31.3.05
L'agenda de l'escriptor
Aquest any ja té llibre i el mes d’abril ja pren tot un altre aire. Passeja diferent, romanceja per les llibreries del barri i cerca dissimuladament la seva obra, o més ben dit: el seu nom estampat a la coberta de la seva obra. I si està en un lloc poc visible, l’agafa, fulleja, fa veure que en llegeix unes línies i deixa anar alguna riallada per fer entendre als passavolants que aquell llibre té gràcia; i després, amb aire despistat, el deixa a la taula de les novetats.
És cert que és una guia sobre les cases rurals i balnearis de la comarca, però els de l’editorial li van donar tota la llibertat per deixar-se anar, no desempallegar-se del seu estil literari, encabir-hi comentaris de collita pròpia, etcètera. I així ho ha fet. Els amics que se l’han llegida li han dit que la guia guanya molt amb el seu toc personal, i li ho diuen sense mirar-lo més de dos segons als ulls perquè no estan avesats a parlar amb un escriptor.
Avui s’ha comprat una agenda de pell, d’aquelles que cada dia té una pàgina sencera, perquè, a banda d’apuntar-hi les cites i les visites al metge o a la família, hi tingui espai per abocar-hi les reflexions que l’assaltin mentre és fora de casa. Té, a més, tot gener, febrer i març per escriure-hi, també, així que ha decidit que d’ara endavant l’agenda serà a la vegada la seva llibreta de notes. I la durà a tot arreu.
Abril és un bon més per estrenar agenda, agenda i alguna cosa més: el dia 5 d’abril ha d’anar a recollir a l’impremta les targetes que s’ha fet fer; el dia 10 la modista li tindrà a punt el vestit de color blanc trencat (que se’l va comprar massa gran i se n’ha hagut d’escurçar els pantalons i estrènyer les mànigues de la jaqueta); el 15 començarà les sessions d’uva per agafar una mica de color (si no, faria cara de peix bullit, tan blanc i amb un vestit clar); el 20 es farà una neteja de cutis i el 23, dissabte, a les nou del matí ja serà al carrer, disposat a deixar-se dur, a lluir la seva nova imatge d’escriptor pel barri i a signar els exemplars que calgui del seu llibre.
Els de l’editorial encara no li han dit què tenen pensat per a ell el dia de Sant Jordi, però cada vegada que hi va o els truca intenta col·locar el nom del patró del país en alguna frase i posar cara de complicitat a la redactora quan el pronuncia («Jooooordi»). Ella es fa la desentesa, però està segur que aquell dia serà la responsable de l’editorial que l’acompanyarà de llibreria en llibreria, d’estand en estand, de ràdio en ràdio, i tindran moltes hores per parlar, potser dinaran junts i ja té pensat que li regalarà una rosa. Al cutis net, la pell bruna, el vestit jaqueta clar, les targetes amb la professió d’«escriptor» sota el seu nom i l’agenda de pell, no s’hi podrà resistir.
El dia 23 d’abril de la seva agenda està en blanc. Va estar a punt d’escriure-hi «Dia del llibre» en lletres grans i travessant en diagonal la pàgina, però per sort es va aturar a temps. A sota de l’enorme vint-i-tres de color negre que hi ha a la capçalera, centrat, hi posa el nom del sant i amb això ja n’hi ha prou, que segur que aquell dia tindrà moltes coses a escriure, sobretot si la redactora és al seu costat, omplint-li el got de plàstic d’aigua mineral, atenent les trucades al mòbil, dient-li on i com s’ha de posar i a quina hora han de ser a cada lloc. Per això s’ha comprat l’agenda avui, per tenir temps d’omplir-la de frases seves i d’altres, de gargots, de dibuixos, de telèfons i adreces (si cal, inventats), tot per impressionar-la. Té 23 dies per emplenar gener, febrer i març de coses a fer, actes, presentacions de llibres, xerrades, conferències, algun viatge a Madrid i uns quants noms de dona cap al final de la pàgina, que és l’espai que correspon a les nits —espai que deixarà en blanc a la pàgina del dia 23, perquè ella vegi que la nit de Sant Jordi està lliure.
És cert que és una guia sobre les cases rurals i balnearis de la comarca, però els de l’editorial li van donar tota la llibertat per deixar-se anar, no desempallegar-se del seu estil literari, encabir-hi comentaris de collita pròpia, etcètera. I així ho ha fet. Els amics que se l’han llegida li han dit que la guia guanya molt amb el seu toc personal, i li ho diuen sense mirar-lo més de dos segons als ulls perquè no estan avesats a parlar amb un escriptor.
Avui s’ha comprat una agenda de pell, d’aquelles que cada dia té una pàgina sencera, perquè, a banda d’apuntar-hi les cites i les visites al metge o a la família, hi tingui espai per abocar-hi les reflexions que l’assaltin mentre és fora de casa. Té, a més, tot gener, febrer i març per escriure-hi, també, així que ha decidit que d’ara endavant l’agenda serà a la vegada la seva llibreta de notes. I la durà a tot arreu.
Abril és un bon més per estrenar agenda, agenda i alguna cosa més: el dia 5 d’abril ha d’anar a recollir a l’impremta les targetes que s’ha fet fer; el dia 10 la modista li tindrà a punt el vestit de color blanc trencat (que se’l va comprar massa gran i se n’ha hagut d’escurçar els pantalons i estrènyer les mànigues de la jaqueta); el 15 començarà les sessions d’uva per agafar una mica de color (si no, faria cara de peix bullit, tan blanc i amb un vestit clar); el 20 es farà una neteja de cutis i el 23, dissabte, a les nou del matí ja serà al carrer, disposat a deixar-se dur, a lluir la seva nova imatge d’escriptor pel barri i a signar els exemplars que calgui del seu llibre.
Els de l’editorial encara no li han dit què tenen pensat per a ell el dia de Sant Jordi, però cada vegada que hi va o els truca intenta col·locar el nom del patró del país en alguna frase i posar cara de complicitat a la redactora quan el pronuncia («Jooooordi»). Ella es fa la desentesa, però està segur que aquell dia serà la responsable de l’editorial que l’acompanyarà de llibreria en llibreria, d’estand en estand, de ràdio en ràdio, i tindran moltes hores per parlar, potser dinaran junts i ja té pensat que li regalarà una rosa. Al cutis net, la pell bruna, el vestit jaqueta clar, les targetes amb la professió d’«escriptor» sota el seu nom i l’agenda de pell, no s’hi podrà resistir.
El dia 23 d’abril de la seva agenda està en blanc. Va estar a punt d’escriure-hi «Dia del llibre» en lletres grans i travessant en diagonal la pàgina, però per sort es va aturar a temps. A sota de l’enorme vint-i-tres de color negre que hi ha a la capçalera, centrat, hi posa el nom del sant i amb això ja n’hi ha prou, que segur que aquell dia tindrà moltes coses a escriure, sobretot si la redactora és al seu costat, omplint-li el got de plàstic d’aigua mineral, atenent les trucades al mòbil, dient-li on i com s’ha de posar i a quina hora han de ser a cada lloc. Per això s’ha comprat l’agenda avui, per tenir temps d’omplir-la de frases seves i d’altres, de gargots, de dibuixos, de telèfons i adreces (si cal, inventats), tot per impressionar-la. Té 23 dies per emplenar gener, febrer i març de coses a fer, actes, presentacions de llibres, xerrades, conferències, algun viatge a Madrid i uns quants noms de dona cap al final de la pàgina, que és l’espai que correspon a les nits —espai que deixarà en blanc a la pàgina del dia 23, perquè ella vegi que la nit de Sant Jordi està lliure.
17.3.05
A terra
El millor que puc fer veient que s’acosten encara més dies d’excessos laborals i d’encàrrecs impossibles d'ajornar, és tancar un temps, entre una i dues setmanes.
De coses a dir, a explicar, a comentar, a inventar, ja en tinc, ja, però el cert és que tot i que tindria temps per escriure-les i després col·locar-les aquí (sóc de les que passen pel word abans d'entrar a l'editor del blog), el que no tinc és energia. No em falten ànims ni ganes ni empenta, no és res d'això. Només que fa dies que vaig sense reserves de combustible i a més he volat per alguns territoris una mica perillosos (per desconeguts) dels quals no vull parlar aquí perquè, malgrat el que pugui semblar, això no és un diari personal.
Suposo que això dels «territoris perillosos» ha quedat molt interessant, de persona viscuda i amb experiències fortes i tal, però no us enganyeu, si ho batejo així és perquè si ho digués pel seu nom això esdevindria un confessionari de pa sucat amb oli, al més pur estil televisiu de mitja tarda en cadenes privades.
Així que abans que xerri més del compte i us assabenteu de coses de les quals, la majoria, no n'heu de fer res, aterro i desaparec uns dies, no sense abans amenaçar-vos de tornar amb el dipòsit ple d’aquí no res. Aparteu-vos, deixeu la pista buida, que la pilot té ganes de tocar de peus a terra. A terra.
De coses a dir, a explicar, a comentar, a inventar, ja en tinc, ja, però el cert és que tot i que tindria temps per escriure-les i després col·locar-les aquí (sóc de les que passen pel word abans d'entrar a l'editor del blog), el que no tinc és energia. No em falten ànims ni ganes ni empenta, no és res d'això. Només que fa dies que vaig sense reserves de combustible i a més he volat per alguns territoris una mica perillosos (per desconeguts) dels quals no vull parlar aquí perquè, malgrat el que pugui semblar, això no és un diari personal.
Suposo que això dels «territoris perillosos» ha quedat molt interessant, de persona viscuda i amb experiències fortes i tal, però no us enganyeu, si ho batejo així és perquè si ho digués pel seu nom això esdevindria un confessionari de pa sucat amb oli, al més pur estil televisiu de mitja tarda en cadenes privades.
Així que abans que xerri més del compte i us assabenteu de coses de les quals, la majoria, no n'heu de fer res, aterro i desaparec uns dies, no sense abans amenaçar-vos de tornar amb el dipòsit ple d’aquí no res. Aparteu-vos, deixeu la pista buida, que la pilot té ganes de tocar de peus a terra. A terra.
16.3.05
Llibres que no es llegeixen
Un bon lector d’aquestes ratlles m’ha escrit preocupant-se per la meva salut, ja que fa massa dies que no escric, diu. Doncs de salut estic bé, gràcies. No m’havia passat mai encara que em trobessin a faltar internèticament parlant i m’ho diguessin i tot!
Una conjunció de coses ha fet que m’allunyés de l’Aeroplà uns dies i no sé si hi tornaré gaire sovint fins passat Setmana Santa. No dic que tanco (per vacances, vull dir, eh) perquè segur que abans del dia de la mona tindré ganes de dir alguna cosa, que em conec. I de fet de coses a dir i a escriure sempre en tinc, però falta trobar la manera de fer-ho, el moment idoni, i tota una sèrie d’excuses diverses, ja ho sé.
Així que us engalto aquest article que mig tenia al tinter —és un dir, no he tingut mai tinter ni ploma que en necessiti, ja que sóc esquerrana i faig una mena de contorsionisme estrany amb la mà quan escric que m’impedeix de fer servir aquestes delicatessen de l’escriptura, tret que vagi a una botiga d’esquerrans, cosa que no faré mentre hi toqui.
Insistiré novament amb els llibres pop-up de què us vaig parlar fa més o menys un mes. Fins al 29 d’abril teniu temps de visitar (de franc) l’exposició de llibres mòbils i desplegables que fan a l’Espai Cultural de Caja Madrid, a la plaça Catalunya de Barcelona (horari: dilluns, de 15 a 21 h; de dimarts a dissabte, de 10 a 21 h).
Ara que tothom parla de lectures i llibres, està bé passar una horeta contemplant-ne dels que només s’han de mirar, com ara el primer, el precedent, l’Ars Magna de Llull, o unes quantes autèntiques meravelles de l’enginyeria de paper fetes durant el segle XIX, com ara l’Internationaler Circus de Meggendorfer, un desplegable que conté tots els personatges propis del circ tradicional, fet el 1887. O el Famous Faces de Norman Messenger, en què podem barrejar les cares d’uns quants famosos dividides en tres parts.
I així fins a 47 vitrines plenes d’escultures de paper sobre diferents temes: cinema, terror, teatre, òpera, pop i rock (Elvis, Beatles i Michael Jackson amb el seu Dangerous barroc), contes, avions (impressionants!), dinosaures, premsa rosa, insectes, religió (hi ha un llibre que reprodueix petits altars budistes per als que vulguin pregar-meditar sense moure’s de casa), arquitectura, anatomia humana, etc. I a la darrera vitrina, a l’inici de l’escala que us porta al soterrani, trobareu la joia de l’exposició (a parer meu), Alice’s Adventures in Wonderland, de Robert Sabuda –un dels genis dels pop-up—, una edició limitada (50 exemplars) de Books Of Wonder (Nova York, 2003), de la qual ens mostren el capítol del te de bojos que no s’acaba mai amb unes tassetes platejades reproduïdes amb paper (esclar). Tot un luxe.
Ah, i hi ha una reproducció gegant, a la primera sala, d’una de les pàgines del llibre pop-up més venut de la història, The Haunted House, de Pienkowski (1979), concretament la del bany amb la llagosta sortint del bell mig, el cocodril a la banyera (que obre i tanca la boca quan estires la llengüeta) i el gat negre dins la tassa de vàter.
Bé, i em freno ja. Per als qui us interessi, el catàleg només val 3 euros i no és cap meravella del disseny però conté molta informació i imatges útils sobre aquest art de les solapes, les llengüetes, les ruletes, els peep-show (oh, se m’oblidava, n'hi ha un sobre la coronació de la Reina d’Anglaterra que és digne d’esment, també!), els petits teatres, les imatges transformables, les combinades, els panorames...
Una conjunció de coses ha fet que m’allunyés de l’Aeroplà uns dies i no sé si hi tornaré gaire sovint fins passat Setmana Santa. No dic que tanco (per vacances, vull dir, eh) perquè segur que abans del dia de la mona tindré ganes de dir alguna cosa, que em conec. I de fet de coses a dir i a escriure sempre en tinc, però falta trobar la manera de fer-ho, el moment idoni, i tota una sèrie d’excuses diverses, ja ho sé.
Així que us engalto aquest article que mig tenia al tinter —és un dir, no he tingut mai tinter ni ploma que en necessiti, ja que sóc esquerrana i faig una mena de contorsionisme estrany amb la mà quan escric que m’impedeix de fer servir aquestes delicatessen de l’escriptura, tret que vagi a una botiga d’esquerrans, cosa que no faré mentre hi toqui.
Insistiré novament amb els llibres pop-up de què us vaig parlar fa més o menys un mes. Fins al 29 d’abril teniu temps de visitar (de franc) l’exposició de llibres mòbils i desplegables que fan a l’Espai Cultural de Caja Madrid, a la plaça Catalunya de Barcelona (horari: dilluns, de 15 a 21 h; de dimarts a dissabte, de 10 a 21 h).
Ara que tothom parla de lectures i llibres, està bé passar una horeta contemplant-ne dels que només s’han de mirar, com ara el primer, el precedent, l’Ars Magna de Llull, o unes quantes autèntiques meravelles de l’enginyeria de paper fetes durant el segle XIX, com ara l’Internationaler Circus de Meggendorfer, un desplegable que conté tots els personatges propis del circ tradicional, fet el 1887. O el Famous Faces de Norman Messenger, en què podem barrejar les cares d’uns quants famosos dividides en tres parts.
I així fins a 47 vitrines plenes d’escultures de paper sobre diferents temes: cinema, terror, teatre, òpera, pop i rock (Elvis, Beatles i Michael Jackson amb el seu Dangerous barroc), contes, avions (impressionants!), dinosaures, premsa rosa, insectes, religió (hi ha un llibre que reprodueix petits altars budistes per als que vulguin pregar-meditar sense moure’s de casa), arquitectura, anatomia humana, etc. I a la darrera vitrina, a l’inici de l’escala que us porta al soterrani, trobareu la joia de l’exposició (a parer meu), Alice’s Adventures in Wonderland, de Robert Sabuda –un dels genis dels pop-up—, una edició limitada (50 exemplars) de Books Of Wonder (Nova York, 2003), de la qual ens mostren el capítol del te de bojos que no s’acaba mai amb unes tassetes platejades reproduïdes amb paper (esclar). Tot un luxe.
Ah, i hi ha una reproducció gegant, a la primera sala, d’una de les pàgines del llibre pop-up més venut de la història, The Haunted House, de Pienkowski (1979), concretament la del bany amb la llagosta sortint del bell mig, el cocodril a la banyera (que obre i tanca la boca quan estires la llengüeta) i el gat negre dins la tassa de vàter.
Bé, i em freno ja. Per als qui us interessi, el catàleg només val 3 euros i no és cap meravella del disseny però conté molta informació i imatges útils sobre aquest art de les solapes, les llengüetes, les ruletes, els peep-show (oh, se m’oblidava, n'hi ha un sobre la coronació de la Reina d’Anglaterra que és digne d’esment, també!), els petits teatres, les imatges transformables, les combinades, els panorames...
10.3.05
La iaia del Raval II
Fart que tothom li preguntés per la iaia (Què fa ton àvia? Fa dies que no la veiem pel barri? Es troba bé? Ella sempre llegint, oi?), un dia li va passar pel cap fer-li una foto amb la digital i fer-se-la imprimir en una samarreta, amb una inscripció a sota que digués: «Està bé». Però no ho va fer. Els companys de generació de l’àvia eren la mar d’amables i no es mereixien un moc tèxtil com aquell.
Però cada vegada que voltava pel barri amb la bossa plena d'esprais, i disposat a passar desapercebut per poder omplir les parets dels solars amb les seves creacions, ensopegava amb algú que li demanava per ella i el cosia a preguntes (I de les cames està bé? Ja camina prou? A la seva edat s'ha de moure cada dia o es rovellarà!).
Un dia, amb la digital, va fer fotos de tots els de la família: els volia caricaturitzar en una tira còmica, per al fanzine de la facultat. Els pares van ser fàcils de parodiar, sa germana encara més, però la iaia... No hi havia manera de treure'n una versió còmica, només es veia en cor de retratar-la sent fidel a la realitat. Tan difícil que havia estat arrencar-li una cara mínimament amable després de treure-li el llibre de les mans (M'has fet perdre el punt, talòs!). A la foto havia sortit mirant cap a la taula del menjador, on tenia la novel·la, ni tan sols podia mirar a càmera.
Més endavant, mentre buscava una paret buida (verge) per deixar-s'hi anar sense traves, va veure que al mateix carrer de casa seva enderrocaven un edifici i va decidir que quan el buidessin de runa l'aniria a pintar. I va arribar el dia, tota una paret blanca per a ell sol, encara amb les marques de les habitacions. Es va asseure just davant i va començar a rumiar.
Estava acostumat a dibuixar en trossos de paret enmig d’altres dibuixos i grafitis, mai havia ensopegat amb una paret buida del tot, per estrenar. Feia setmanes que vigilava les grues per ser el primer a arribar-s'hi un cop ho acabessin de buidar. Ara, la paret era seva, estaven a punt de tocar les dotze de la nit d'un dimarts tranquil del mes de març, i no hi havia ningú al carrer. Encara hi havia una grua al solar, just al costat de la «seva» paret: perfecte, podria enfilar-s'hi per pintar.
Va agafar la digital i durant una estona es va dedicar al mal vici d'anar passant les fotos que hi tenia guardades. De sobte, la iaia amb aquell posat forçat. «Només es veia en cor de retratar-la sent fidel a la realitat.» La iaia per qui li preguntava tothom i que es deixava veure tan poc. Es mereixia aquella paret, ella que no s’havia mogut mai del barri. Sí, però amb discreció, amb el gris clar dels seus cabells recollits en un monyo mal fet (molt pràctic per evitar anar a la perruqueria i trobar-se totes les conegudes xerraires), i amb les ulleres de llegir, les «de prop», que deia ella, «que de lluny no vull veure res». Doncs ningú no la veuria de lluny, no, que s’hi anessin apropant i ella ja es deixaria veure discretament però, això sí, sense el llibre tapant-li la cara.
Però cada vegada que voltava pel barri amb la bossa plena d'esprais, i disposat a passar desapercebut per poder omplir les parets dels solars amb les seves creacions, ensopegava amb algú que li demanava per ella i el cosia a preguntes (I de les cames està bé? Ja camina prou? A la seva edat s'ha de moure cada dia o es rovellarà!).
Un dia, amb la digital, va fer fotos de tots els de la família: els volia caricaturitzar en una tira còmica, per al fanzine de la facultat. Els pares van ser fàcils de parodiar, sa germana encara més, però la iaia... No hi havia manera de treure'n una versió còmica, només es veia en cor de retratar-la sent fidel a la realitat. Tan difícil que havia estat arrencar-li una cara mínimament amable després de treure-li el llibre de les mans (M'has fet perdre el punt, talòs!). A la foto havia sortit mirant cap a la taula del menjador, on tenia la novel·la, ni tan sols podia mirar a càmera.
Més endavant, mentre buscava una paret buida (verge) per deixar-s'hi anar sense traves, va veure que al mateix carrer de casa seva enderrocaven un edifici i va decidir que quan el buidessin de runa l'aniria a pintar. I va arribar el dia, tota una paret blanca per a ell sol, encara amb les marques de les habitacions. Es va asseure just davant i va començar a rumiar.
Estava acostumat a dibuixar en trossos de paret enmig d’altres dibuixos i grafitis, mai havia ensopegat amb una paret buida del tot, per estrenar. Feia setmanes que vigilava les grues per ser el primer a arribar-s'hi un cop ho acabessin de buidar. Ara, la paret era seva, estaven a punt de tocar les dotze de la nit d'un dimarts tranquil del mes de març, i no hi havia ningú al carrer. Encara hi havia una grua al solar, just al costat de la «seva» paret: perfecte, podria enfilar-s'hi per pintar.
Va agafar la digital i durant una estona es va dedicar al mal vici d'anar passant les fotos que hi tenia guardades. De sobte, la iaia amb aquell posat forçat. «Només es veia en cor de retratar-la sent fidel a la realitat.» La iaia per qui li preguntava tothom i que es deixava veure tan poc. Es mereixia aquella paret, ella que no s’havia mogut mai del barri. Sí, però amb discreció, amb el gris clar dels seus cabells recollits en un monyo mal fet (molt pràctic per evitar anar a la perruqueria i trobar-se totes les conegudes xerraires), i amb les ulleres de llegir, les «de prop», que deia ella, «que de lluny no vull veure res». Doncs ningú no la veuria de lluny, no, que s’hi anessin apropant i ella ja es deixaria veure discretament però, això sí, sense el llibre tapant-li la cara.
8.3.05
Si no vols boxa, dues tasses
A mi el Clint Eastwood m'agrada, fins i tot fent de Harry o perpetrant aquells espagueti-western del Sergio Leone. Ja sabia què veuria, un paio dur i sense escrúpols, de mirada freda i poques paraules. La música de Morricone ja s'ocupava de posar una mica de sentiment a la cosa.
El que no m'agrada és que m'aixequin la camisa, que em diguin que nooo, que no va de boxa, i ara, que MDB (= Million Dollar Baby) és més que boxa. Home, sí, ja entenc què volen dir, ja, però no ens enganyem, amb la darrera pel·lícula del Clint et fots un fart de veure cops de puny, nassos sagnants, ganxos i altres delicatessen dels rings. O sigui que els que encara no l'heu vista cal que sapigueu que sí que en veureu de boxa, sí, i molta. Que darrere de la boxa hi ha alguna cosa més? No ho dubto. Hi ha l'esperit de superació, la força, la lluita de l'ésser humà per aconseguir el que somnia, etc. Sí, però massa guants encoixinats, massa sacs de cops, massa proteccions dentals; massa boxa, coi.
Què hi ha de dolent? Res, no res, i ara. Però que no ens enredin, que no diguin que MDB és alguna cosa més que boxa, que no diguin que aquest esport de repartir hòsties és una excusa per tractar altres temes, que no és veritat, que els altres temes es toquen, sí, però la boxa és el tema principal i només deixes de veure rings l'última mitja hora i gràcies. I no, no us explicaré res d'aquests darrers trenta minuts, que si no ja us acabo d'esguerrar la festa. Només dir-vos que els vaig trobar força previsibles, que els diàlegs, ho sento, em van semblar bastant suats i que ja em comencen a cansar els primers plans del Clint amb cara de no tenir ja no sentiments sinó ni tan sols pessigolles ni sang a les venes ni res.
Perquè aquesta ja seria l'altra enganyifa del film: els actors. De la Swank no en dic res perquè és el primer cop que la veig actuar i me l'he creguda i tot i que és allò de sempre, que es premien els papers estranys, penso que s’ha guanyat l’Oscar. Ara, el Clint i el Morgan fan el que sempre els hem vist fer i que saben fer tan bé: de Clint i de Morgan. Si no fos pel tel que li han posat a l'ull al senyor Freeman m'hauria pensat que al Floridablanca reposaven la cadena perpètua del Robins, sincerament, que fins i tot la seva habitació sembla una cel·la. Aquest home pot tenir una veu molt profunda i unes arrugues molt ben posades (i una pell molt fosca, si m’ho permeteu), però com a actor no és cap sorpresa. I el Clint, als seus setanta anys, segueix fidel als seus principis, com us deia abans, parlant a poc a poc, amb frases curtes i contundents i primers plans de la seva mirada suposadament expressiva (jo només hi veig duresa, deu ser que sóc poc donada a la poesia) a dojo.
I ja per acabar, vull referir-me a les frases curtes i contundents que deia que s’intercanvien Freeman i Eastwood, que m’han recordat les que recollien a Déu vos guard l’altre dia. No sé si és que tinc la pell molt fina pel que fa a la llengua o què, però aquestes sentències pròpies de reculls de frases cèlebres del Readers’ Digest em treuen de polleguera: que si «protegeix-te a tu mateix», que si «no n’hi ha prou de ser dur», que si «no preguntis i fes el que et dic», que si «no em diguis “cap”», buf. I la conversa Eastwood-Freeman sobre els mitjons amb forats, mare meva!; m’ha recordat una frase de la Trinity d’un dels Matrix (diria que de l’últim) que en un moment aparentment molt tens li deia al Keanu (per fer-li entendre que estava nerviosa): «He trigat deu minuts a cordar-me les botes»... Tota una declaració!
Suposo que ningú no estarà d'acord amb mi, ja m'ho imagino, perquè a tot arreu diuen i rediuen que per fi l'acadèmia l'ha encertada, que és la millor obra de l'Eastwood, que el Freeman fot un paperàs, etc. Deu ser que se'm posen malament les pel·lícules sobre esportistes amb entrenadors que sembla que en comptes de parlar esculpeixin epitafis.
El que no m'agrada és que m'aixequin la camisa, que em diguin que nooo, que no va de boxa, i ara, que MDB (= Million Dollar Baby) és més que boxa. Home, sí, ja entenc què volen dir, ja, però no ens enganyem, amb la darrera pel·lícula del Clint et fots un fart de veure cops de puny, nassos sagnants, ganxos i altres delicatessen dels rings. O sigui que els que encara no l'heu vista cal que sapigueu que sí que en veureu de boxa, sí, i molta. Que darrere de la boxa hi ha alguna cosa més? No ho dubto. Hi ha l'esperit de superació, la força, la lluita de l'ésser humà per aconseguir el que somnia, etc. Sí, però massa guants encoixinats, massa sacs de cops, massa proteccions dentals; massa boxa, coi.
Què hi ha de dolent? Res, no res, i ara. Però que no ens enredin, que no diguin que MDB és alguna cosa més que boxa, que no diguin que aquest esport de repartir hòsties és una excusa per tractar altres temes, que no és veritat, que els altres temes es toquen, sí, però la boxa és el tema principal i només deixes de veure rings l'última mitja hora i gràcies. I no, no us explicaré res d'aquests darrers trenta minuts, que si no ja us acabo d'esguerrar la festa. Només dir-vos que els vaig trobar força previsibles, que els diàlegs, ho sento, em van semblar bastant suats i que ja em comencen a cansar els primers plans del Clint amb cara de no tenir ja no sentiments sinó ni tan sols pessigolles ni sang a les venes ni res.
Perquè aquesta ja seria l'altra enganyifa del film: els actors. De la Swank no en dic res perquè és el primer cop que la veig actuar i me l'he creguda i tot i que és allò de sempre, que es premien els papers estranys, penso que s’ha guanyat l’Oscar. Ara, el Clint i el Morgan fan el que sempre els hem vist fer i que saben fer tan bé: de Clint i de Morgan. Si no fos pel tel que li han posat a l'ull al senyor Freeman m'hauria pensat que al Floridablanca reposaven la cadena perpètua del Robins, sincerament, que fins i tot la seva habitació sembla una cel·la. Aquest home pot tenir una veu molt profunda i unes arrugues molt ben posades (i una pell molt fosca, si m’ho permeteu), però com a actor no és cap sorpresa. I el Clint, als seus setanta anys, segueix fidel als seus principis, com us deia abans, parlant a poc a poc, amb frases curtes i contundents i primers plans de la seva mirada suposadament expressiva (jo només hi veig duresa, deu ser que sóc poc donada a la poesia) a dojo.
I ja per acabar, vull referir-me a les frases curtes i contundents que deia que s’intercanvien Freeman i Eastwood, que m’han recordat les que recollien a Déu vos guard l’altre dia. No sé si és que tinc la pell molt fina pel que fa a la llengua o què, però aquestes sentències pròpies de reculls de frases cèlebres del Readers’ Digest em treuen de polleguera: que si «protegeix-te a tu mateix», que si «no n’hi ha prou de ser dur», que si «no preguntis i fes el que et dic», que si «no em diguis “cap”», buf. I la conversa Eastwood-Freeman sobre els mitjons amb forats, mare meva!; m’ha recordat una frase de la Trinity d’un dels Matrix (diria que de l’últim) que en un moment aparentment molt tens li deia al Keanu (per fer-li entendre que estava nerviosa): «He trigat deu minuts a cordar-me les botes»... Tota una declaració!
Suposo que ningú no estarà d'acord amb mi, ja m'ho imagino, perquè a tot arreu diuen i rediuen que per fi l'acadèmia l'ha encertada, que és la millor obra de l'Eastwood, que el Freeman fot un paperàs, etc. Deu ser que se'm posen malament les pel·lícules sobre esportistes amb entrenadors que sembla que en comptes de parlar esculpeixin epitafis.
3.3.05
La música del futur
Molt a prop de casa, La Paloma, un espai on se solen programar bons concerts (aviat hi vindrà la Julieta Venegas) i a la vegada local de moda per a DJ i addictes al Chill Out i altres espècies, les tardes de dissabte i diumenge es converteix en un autèntic envelat (que és del que té aspecte, de fet) on hi van a petar nois i noies de la tercera edat (o gairebé), ben mudats i amb ganes de ballar i/o conèixer gent (per dir-ho fi, que tots som de carn, què coi).
Fins aquí, cap novetat. I suposo que tampoc us descobreixo res si us dic que precisament durant les tardes de dissabte i diumenge hi ha unes cues tremendes davant del local, que alguna vegada han arribat a la ronda de Sant Antoni o bé han tombat pel carrer de Sant Vicenç. Tots hem vist desfilar aquelles senyores reperfumades amb camises de botons daurats i estampats felins, i aquells senyors amb clenxa incorporada i sobredosi d'aftershave Floid.
El cas és que observant-los, veient-los cada cap de setmana, em pregunto sovint si els de la nostra generació (nascuts als setanta, per a més indicacions) farem el mateix. Potser aleshores el local davant del qual farem cua no serà La Paloma sinó el Razzmatazz o Les Enfants o la Sala Apolo o aneu a saber. Però no és això el que "em preocupa" més...
Quina mena de cançons hi tocarà l'orquestra? Perquè se suposa que si ara s'hi sent (fins i tot des del carrer) el No te vayas de Navarra o el Granada tierra soñada és perquè els que la ballen ja la ballaven de joves, oi? Això vol dir que als meus setanta anys (posem per cas) faré cua per ballar el Losing my religion de REM o el With or without you de U2? No m'ho puc imaginar. Però suposo que fa quaranta anys a la jovenalla que omplia les sales de ball d'arreu tampoc els passava pel cap que de grans ballarien aquelles mateixes cançons però amb vestit jaqueta, mitges compressives i ulleres per veure-hi de lluny.
I suposo que passarà tres quarts del mateix amb els balls de festa major, que em nego a creure que durant els propers quaranta anys no deixaran de banda Rosor o Mama que será lo que tiene el negro o Gavilán o paloma, i s'arrencaran amb versions d'orgue Casio (això segur que no canviarà, tot i que ara diuen que hi ha un corrent "musical" en què l'únic instrument, a banda de la veu, és la play station, que vindria a ser el substitut d'aquest orgue que tots vam tocar de petits i gràcies al qual vam saber què era una bossanova o una samba, per exemple, que no tot ho ha descobert en Carlinhos Brown, senyor Clos) del que aleshores ja seran clàssics com ara el Corazón latino o Cuando tu vas yo vengo. Inimaginable.
Ja ho diuen que és millor no pensar gaire en el futur, que de sobte t'agafa una mena de por abismal que et recorre l'espinada un temps. I jo ja fa un parell de dies que no dormo igual, que estic inquieta i gairebé a punt de redactar un testament vital que donaré als meus fills, tan bon punt neixin i fotin el primer plor, perquè si mai em veuen remenar el cul amb músiques del Rei Àfrica facin tots els possibles perquè deixi de patir.
Fins aquí, cap novetat. I suposo que tampoc us descobreixo res si us dic que precisament durant les tardes de dissabte i diumenge hi ha unes cues tremendes davant del local, que alguna vegada han arribat a la ronda de Sant Antoni o bé han tombat pel carrer de Sant Vicenç. Tots hem vist desfilar aquelles senyores reperfumades amb camises de botons daurats i estampats felins, i aquells senyors amb clenxa incorporada i sobredosi d'aftershave Floid.
El cas és que observant-los, veient-los cada cap de setmana, em pregunto sovint si els de la nostra generació (nascuts als setanta, per a més indicacions) farem el mateix. Potser aleshores el local davant del qual farem cua no serà La Paloma sinó el Razzmatazz o Les Enfants o la Sala Apolo o aneu a saber. Però no és això el que "em preocupa" més...
Quina mena de cançons hi tocarà l'orquestra? Perquè se suposa que si ara s'hi sent (fins i tot des del carrer) el No te vayas de Navarra o el Granada tierra soñada és perquè els que la ballen ja la ballaven de joves, oi? Això vol dir que als meus setanta anys (posem per cas) faré cua per ballar el Losing my religion de REM o el With or without you de U2? No m'ho puc imaginar. Però suposo que fa quaranta anys a la jovenalla que omplia les sales de ball d'arreu tampoc els passava pel cap que de grans ballarien aquelles mateixes cançons però amb vestit jaqueta, mitges compressives i ulleres per veure-hi de lluny.
I suposo que passarà tres quarts del mateix amb els balls de festa major, que em nego a creure que durant els propers quaranta anys no deixaran de banda Rosor o Mama que será lo que tiene el negro o Gavilán o paloma, i s'arrencaran amb versions d'orgue Casio (això segur que no canviarà, tot i que ara diuen que hi ha un corrent "musical" en què l'únic instrument, a banda de la veu, és la play station, que vindria a ser el substitut d'aquest orgue que tots vam tocar de petits i gràcies al qual vam saber què era una bossanova o una samba, per exemple, que no tot ho ha descobert en Carlinhos Brown, senyor Clos) del que aleshores ja seran clàssics com ara el Corazón latino o Cuando tu vas yo vengo. Inimaginable.
Ja ho diuen que és millor no pensar gaire en el futur, que de sobte t'agafa una mena de por abismal que et recorre l'espinada un temps. I jo ja fa un parell de dies que no dormo igual, que estic inquieta i gairebé a punt de redactar un testament vital que donaré als meus fills, tan bon punt neixin i fotin el primer plor, perquè si mai em veuen remenar el cul amb músiques del Rei Àfrica facin tots els possibles perquè deixi de patir.
1.3.05
Everybody needs good neighbours
Toc, toc.
Tina: Perdoni que el torni a molestar.
Veí: Digui, digui.
T: No se sent.
V: Eh?
T: La música, que no se sent. Pensi que hi ha dues parets, la de casa seva i la de casa meva, i un tros de replà entre nosaltres. M'arriba molt esmorteïda i no n'entenc la lletra. I la lletra d'una cançó és important. Bé, si més no per a mi. M'agrada saber què diuen, no em conformo amb la melodia, sap?
V: Ja. Vol que apugi el volum? És això el que m'està dient?
T: Sí, si pot ser...
V: Pot ser, sí, però jo em pensava que...
T: ... Que venia a demanar-li que l'abaixés?? I ara! Per qui m'ha pres! No, no. Apugi'l, apugi'l sense manies. Faci el favor. A casa li estarem molt agraïts. El meu company ja s'està posant les sabates de ball i jo ara apartaré tots els mobles del menjador cap a un racó i som-hi. Per cert, té algun bol prou gros per fer-hi ponx?
V: Doncs esperi's, em sembla que sí. Ara vinc.
T: Puc passar, mentrestant? Així escolto la música...
V: Sí, esclar, passi.
T: Gràcies. Li molesta si ballo?
V: No, i ara. Vaig a la cuina, ara vinc.
T: Entesos. L'espero aquí, movent l'esquelet.
V: Entesos.
Crrrraaaaaaaash.
V: Què ha passat?
T: Perdoni, la figureta de Lladró. Ja m'ho diu el meu company que no imiti el Bisbal, però no ho puc evitar, sento aquesta música llatina tan enganxosa i no puc estar-me de començar a fer voltes com un dervix... Que dic jo que el Bisbal s'hi devia inspirar, no?
V: Eh?
T: Res, res. Li pagaré la figura, perdoni.
V: No, no, si és una imitació. La vaig comprar al xino aquell tan gran del Carme.
T: Ah. Doncs així porti una escombra que l'hi recullo. Ha trobat el bol?
V: No, no. Vingui, que li dono l'escombra i mentrestant segueixo buscant el bol.
T: Sí.
Reeeecraaaaaasssssh.
T: Uiiiiii. Aquesta també és d'imitació??
V: Sí, sí. Però faci el favor, deixi l'escombra en un racó i pari de ballar, va. Ja he trobat el bol.
T: Entesos, i perdoni, eh. A casa ja no em deixen agafar l'escombra, perquè m'agafa per fer-la servir de micro i fer de Freddy Mercury i...
V: No pateixi. Tingui el bol, au. Ara apujo el volum. Que ballin de gust.
T: Gràcies, gràcies. Quin goig de veïns, oh. Ballarem i brindarem a la seva salut. Adéu!
...
Toc, toc.
V: I ara què vol?
T: La tercera cançó... Oh, ens ha encantat. La pot tornar a posar?
V: Què? Escolti, però qui s'ha pensat que sóc? El seu DJ?
T: Eh? Coi, perdoni.
V: Miri, sap què? L'hi regalo?
T: Com????
V: Tingui el CD, tot seu. Se l'ha ben guanyat. I faci'm un favor: no el posi gaire alt.
T: Gràaaaaacies!
Crec!
V: Ei, què fa?? Per què el trenca??
Tina: Perdoni que el torni a molestar.
Veí: Digui, digui.
T: No se sent.
V: Eh?
T: La música, que no se sent. Pensi que hi ha dues parets, la de casa seva i la de casa meva, i un tros de replà entre nosaltres. M'arriba molt esmorteïda i no n'entenc la lletra. I la lletra d'una cançó és important. Bé, si més no per a mi. M'agrada saber què diuen, no em conformo amb la melodia, sap?
V: Ja. Vol que apugi el volum? És això el que m'està dient?
T: Sí, si pot ser...
V: Pot ser, sí, però jo em pensava que...
T: ... Que venia a demanar-li que l'abaixés?? I ara! Per qui m'ha pres! No, no. Apugi'l, apugi'l sense manies. Faci el favor. A casa li estarem molt agraïts. El meu company ja s'està posant les sabates de ball i jo ara apartaré tots els mobles del menjador cap a un racó i som-hi. Per cert, té algun bol prou gros per fer-hi ponx?
V: Doncs esperi's, em sembla que sí. Ara vinc.
T: Puc passar, mentrestant? Així escolto la música...
V: Sí, esclar, passi.
T: Gràcies. Li molesta si ballo?
V: No, i ara. Vaig a la cuina, ara vinc.
T: Entesos. L'espero aquí, movent l'esquelet.
V: Entesos.
Crrrraaaaaaaash.
V: Què ha passat?
T: Perdoni, la figureta de Lladró. Ja m'ho diu el meu company que no imiti el Bisbal, però no ho puc evitar, sento aquesta música llatina tan enganxosa i no puc estar-me de començar a fer voltes com un dervix... Que dic jo que el Bisbal s'hi devia inspirar, no?
V: Eh?
T: Res, res. Li pagaré la figura, perdoni.
V: No, no, si és una imitació. La vaig comprar al xino aquell tan gran del Carme.
T: Ah. Doncs així porti una escombra que l'hi recullo. Ha trobat el bol?
V: No, no. Vingui, que li dono l'escombra i mentrestant segueixo buscant el bol.
T: Sí.
Reeeecraaaaaasssssh.
T: Uiiiiii. Aquesta també és d'imitació??
V: Sí, sí. Però faci el favor, deixi l'escombra en un racó i pari de ballar, va. Ja he trobat el bol.
T: Entesos, i perdoni, eh. A casa ja no em deixen agafar l'escombra, perquè m'agafa per fer-la servir de micro i fer de Freddy Mercury i...
V: No pateixi. Tingui el bol, au. Ara apujo el volum. Que ballin de gust.
T: Gràcies, gràcies. Quin goig de veïns, oh. Ballarem i brindarem a la seva salut. Adéu!
...
Toc, toc.
V: I ara què vol?
T: La tercera cançó... Oh, ens ha encantat. La pot tornar a posar?
V: Què? Escolti, però qui s'ha pensat que sóc? El seu DJ?
T: Eh? Coi, perdoni.
V: Miri, sap què? L'hi regalo?
T: Com????
V: Tingui el CD, tot seu. Se l'ha ben guanyat. I faci'm un favor: no el posi gaire alt.
T: Gràaaaaacies!
Crec!
V: Ei, què fa?? Per què el trenca??