: Estimar l’escala, governar bé. (Amb la mà al cor, que no el cor a la mà.)
P: ... I les sigles???? (Bavejant.)
C: CLAR, Conco L’Alternativa Reaccionària. (Hieràtic.)
El Presi, visiblement trasbalsat, es llença a abraçar el Conco, qui defuig l’abraçada amb un gest de menyspreu que volem pensar que és fingit. Els dos candidats es miren en aquest cara a cara improvisat, i el Presi pren consciència de la situació:
P: Ningú no farà més per la nostra escala. Vota PViV, porfa.
C: Ens veiem a les urnes, Pres... Candi.
P: Ens veiem a les urnes, Candi.
19.10.06
Candi, candi (1)*
El nostre vocacional i vitalici president d’escala no dorm bé des del diumenge passat. Una mica abans de les dotze de la nit es podien sentir les seves passes amunt i avall de l’edifici, i en mirar per l’espiell me’l vaig trobar acostant l’orella a totes les portes del replà per comprovar si hi havia algú despert. M’he de comprar unes sabatilles amb silenciador.
—Ei, ei, esteu desperts, oi? Obriu-me, sisplau! —cops de porta.
—No, no, Presi, és que m’he llevat perquè tenia pipi —he mentit.
—Presi no, Candi.
—Candi?
—Obriu la porta, va, porfaaa-aaa-aaa.
No em sé resistir davant d’un «porfa» elegantment allargat. Obro i me’l trobo tot mudat, amb un feix de folis sota el braç, celo i unes tisores.
—Puc penjar un cartell a casa vostra?
—No?
—Vaaaa, porf...
—Eh, eh, ja n’hi ha prou de «porfas», eh.
—Que no deies que l’allargo elegantment?
—Eh, com ho saps tu això?
—Collons, ho posa aquí dalt.
—Eh, eh, tu, Presi, torna a ficar-te dins del relat! Però, de què vas?
—Presi no, Candi. I m’hi torno a ficar amb una condició.
—Digues, Candi.
—El cartell.
—Quin cartell? Que no en tens prou amb el suro del vestíbul? Ja ens torna a tocar pagar més derrames? Hòstia, què ha petat, ara?
—No, no, durant els propers quinze dies no sóc el Presi i no puc penjar cartells al suro de l’entrada.
—Perdó?
—Candi... Ve de candidat.
—Puc veure el cartell?
—Oi tant.
«NINGÚ NO FARÀ MÉS PER LA NOSTRA ESCALA
VOTA PViV, PORFA
PViV – President Vocacional i Vitalici»
Si l’haguéssiu vist amb els meus ulls, tot mudat, la clenxa feta amb compàs i escaire, els ullets vidriosos d’emoció, sabates noves, el celo per estrenar, les tisoretes de punta rodona als dits, a punt de tallar, i un crostó de gala, també li hauríeu dit que sí, com el conco del segon i la vicepresidenta en funcions. I ara cada dia passa per casa per comprovar que cap vàndal no li hagi pintat un bigoti o una dent negra en aquell somriure de jpg pixeladíssim.
* Em temo que continuarà.
—Ei, ei, esteu desperts, oi? Obriu-me, sisplau! —cops de porta.
—No, no, Presi, és que m’he llevat perquè tenia pipi —he mentit.
—Presi no, Candi.
—Candi?
—Obriu la porta, va, porfaaa-aaa-aaa.
No em sé resistir davant d’un «porfa» elegantment allargat. Obro i me’l trobo tot mudat, amb un feix de folis sota el braç, celo i unes tisores.
—Puc penjar un cartell a casa vostra?
—No?
—Vaaaa, porf...
—Eh, eh, ja n’hi ha prou de «porfas», eh.
—Que no deies que l’allargo elegantment?
—Eh, com ho saps tu això?
—Collons, ho posa aquí dalt.
—Eh, eh, tu, Presi, torna a ficar-te dins del relat! Però, de què vas?
—Presi no, Candi. I m’hi torno a ficar amb una condició.
—Digues, Candi.
—El cartell.
—Quin cartell? Que no en tens prou amb el suro del vestíbul? Ja ens torna a tocar pagar més derrames? Hòstia, què ha petat, ara?
—No, no, durant els propers quinze dies no sóc el Presi i no puc penjar cartells al suro de l’entrada.
—Perdó?
—Candi... Ve de candidat.
—Puc veure el cartell?
—Oi tant.
«NINGÚ NO FARÀ MÉS PER LA NOSTRA ESCALA
VOTA PViV, PORFA
PViV – President Vocacional i Vitalici»
Si l’haguéssiu vist amb els meus ulls, tot mudat, la clenxa feta amb compàs i escaire, els ullets vidriosos d’emoció, sabates noves, el celo per estrenar, les tisoretes de punta rodona als dits, a punt de tallar, i un crostó de gala, també li hauríeu dit que sí, com el conco del segon i la vicepresidenta en funcions. I ara cada dia passa per casa per comprovar que cap vàndal no li hagi pintat un bigoti o una dent negra en aquell somriure de jpg pixeladíssim.
* Em temo que continuarà.
16.10.06
Rutina ansiolítica
Aquell pam i mig encoloniat que arrossega la bossa de l’esmorzar amb el nas ple de mocs i els ulls encesos de plorar des de fa dues cantonades et cura el vertigen d’un dilluns que és dilluns de totes totes, sense trampes ni festius intersetmanals i a més amb planetes i campanyes per pair.
El gos que passeja una senyora enlleganyada saps que et saluda amb un cop de cap mentre busca el millor arbre per fer-hi el primer riuet, i aquell cop de cap caní t’espolsa la mica de son que encara et penja de les pestanyes.
Després hi ha el quiosquer, a qui li tremolen les cames quan t’hi acostes i pots llegir-li entre cella i cella un «què-em-demanarà-que-no-tindré?», i mentre te n’allunyes regalant-li una ullada directa a les retines, sense robar-li ni un titular de franc, t’ajuda a pair el primer cafè.
Fins i tot la verborrea presidencial de primera hora, quan has fet massa soroll baixant les escales i s’ha obert la porta del primer tercera com per casualitat, pot salvar-te contradictòriament d’un mal de cap que apunta maneres en un racó del teu crani, just allà on guardes els temes pendents.
I en arribar al despatx, esborrar cinc mil dotzenes d’spams et sembla d’allò més terapèutic, un bon exercici de neteja que et desfragmenta les neurones i et genera espai lliure sota serrell.
La rutina és el millor antídot per a segons quins estats d’ansietat, diuen, així que els habituals de l’itinerari matinal de casa a la feina passen a ser ansiolítics humans, dosis de rutina administrables per via visual, placebos urbans diaris.
El gos que passeja una senyora enlleganyada saps que et saluda amb un cop de cap mentre busca el millor arbre per fer-hi el primer riuet, i aquell cop de cap caní t’espolsa la mica de son que encara et penja de les pestanyes.
Després hi ha el quiosquer, a qui li tremolen les cames quan t’hi acostes i pots llegir-li entre cella i cella un «què-em-demanarà-que-no-tindré?», i mentre te n’allunyes regalant-li una ullada directa a les retines, sense robar-li ni un titular de franc, t’ajuda a pair el primer cafè.
Fins i tot la verborrea presidencial de primera hora, quan has fet massa soroll baixant les escales i s’ha obert la porta del primer tercera com per casualitat, pot salvar-te contradictòriament d’un mal de cap que apunta maneres en un racó del teu crani, just allà on guardes els temes pendents.
I en arribar al despatx, esborrar cinc mil dotzenes d’spams et sembla d’allò més terapèutic, un bon exercici de neteja que et desfragmenta les neurones i et genera espai lliure sota serrell.
La rutina és el millor antídot per a segons quins estats d’ansietat, diuen, així que els habituals de l’itinerari matinal de casa a la feina passen a ser ansiolítics humans, dosis de rutina administrables per via visual, placebos urbans diaris.
11.10.06
«Hem de comprar una cortina»
Desconec perquè les idees desgavellades, sense solta ni volta, se sol dir que són idees de bomber, i no conec cap bomber (i em sap greu, eh) a qui poder-li-ho preguntar. Potser perquè els bombers són els únics que poden entrar per la finestra a casa teva sense que automàticament truquis a la policia; perquè són els únics que et poden clavar bufes amb una manta sense que els denunciïs per violència domèstica (coi, que et peguen a casa teva, no?), o també perquè són els únics que et poden agafar en braços, mig despilotada, i travessar l’ampit més proper tot fent-te sentir una dona de pel·lícula sense que t’hi hagis de casar després. Proveu a fer qualsevol de les tres coses en casa d’altri sense ser bombers i ja em direu el què.
El cas, però, és que d’idees de bomber em sembla que en tenim tots de tant en tant. I fa uns dies en vam tenir una a dues ments, el copilot i servidora, tot perquè a l’hora en què escric aquestes línies el sol em socarrima la pell a través de l’única finestra decent i exterior de la nostra «delegació» a l’Eixample. O sigui, fa dies que omplim els típics buits que es generen mentre esperem l’ascensor, un cambrer, el metro o la tanda pronunciant la frase «Hem de comprar una cortina».
Així que no se’ns va acudir res millor que anar als grans magatzems d’escales automàtiques infinites amb la pretensió de resoldre en deu minuts un problema que sembla que ens acompanyarà durant anys.
Però anem a pams, perquè abans d’arribar a la planta corresponent vam començar a dubtar si no estàvem retrocedint en el temps a mesura que ens allunyàvem del carrer, ja que el poc que vèiem entre tram i tram d’escala ens enviava de pet als anys vuitanta, a l’època en què portar hombreres no era delicte i tothom duia els pantalons arremangats com si estigués a punt d’inundar-se el carrer per culpa d’una riera mal resolta (ullet que em permeto de fer als maresmencs que em consta que em llegeixen de tant en tant).
Flash-backs a banda, quan finalment vam arribar on tocava, vam ser conscients que amb un «Volem una cortina» no ens en sortiríem, així que vam començar a deambular com ànimes en pena entre fileres i fileres de mostres de cortines que semblava que en qualsevol moment adquiririen vida pròpia i ens empaitarien pels passadissos excessivament encerats de la planta de LLAR, que no podria tenir un nom més contradictori, ja que ni la Mosquera no s’hi hauria sentit com a casa, en un lloc tan lluent i carregat de colors.
El copilot s’estava gronxant, prop de la nàusea, en una cortina de vellut lila cardenalici mentre servidora se sostenia amb força a una barra de color or envellit artificialment acabada amb uns poms que em sembla que Nostradamus ja va vaticinar que tard o d’hora algun malànima sense entranyes dissenyaria, i aleshores va arribar El Comercial. Al·leluia. Al·leluia?
Feu la suma:
Vestit jaqueta estil «Amigos para siempre will you always be my friend»
+ una sitja de gomina abocada sense por en quatre manats de pèl escampats homogèniament (això sí) per un cuir cabellut amb afany de protagonisme
+ sabates encerades amb tanta dedicació com el terra
+ somriure de «Comissió! Comissió! Comissió!!!!!»
+ mirada «Sé el que busqueu i per trobar-ho us faré suar» o «Remember my name: Faaame!»
Què en surt? Digne del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges, oi? Doncs, a més, parla!:
—Us puc ajudar?
No caigueu en la temptació, ans deslliureu-vos de qualsevol mal i digueu sempre «No, gràcies» sense mirar als ulls de l’interlocutor quan us facin aquesta pregunta, tret que us la faci un bomber mentre es cala foc a casa vostra, esclar.
Necessitaria haver fet un màster en cortines per poder reproduir els minuts de monòleg que vénen a continuació, però ara per ara a ESADE no tenen previst fer-ne cap, així que em salto la nostra «conversa» amb El Comercial i em llenço de cap al desenllaç.
[....]
El típic buit que es genera mentre esperàvem per arribar a la planta baixa, tornant d’esglaó en esglaó cap a l’any 2006, el vam omplir amb el des d’ara ja clàssic «Hem de comprar una cortina».
El cas, però, és que d’idees de bomber em sembla que en tenim tots de tant en tant. I fa uns dies en vam tenir una a dues ments, el copilot i servidora, tot perquè a l’hora en què escric aquestes línies el sol em socarrima la pell a través de l’única finestra decent i exterior de la nostra «delegació» a l’Eixample. O sigui, fa dies que omplim els típics buits que es generen mentre esperem l’ascensor, un cambrer, el metro o la tanda pronunciant la frase «Hem de comprar una cortina».
Així que no se’ns va acudir res millor que anar als grans magatzems d’escales automàtiques infinites amb la pretensió de resoldre en deu minuts un problema que sembla que ens acompanyarà durant anys.
Però anem a pams, perquè abans d’arribar a la planta corresponent vam començar a dubtar si no estàvem retrocedint en el temps a mesura que ens allunyàvem del carrer, ja que el poc que vèiem entre tram i tram d’escala ens enviava de pet als anys vuitanta, a l’època en què portar hombreres no era delicte i tothom duia els pantalons arremangats com si estigués a punt d’inundar-se el carrer per culpa d’una riera mal resolta (ullet que em permeto de fer als maresmencs que em consta que em llegeixen de tant en tant).
Flash-backs a banda, quan finalment vam arribar on tocava, vam ser conscients que amb un «Volem una cortina» no ens en sortiríem, així que vam començar a deambular com ànimes en pena entre fileres i fileres de mostres de cortines que semblava que en qualsevol moment adquiririen vida pròpia i ens empaitarien pels passadissos excessivament encerats de la planta de LLAR, que no podria tenir un nom més contradictori, ja que ni la Mosquera no s’hi hauria sentit com a casa, en un lloc tan lluent i carregat de colors.
El copilot s’estava gronxant, prop de la nàusea, en una cortina de vellut lila cardenalici mentre servidora se sostenia amb força a una barra de color or envellit artificialment acabada amb uns poms que em sembla que Nostradamus ja va vaticinar que tard o d’hora algun malànima sense entranyes dissenyaria, i aleshores va arribar El Comercial. Al·leluia. Al·leluia?
Feu la suma:
Vestit jaqueta estil «Amigos para siempre will you always be my friend»
+ una sitja de gomina abocada sense por en quatre manats de pèl escampats homogèniament (això sí) per un cuir cabellut amb afany de protagonisme
+ sabates encerades amb tanta dedicació com el terra
+ somriure de «Comissió! Comissió! Comissió!!!!!»
+ mirada «Sé el que busqueu i per trobar-ho us faré suar» o «Remember my name: Faaame!»
Què en surt? Digne del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges, oi? Doncs, a més, parla!:
—Us puc ajudar?
No caigueu en la temptació, ans deslliureu-vos de qualsevol mal i digueu sempre «No, gràcies» sense mirar als ulls de l’interlocutor quan us facin aquesta pregunta, tret que us la faci un bomber mentre es cala foc a casa vostra, esclar.
Necessitaria haver fet un màster en cortines per poder reproduir els minuts de monòleg que vénen a continuació, però ara per ara a ESADE no tenen previst fer-ne cap, així que em salto la nostra «conversa» amb El Comercial i em llenço de cap al desenllaç.
[....]
El típic buit que es genera mentre esperàvem per arribar a la planta baixa, tornant d’esglaó en esglaó cap a l’any 2006, el vam omplir amb el des d’ara ja clàssic «Hem de comprar una cortina».
5.10.06
Perdre’s
Quan fulleges una guia sobre una ciutat o un llibre de viatges ubicat en un entorn urbà, tard o d’hora l’autor acaba afirmant, per fer-te entendre que és un lloc que has de visitar, que és ideal per perdre-t’hi, i se suposa que és una qualitat positiva, una dada que t’ha de fer sortir de casa corrents de pet cap a l’aeroport més proper per plantar-te en aquell racó de món on representa que perdre-hi el senderi és un passatemps agradable.
No puc concebre el fet de perdre’s com una experiència plaent, potser perquè des de ben petita he tendit a perdre’m sovint i mai per gust o per fer passar una estona morta. Per a mi no saber per on paro, si he d’anar a la dreta o l’esquerra, si el mar és al nord o al sud, és una veritable tortura, una font de neguit que m’anul·la i em fa passar una estona traumàtica.
Si pogués, aniria sempre amb un mapa a les mans, fins i tot per anar a llocs coneguts, familiars, comuns en la meva quotidianitat. He arribat a perdre’m tornant a casa, al poble, després de les classes de solfeig (tots cometem errors de tant en tant), i no pas el primer dia que tornava del conservatori cap a casa, sinó cap a mig curs, quan ja estava més que avorrida d’arrossegar els peus per un itinerari aparentment senzill però en realitat ple de trampes, obstacles i imprevistos.
Fins i tot els camins que faig dia sí dia també em costa de reproduir-los mentalment i esbrinar si em ve de pas o no la xarcuteria, la tintoreria o la seu del districte. I anar en autobús per la ciutat em provoca taquicàrdia perquè mai arribo a tenir clar del tot on he de baixar i passo bona part del trajecte amb el ditet a un centímetre minso del botó de sol·licitar la parada.
En aquella època en què anava sovint a entrevistes de feina, em vaig haver de comprar una guia de l’àrea metropolitana que vaig anar omplint de post-its i anotacions i que obria una mitjana de deu vegades al minut per comprovar si aquell carrer continuava estan just després d’aquella rotonda, i a això calia afegir-hi els horaris dels busos, els metros i els trens, les combinacions de transports, els transbords, els possibles canvis de ruta per obres, un rosari de patiments sense fi que no s’acabava un cop havia fet l’entrevista, ja que aleshores tocava tornar, i no sempre era fàcil desfer el camí.
Per això, que els ocells es mengessin les molles de pa de la Gretel sempre m’ha semblat d’una crueltat insuperable, i em va semblar una despietada broma del destí que, el primer dia de feina com a comercial per a una empresa esperpèntica que va tenir la terrible idea de contractar-me com a representant dels seus dubtosos productes, al número ics del carrer zeta de la ciutat dels capgrossos no només no hi hagués el que esperava trobar-hi, sinó que no hi hagués res, i quan dic res, vull dir que només hi vaig trobar un solar buit amb quatre esquitxos de runa, sobre els quals vaig deixar el tríptic informatiu de rigor, per si als antics amos del negoci se’ls acudia tornar a passar per allà en un atac sobtat de nostàlgia empresarial.
No puc concebre el fet de perdre’s com una experiència plaent, potser perquè des de ben petita he tendit a perdre’m sovint i mai per gust o per fer passar una estona morta. Per a mi no saber per on paro, si he d’anar a la dreta o l’esquerra, si el mar és al nord o al sud, és una veritable tortura, una font de neguit que m’anul·la i em fa passar una estona traumàtica.
Si pogués, aniria sempre amb un mapa a les mans, fins i tot per anar a llocs coneguts, familiars, comuns en la meva quotidianitat. He arribat a perdre’m tornant a casa, al poble, després de les classes de solfeig (tots cometem errors de tant en tant), i no pas el primer dia que tornava del conservatori cap a casa, sinó cap a mig curs, quan ja estava més que avorrida d’arrossegar els peus per un itinerari aparentment senzill però en realitat ple de trampes, obstacles i imprevistos.
Fins i tot els camins que faig dia sí dia també em costa de reproduir-los mentalment i esbrinar si em ve de pas o no la xarcuteria, la tintoreria o la seu del districte. I anar en autobús per la ciutat em provoca taquicàrdia perquè mai arribo a tenir clar del tot on he de baixar i passo bona part del trajecte amb el ditet a un centímetre minso del botó de sol·licitar la parada.
En aquella època en què anava sovint a entrevistes de feina, em vaig haver de comprar una guia de l’àrea metropolitana que vaig anar omplint de post-its i anotacions i que obria una mitjana de deu vegades al minut per comprovar si aquell carrer continuava estan just després d’aquella rotonda, i a això calia afegir-hi els horaris dels busos, els metros i els trens, les combinacions de transports, els transbords, els possibles canvis de ruta per obres, un rosari de patiments sense fi que no s’acabava un cop havia fet l’entrevista, ja que aleshores tocava tornar, i no sempre era fàcil desfer el camí.
Per això, que els ocells es mengessin les molles de pa de la Gretel sempre m’ha semblat d’una crueltat insuperable, i em va semblar una despietada broma del destí que, el primer dia de feina com a comercial per a una empresa esperpèntica que va tenir la terrible idea de contractar-me com a representant dels seus dubtosos productes, al número ics del carrer zeta de la ciutat dels capgrossos no només no hi hagués el que esperava trobar-hi, sinó que no hi hagués res, i quan dic res, vull dir que només hi vaig trobar un solar buit amb quatre esquitxos de runa, sobre els quals vaig deixar el tríptic informatiu de rigor, per si als antics amos del negoci se’ls acudia tornar a passar per allà en un atac sobtat de nostàlgia empresarial.
NOTA: Si voleu rebre un avís cada vegada que es publiqui un nou número de Paper de Vidre i voleu estar al cas de les novetats papervidrenques, només heu d'escriure un missatge de correu electrònic en blanc a paperdevidre_-subscribe@yahoogroups.com i us donarem d'alta al butlletí de Paper de Vidre.
2.10.06
Tota la vida
Tota la vida devorant novel·la negra, portant gavardina, cercant marques de pintallavis a les burilles de tots els cendrers, parlant de «l’hora dels fets», fent llistes de sospitosos, tot per saber qui l’ha mort. I de cop i volta, en un segon, se li capgira tot i només desitja saber qui o què el manté viu. I es demana si hi ha un gènere que versi sobre el fet d’estar viu, de mantenir-s’hi, on els detectius investiguin com sobreviu la gent.
Tota la vida llegint de dalt a baix la pàgina de necrològiques, cercant-hi noms coneguts, calculant l’esperança de vida, reconstruint històries familiars ajudat per l’antroponímia. I tot d’un plegat es demana per què a ningú no se li ha acudit de fer mai una pàgina al diari amb els qui es mantenen al peu del canó, des de quin any i qui se’n recorda d’ells ara que són vius.
Tota la vida llegint de dalt a baix la pàgina de necrològiques, cercant-hi noms coneguts, calculant l’esperança de vida, reconstruint històries familiars ajudat per l’antroponímia. I tot d’un plegat es demana per què a ningú no se li ha acudit de fer mai una pàgina al diari amb els qui es mantenen al peu del canó, des de quin any i qui se’n recorda d’ells ara que són vius.
NOTA: Els compradors habituals d'Enderrock, trobareu una cara coneguda en el número d'octubre.
