29.11.06
Estar carbassa
De vegades et podries perdre dins d’una crema de carbassa, la cullera que s’hi endinsa i no toca mai el fons, després s’hi submergeix el canell, tot el braç, l’espatlla, i et tapes el nas i t’hi capbusses tota. I quan ve el cambrer amb el segon plat només en resta l’abric, de tu. I de dins del bol, treus el ditet per avisar que per postres vols pastís de taronja, que aquest és el color dels dimecres, i que no t’hi posin un turonet de nata artificial, que el blanc és per als diumenges matiners.
En realitat, però, només hi has submergit la punta d’un dit, a la crema, i perquè has badat mirant la bufanda carbassa de la dona que dina sola. És fàcil fer un menú solitari amb una bufanda així al voltant del coll. Però sense llana taronja per salvavides, et calen les dues mans per agafar la cullera, i l'espessor de la crema gairebé t’obliga a mastegar cada cullerada, sense aconseguir bandejar del tot la temptació d’agafar el bol amb les dues mans i engolir glops sòlids de carbassa fent tot el soroll possible.
Ni t’hi capbusses ni fas soroll, ni la bufanda carbassa és garantia de res, però dur-te a la boca dues dotzenes de cullerades monòtones i idèntiques et fa perdre el senderi dels pensaments i de sobte et veus reflectida al fons del bol i la carbassa ja t’ha pujat al cap, embriagadora.
*Estar carbassa: estar tocat del bolet (Val.), segons l’Alcover-Moll.
En realitat, però, només hi has submergit la punta d’un dit, a la crema, i perquè has badat mirant la bufanda carbassa de la dona que dina sola. És fàcil fer un menú solitari amb una bufanda així al voltant del coll. Però sense llana taronja per salvavides, et calen les dues mans per agafar la cullera, i l'espessor de la crema gairebé t’obliga a mastegar cada cullerada, sense aconseguir bandejar del tot la temptació d’agafar el bol amb les dues mans i engolir glops sòlids de carbassa fent tot el soroll possible.
Ni t’hi capbusses ni fas soroll, ni la bufanda carbassa és garantia de res, però dur-te a la boca dues dotzenes de cullerades monòtones i idèntiques et fa perdre el senderi dels pensaments i de sobte et veus reflectida al fons del bol i la carbassa ja t’ha pujat al cap, embriagadora.
*Estar carbassa: estar tocat del bolet (Val.), segons l’Alcover-Moll.
27.11.06
Coses que no et diré mai
A la presentadora de l’informatiu: per molt que allarguis la primera o de «tot el món» no m’esborronaré. Si cada dia m’entrenes perquè ja no m’impacti res...
A l’home que m’ha tret la llengua amb actitud lasciva aquest migdia a la Ronda: rentar-se les dents inclou raspallar-se la llengua.
A qui organitza sopars nadalencs: perd el mòbil, l’agenda i la llibreta de contactes del programa de correu, i serem centenars de milers de malànimes els qui t’ho agrairem un no dir.
Al quiosquer que confon El Punt amb La Razón: somriure és gratis i no tenir canvi de vint no és cap delicte.
A la infermera de la recepció de radiologia de Can Ruti: no tots els avis que vénen a fer-se radiografies són sords, i que no sàpiguen llegir la lletra del seu metge no vol dir que siguin analfabets.
Al client que m’envia calendaris cada desembre: enguany envia-me’ls de desembre a gener, ja que les traduccions gairebé sempre són «per ahir».
A la llibretera de davant de casa: no trobis mai el llibre que et demano, si no te n’hauré de demanar un altre de més difícil per poder venir-te a veure.
A la senyora reparadora d’aspiradores de mà: no vagis a l’otorrino, per l’amor de Déu, que els teus ocurrents problemes d’oïda ens han alegrat el dilluns.
Al venedor de perfums de la Ronda: la cara de preocupació que poses quan m’aconselles canviar de fragància m’entusiasma més que la millor interpretació de la Streep aquella.
A la cambrera en cap del bar de baix: aquest matí al terrat no t’hem abraçat perquè el perit no ho hauria sabut interpretar com cal, però d’ara endavant quan baixem a fer el tallat només tindrem ulls per a tu.
A l’administrador de finques de l’immoble de l’Eixample, no som nosaltres els que llencem compreses i tampons al pati de llums, i sí els que patim el soroll persistent del nou extractor del bar.
Al carter que no reparteix les cartes per les bústies dels veïns: gràcies a tu estic descobrint una altra vocació que fins ara havia tingut oculta en el subconscient per culpa dels teus companys de feina, que són uns competents.
Al passatger d’aquest aeroplà ple de pols: això més que un vol és una arrencada fallida d’un motor que necessita una itevé com el pa que menja. Corda’t el cinturó per si hi ha un aterratge forçós, o bé abandona el teu seient abans no sigui massa tard.
A l’home que m’ha tret la llengua amb actitud lasciva aquest migdia a la Ronda: rentar-se les dents inclou raspallar-se la llengua.
A qui organitza sopars nadalencs: perd el mòbil, l’agenda i la llibreta de contactes del programa de correu, i serem centenars de milers de malànimes els qui t’ho agrairem un no dir.
Al quiosquer que confon El Punt amb La Razón: somriure és gratis i no tenir canvi de vint no és cap delicte.
A la infermera de la recepció de radiologia de Can Ruti: no tots els avis que vénen a fer-se radiografies són sords, i que no sàpiguen llegir la lletra del seu metge no vol dir que siguin analfabets.
Al client que m’envia calendaris cada desembre: enguany envia-me’ls de desembre a gener, ja que les traduccions gairebé sempre són «per ahir».
A la llibretera de davant de casa: no trobis mai el llibre que et demano, si no te n’hauré de demanar un altre de més difícil per poder venir-te a veure.
A la senyora reparadora d’aspiradores de mà: no vagis a l’otorrino, per l’amor de Déu, que els teus ocurrents problemes d’oïda ens han alegrat el dilluns.
Al venedor de perfums de la Ronda: la cara de preocupació que poses quan m’aconselles canviar de fragància m’entusiasma més que la millor interpretació de la Streep aquella.
A la cambrera en cap del bar de baix: aquest matí al terrat no t’hem abraçat perquè el perit no ho hauria sabut interpretar com cal, però d’ara endavant quan baixem a fer el tallat només tindrem ulls per a tu.
A l’administrador de finques de l’immoble de l’Eixample, no som nosaltres els que llencem compreses i tampons al pati de llums, i sí els que patim el soroll persistent del nou extractor del bar.
Al carter que no reparteix les cartes per les bústies dels veïns: gràcies a tu estic descobrint una altra vocació que fins ara havia tingut oculta en el subconscient per culpa dels teus companys de feina, que són uns competents.
Al passatger d’aquest aeroplà ple de pols: això més que un vol és una arrencada fallida d’un motor que necessita una itevé com el pa que menja. Corda’t el cinturó per si hi ha un aterratge forçós, o bé abandona el teu seient abans no sigui massa tard.
17.11.06
De cassoles i fums
Que el títol no us faci pensar que parlaré de cuina, que errareu el tret. Les cassoles no han servit per coure menges suculentes sinó per protestar contra les romaneses de la Ronda. El fum no sortia de cap olla fent xup-xup sinó d’una cuina en flames, en un edifici senyorial. Cassoles al Raval i fum a l’Eixample. I després digues que la rutina t’absorbeix i que tots els dies són iguals, au.
Dilluns, nou del vespre. Copilot i servidora a punt de sopar. «Tanca la tele que tinc el cap espès.» «Un moment, que fan el temps.» «Va, què vols que diguin? El de sempre: canvi climàtic a tot el Principat. Tanca-la, va.» I la tanca. I...
CLONC CLONC CLONC!
Ve de fora. La guerra dels mons? Un malalt del bricolatge a deshora? No. Tot el carrer Sant Gil (i rodalia, sí) ha sortit al balcó, o directament al carrer, a fer soroll «contra les putes» (sic!). N’hi ha que s’han concentrat a la plaça del Pes de la Palla, que és prou a prop de casa com perquè en sentim, també, el soroll metàl·lic que la inunda en dolbysurround. La consigna: «PUTAS NO». Així, directe a la vena.
La dona del Presi no gosa arribar-se a la plaça (té por dels macarrons, diu —comentari patrocinat per Buitoni—), però sí que estomaca sense miraments la tapa d’una olla amb una espàtula desmanyotada. Al balcó de davant hi ha un senyor que podria ser mon pare tocant un xiulet d’aquells que sonen al Camp Nou, i el toca en pijama de calça curta, mirant a banda i banda cada vegada que bufa, per por que el vegi algú. Jo el veig, el miro fixament fins que se sent tan ridícul com s’hauria de sentir i s’amaga cap a casa, amb el xiulet cap cot.
El soroll és eixordador, crispa el personal i tot cristo surt al balcó per protestar per les putes o per les cassoles, tant és. Vint minuts després, s’acaba la cassolada.
L’endemà sant tornem-hi, mentre a dos carrers més enllà comencen les actuacions policials a dotzenes, a l’estil Corcuera. Cada porta esbotzada equival a una dosi de tranxilium per als picacassoles del vespre.
Dimecres ja se’n fan ressò els mitjans de comunicació i algunes veïnes en bata exageren, rondinen, acaparen els reporters i després presumeixen de les seves dots mediàtiques. La plaça del Pes de la Palla és un desert, i la Ronda també, i el copilot ja hi pot passejar sense que cap rossa (natural o no) li faci «tssst-tssst», així que es passa el dia desfilant-hi amunt i avall. Torna a casa a l’hora de la tercera cassolada de la setmana, la de celebració, més sonada que cap, llarga a matar. L’espàtula de la primera dama sóc jo.
Dijous, a l’oasi de l’Eixample, lluny dels riscos cassolencs, sento olor de cremat. Obro la finestra i la pudor s’intensifica. Surto al replà i el fum no em deixa veure les escales. Tota la vida pensant que mai cridaria «Foc!». El copilot es pensa que faig broma, però les meves habilitats facials el convencen que va de debò. Tota la vida pensant que mai sentiria «Tanca-ho tot, agafa les coses de valor i marxem!». Les coses de valor? Mentre les busco, el copilot lliga tots els cables del despatx, USB inclosos, un rere l’altre, per si hem de sortir per la finestra. Li recordo que estem en un àtic i es treu la màscara d’heroi.
Arrenquem a córrer escales avall, i truquem a tots els timbres (no es pot calar foc més sovint?). Cridem «Foc!» i ens cau la bava de gust. Cada cop hi ha més fum, però ni rastre de les flames. I arribem al carrer i allò és un bé de Déu de bombers fornits i una mica suadets, i mànegues llarguíssimes, em vénen ganes de desmaiar-me però em continc. Un avi ens pregunta què passa, i veig que el copilot està temptat d’imitar l’Acebes del Bruno Oro i inculpar ETA, però el freno amb un «No ho sabem» que provoca una mirada de decepció del vell, que sembla que em digui «miénteme, condéname... hasta que muera de dolor» amb les pupil·les cataràctiques. La gent vol sang, vol fetge, vol desgràcies (House està fent molt de mal). L’argentí del principal ho grava tot amb la càmera i no es pot treure el somriure orgàsmic que se li ha enganxat als llavis.
De sobte, recordo que he tancat la correcció sense desar els canvis i em ve al cap la Moliner: ella ja estaria convidant a gintònics a tots els mansos que vesteixen de blau marí. I la imitaria, però l’únic bar on ens podrien servir aquests beuratges s’està cremant. No ha estat intencionat, no ha pres mal ningú, no ha passat res que ens garanteixi unes línies a les pàgines de successos, aquest cop: la fregidora ha fet un pet, i no m’estranya, tot ho fregeixen, aquesta gent.
És clar que aquesta setmana hem viscut sota la voluntat de les plomes dels guionistes d’Hospital Central...
Dilluns, nou del vespre. Copilot i servidora a punt de sopar. «Tanca la tele que tinc el cap espès.» «Un moment, que fan el temps.» «Va, què vols que diguin? El de sempre: canvi climàtic a tot el Principat. Tanca-la, va.» I la tanca. I...
CLONC CLONC CLONC!
Ve de fora. La guerra dels mons? Un malalt del bricolatge a deshora? No. Tot el carrer Sant Gil (i rodalia, sí) ha sortit al balcó, o directament al carrer, a fer soroll «contra les putes» (sic!). N’hi ha que s’han concentrat a la plaça del Pes de la Palla, que és prou a prop de casa com perquè en sentim, també, el soroll metàl·lic que la inunda en dolbysurround. La consigna: «PUTAS NO». Així, directe a la vena.
La dona del Presi no gosa arribar-se a la plaça (té por dels macarrons, diu —comentari patrocinat per Buitoni—), però sí que estomaca sense miraments la tapa d’una olla amb una espàtula desmanyotada. Al balcó de davant hi ha un senyor que podria ser mon pare tocant un xiulet d’aquells que sonen al Camp Nou, i el toca en pijama de calça curta, mirant a banda i banda cada vegada que bufa, per por que el vegi algú. Jo el veig, el miro fixament fins que se sent tan ridícul com s’hauria de sentir i s’amaga cap a casa, amb el xiulet cap cot.
El soroll és eixordador, crispa el personal i tot cristo surt al balcó per protestar per les putes o per les cassoles, tant és. Vint minuts després, s’acaba la cassolada.
L’endemà sant tornem-hi, mentre a dos carrers més enllà comencen les actuacions policials a dotzenes, a l’estil Corcuera. Cada porta esbotzada equival a una dosi de tranxilium per als picacassoles del vespre.
Dimecres ja se’n fan ressò els mitjans de comunicació i algunes veïnes en bata exageren, rondinen, acaparen els reporters i després presumeixen de les seves dots mediàtiques. La plaça del Pes de la Palla és un desert, i la Ronda també, i el copilot ja hi pot passejar sense que cap rossa (natural o no) li faci «tssst-tssst», així que es passa el dia desfilant-hi amunt i avall. Torna a casa a l’hora de la tercera cassolada de la setmana, la de celebració, més sonada que cap, llarga a matar. L’espàtula de la primera dama sóc jo.
Dijous, a l’oasi de l’Eixample, lluny dels riscos cassolencs, sento olor de cremat. Obro la finestra i la pudor s’intensifica. Surto al replà i el fum no em deixa veure les escales. Tota la vida pensant que mai cridaria «Foc!». El copilot es pensa que faig broma, però les meves habilitats facials el convencen que va de debò. Tota la vida pensant que mai sentiria «Tanca-ho tot, agafa les coses de valor i marxem!». Les coses de valor? Mentre les busco, el copilot lliga tots els cables del despatx, USB inclosos, un rere l’altre, per si hem de sortir per la finestra. Li recordo que estem en un àtic i es treu la màscara d’heroi.
Arrenquem a córrer escales avall, i truquem a tots els timbres (no es pot calar foc més sovint?). Cridem «Foc!» i ens cau la bava de gust. Cada cop hi ha més fum, però ni rastre de les flames. I arribem al carrer i allò és un bé de Déu de bombers fornits i una mica suadets, i mànegues llarguíssimes, em vénen ganes de desmaiar-me però em continc. Un avi ens pregunta què passa, i veig que el copilot està temptat d’imitar l’Acebes del Bruno Oro i inculpar ETA, però el freno amb un «No ho sabem» que provoca una mirada de decepció del vell, que sembla que em digui «miénteme, condéname... hasta que muera de dolor» amb les pupil·les cataràctiques. La gent vol sang, vol fetge, vol desgràcies (House està fent molt de mal). L’argentí del principal ho grava tot amb la càmera i no es pot treure el somriure orgàsmic que se li ha enganxat als llavis.
De sobte, recordo que he tancat la correcció sense desar els canvis i em ve al cap la Moliner: ella ja estaria convidant a gintònics a tots els mansos que vesteixen de blau marí. I la imitaria, però l’únic bar on ens podrien servir aquests beuratges s’està cremant. No ha estat intencionat, no ha pres mal ningú, no ha passat res que ens garanteixi unes línies a les pàgines de successos, aquest cop: la fregidora ha fet un pet, i no m’estranya, tot ho fregeixen, aquesta gent.
És clar que aquesta setmana hem viscut sota la voluntat de les plomes dels guionistes d’Hospital Central...
16.11.06
Convençuda
Cada dia estic més convençuda que vull que els meus nervis tinguin copyright a les pàgines de crèdits dels llibres que m’han passat pels dits, enravenats per la pressa o la incompetència lingüística del personal. Ni correctora ni traductora, fora. Patidora.
Cada dia estic més convençuda que hi ha llibres que només els ha llegit una persona, i no pas relligats i amb una coberta acolorida, sinó en una vulgar arial d’estar per casa dins d’una pantalla observada amb atenció durant un mínim de vuit hores diàries.
Cada dia estic més convençuda que hi ha llibres que només els hauria de llegir una persona, l’autor, i en veu alta, al mig d’una plaça de gom a gom, per comprovar si no li cau la cara de vergonya en passar-li la seva criatura per la gola, versió moderna de Saturn.
Cada dia estic més convençuda que si pateixo pels llibres és perquè vull, perquè no sé fer altra cosa, i que la clau està a deixar-los fer el seu camí, amb les mancances a la vista —i què?—, que el temps ja els desarà a la lleixa que els pertoqui.
Cada dia estic més convençuda que hi ha llibres que només els ha llegit una persona, i no pas relligats i amb una coberta acolorida, sinó en una vulgar arial d’estar per casa dins d’una pantalla observada amb atenció durant un mínim de vuit hores diàries.
Cada dia estic més convençuda que hi ha llibres que només els hauria de llegir una persona, l’autor, i en veu alta, al mig d’una plaça de gom a gom, per comprovar si no li cau la cara de vergonya en passar-li la seva criatura per la gola, versió moderna de Saturn.
Cada dia estic més convençuda que si pateixo pels llibres és perquè vull, perquè no sé fer altra cosa, i que la clau està a deixar-los fer el seu camí, amb les mancances a la vista —i què?—, que el temps ja els desarà a la lleixa que els pertoqui.
10.11.06
Una paraula
Va entrar una paraula a casa i ja feia més d’un mes que la pronunciàvem entre dents, en un lleu xiuxiueig, perquè la realitat que contenia fos menys perceptible als ulls. Quan la paraula era al menjador, sopàvem a la cuina, quan hi ensopegàvem a l’ascensor o al quiosc de la cantonada, la saludàvem amb un «adéu» tímid i esporuguit.
Va entrar sense trucar, de cop, un dia que no l’esperàvem, i va dir que es quedaria un temps entre nosaltres, sense precisar gaire més. Ara ja la comencem a reconèixer, li toquem totes les lletres i som capaços de mirar-la directament als ulls. Però en secret, quan ella es distreu, ens preguntem els uns als altres si hem descobert quan se n’anirà.
En entrar ja ens va avisar que calia que la diguéssim sense por, amb el cap alt i l’esperança a les pestanyes, ben a prop de les pupil·les. Però l’hem intentada ignorar fins ara, i ahir se’ns va fer més evident, en majúscules, i vam sopar tots junts al menjador, amb ella de cap de taula.
I si volem que se’n vagi, cal enlairar la barbeta, pronunciar-la tots alhora, en qualsevol moment del dia, i tot i així no deixar de dir la resta de paraules que surten al diccionari: por, nas, felicitat, cullera, aniversari, pastanaga, futur... Totes.
Va entrar sense trucar, de cop, un dia que no l’esperàvem, i va dir que es quedaria un temps entre nosaltres, sense precisar gaire més. Ara ja la comencem a reconèixer, li toquem totes les lletres i som capaços de mirar-la directament als ulls. Però en secret, quan ella es distreu, ens preguntem els uns als altres si hem descobert quan se n’anirà.
En entrar ja ens va avisar que calia que la diguéssim sense por, amb el cap alt i l’esperança a les pestanyes, ben a prop de les pupil·les. Però l’hem intentada ignorar fins ara, i ahir se’ns va fer més evident, en majúscules, i vam sopar tots junts al menjador, amb ella de cap de taula.
I si volem que se’n vagi, cal enlairar la barbeta, pronunciar-la tots alhora, en qualsevol moment del dia, i tot i així no deixar de dir la resta de paraules que surten al diccionari: por, nas, felicitat, cullera, aniversari, pastanaga, futur... Totes.
7.11.06
Llimona i rumba
Hi ha una mena de dones al meu barri —a gairebé tots— que fan olor de llimona artificial i soroll de rumba. Sovint les veus passar o només t’ho sembla perquè la velocitat amb què es desplacen fa que siguin tan sols miratges, el temps les carrega i les mou. No tenen ni un minut per adonar-se que són indispensables, i sovint gasten un somriure de pilot automàtic.
Llimona i rumba, una combinació que tot i que suggereix festa només és garantia de feina sense fi, horaris demencials i responsabilitats a dotzenes. L’acidesa del cítric potser sí que les retrata, com també el ritme frenètic del ball.
Mireu-los les mans, envernissades de l’aspror que els regala el detergent. Oloreu-los els dits, essència de lleixiu, netedat imposada. Però tot i així segueixen remenant els malucs al so de la música que duen dins, un ritme constant, alegre malgrat tot, de supervivent que malda per comprar calendaris al preu que sigui.
Llimona i rumba i avall que fa baixada, i amb una sabata i una espardenya aniran fent, deixant-ho tot com una patena, garantint-nos l’acidesa justa, el ritme latent del barri, dels barris.
Llimona i rumba, una combinació que tot i que suggereix festa només és garantia de feina sense fi, horaris demencials i responsabilitats a dotzenes. L’acidesa del cítric potser sí que les retrata, com també el ritme frenètic del ball.
Mireu-los les mans, envernissades de l’aspror que els regala el detergent. Oloreu-los els dits, essència de lleixiu, netedat imposada. Però tot i així segueixen remenant els malucs al so de la música que duen dins, un ritme constant, alegre malgrat tot, de supervivent que malda per comprar calendaris al preu que sigui.
Llimona i rumba i avall que fa baixada, i amb una sabata i una espardenya aniran fent, deixant-ho tot com una patena, garantint-nos l’acidesa justa, el ritme latent del barri, dels barris.
1.11.06
L'avi votava doble
Gràcies als panellets de pastisseria amb què em conformo cada any des que l’àvia ja no hi és, sempre acabo evocant-la, no només pastant-ne la massa a la taula del menjador petit, sinó en totes les vinyetes que la recordo, perquè els avis els conservo ben perfilats, en petites càpsules fetes de paper bo i tinta xinesa indeleble, allà on es guarden els tresors de la infantesa, en un cofre ocult que ningú més pot tocar.
Passo pàgines i la veig ara tallant-me les ungles dels peus amb la cura d’un orfebre, ara matant un conill feréstec rere el vidre fumat de la porta de la cuina, ara rient estirada al sofà amb les cames damunt d’una muntanya de coixins, ara remugant perquè l’edat no perdona i el passadís s’allarga amb el pas dels anys, ara cridant previsorament l’avi a sopar deu minuts abans que el tingui llest del tot, ara venint-nos a dir bona nit i enterrant-nos sota una tona de mantes velles i plenes de boles, ara abduïda per la tele per culpa d’una sèrie veneçolana plena de gent desgraciada amb noms esdrúixols, ara alienada davant d’una maripauhuguet que confonia amb vés a saber qui i a qui saludava amb una familiaritat preocupant, ara menjant puré de verdures amb molt poca traça i un pitet ridícul, ara mig adormida i encongida al llit enmig d’uns somnis que cap de nosaltres no sabíem desxifrar...
I enguany que a banda de panellets també hi ha urnes, recordo que l’àvia no votava, que era l’avi que ho feia dues vegades. Des del dia abans ja tenien els dos sobres preparats damunt de la consola, davant de l’exèrcit de néts retratats a les dues bandes de l’oceà, i sortien de casa a primera hora del matí i amb el vot a la mà, havent comprovat mitja dotzena de vegades si duien el «deneí».
L’àvia només sabia llegir els titulars en negreta de les revistes del cor, i si li donaves cinc minuts de treva era capaç d’escriure el seu nom, que sempre quedava incomplet a la meitat de l’última lletra, la ela, per la pressa de llençar el bolígraf, i així passava a dir-se «Isabé», que de fet era com ella es presentava a qui encara no la coneixia a aquelles alçades, amb un somriure de rata presumida i un escot atrevit malgrat tot.
L’àvia va deixar de votar perquè ja no tenia cap sentit anar al col·legi electoral si no era de bracet de l’home que votava doble, que l’adorava igual. L’àvia va deixar de votar i aviat van arribar el puré, el pitet cobrint-li l'escot i els somnis amb xerroteigs indesxifrables, i aquella mirada opaca que acollonia.
Passo pàgines i la veig ara tallant-me les ungles dels peus amb la cura d’un orfebre, ara matant un conill feréstec rere el vidre fumat de la porta de la cuina, ara rient estirada al sofà amb les cames damunt d’una muntanya de coixins, ara remugant perquè l’edat no perdona i el passadís s’allarga amb el pas dels anys, ara cridant previsorament l’avi a sopar deu minuts abans que el tingui llest del tot, ara venint-nos a dir bona nit i enterrant-nos sota una tona de mantes velles i plenes de boles, ara abduïda per la tele per culpa d’una sèrie veneçolana plena de gent desgraciada amb noms esdrúixols, ara alienada davant d’una maripauhuguet que confonia amb vés a saber qui i a qui saludava amb una familiaritat preocupant, ara menjant puré de verdures amb molt poca traça i un pitet ridícul, ara mig adormida i encongida al llit enmig d’uns somnis que cap de nosaltres no sabíem desxifrar...
I enguany que a banda de panellets també hi ha urnes, recordo que l’àvia no votava, que era l’avi que ho feia dues vegades. Des del dia abans ja tenien els dos sobres preparats damunt de la consola, davant de l’exèrcit de néts retratats a les dues bandes de l’oceà, i sortien de casa a primera hora del matí i amb el vot a la mà, havent comprovat mitja dotzena de vegades si duien el «deneí».
L’àvia només sabia llegir els titulars en negreta de les revistes del cor, i si li donaves cinc minuts de treva era capaç d’escriure el seu nom, que sempre quedava incomplet a la meitat de l’última lletra, la ela, per la pressa de llençar el bolígraf, i així passava a dir-se «Isabé», que de fet era com ella es presentava a qui encara no la coneixia a aquelles alçades, amb un somriure de rata presumida i un escot atrevit malgrat tot.
L’àvia va deixar de votar perquè ja no tenia cap sentit anar al col·legi electoral si no era de bracet de l’home que votava doble, que l’adorava igual. L’àvia va deixar de votar i aviat van arribar el puré, el pitet cobrint-li l'escot i els somnis amb xerroteigs indesxifrables, i aquella mirada opaca que acollonia.
