Nedstat Basic - Web site estadísticas gratuito
El contador para sitios web particulares
Contador gratuito L'aeroplà del Raval | Tina Vallès <$BlogRSDUrl$>

30.12.04

Escriure és volar 






Confesso que l'únic que vaig llegir de la Sontag mentre era viva és un conte d'una pàgina que va escriure per a una il·lustració de Quint Buchholz dins del recull de contes i il·lustracions El Libro de los libros (Barcelona: Ed. Lumen, 1998), que em va regalar un bon amic ara fa un temps.

I ara que s'ha mort (o ens ha deixat o se n'ha anat o...; no, no pessarrodonejaré) m'ha vingut de gust fullejar el llibre i rellegir el conte de la Sontag i alguns altres (Matute, Hoeg, Tabucchi, Martín Gaite, Kundera...). I en veure que són molts els (bloguers i no bloguers) que es dediquen a recordar-la, he decidit fer el que sé fer (millor o pitjor) i traduir al català aquest breu relat que acompanya la il·lustració que encapçala aquest text d'avui. Amb el permís de la Sontag, del traductor al castellà (Ferran Esteve), de l'editorial i de tots vosaltres, que en patireu les conseqüències.


Era a casa escrivint el meu llibre. En pàgines: una mica més de la meitat, en el moment en què em comença a agradar, a agradar de debò, el que estic escrivint... Tot i que això no vol dir que a partir d’aleshores el llibre sigui més fàcil d’escriure. Em sentia entumida. Tenia son. L’heroïna de la meva novel·la acabava de tenir una enrabiada i m’havia deixat exhausta. Volia estirar-me, però no pas al llit, que està en una altra habitació, ni tampoc al sofà. No volia abandonar el meu llibre. Només vull dormir una estoneta. Escriure és volar. I el meu equilibri interior ara m’exigeix que m’estiri. Feliçment esgotada, necessito el llibre perquè em mantingui enganxada a terra. Sota la lluna nítida i l’aire argentat, damunt de l’herba acabada de segar, sota el llibre (a una mica més de la meitat); per tant, fora de l’abast del telèfon i del fax, i lluny d’altres llibres que admiro d’altres autors, que et protegeixen del monstre televisiu que et devora el cervell... Com veieu, m’he allunyat de tot. Fins i tot del meu propi llibre, que m’aixopluga. Damunt meu, el llibre; a sota, la terra. Somiï el que somiï sobre el meu llibre, amb prou feines ho recordaré quan desperti. Escolto el batec de la terra.




29.12.04

Un segon més 


El Terratrèmol ha afectat la rotació de la Terra, diu. Dit a grans trets: ara girem més ràpid, vaja.

I no deu ser perquè som uns quants menys a bord? I no deu ser que la impotència que genera una catàstrofe natural com aquesta fa que tots ens movem més emprenyats i fem que la bola volti més de pressa? I no deu ser que en no tenir ningú amb qui enfadar-se, en no haver-hi un culpable a qui engarjolar (o enviar armes de destrucció massiva), la ràbia que sent el planeta n'accelera el moviment?

Si la cosa es confirma, si El Terratrèmol ha afectat realment la rotació de la Terra, l'any que ve afegirem un segon més al calendari. Un segon que podríem dedicar, tots els que encara som aquí, als que se'n van anar per culpa d'un moviment brusc sense culpables però amb molts milers de víctimes mor(t)als.



28.12.04

Dibuixos de sobretaula 


Dissabte o diumenge havent dinat. La mare frega els plats i el pare acaba de desparar taula (o al revés, sí). Et rentes les dents i les mans i fas un pipí. A la tele diuen quin temps farà demà i demà passat i l’altre i l’altre, i, com sempre, ho fan llarg i s’emboliquen massa amb els anticiclons i les isòbares.

Tu ja estàs a punt. T'escarxofes al sofà i esperes pacientment. Re, ara vénen quatre anuncis i ja comença, ja. Que si Repsol, que si la primavera del Corte Inglés, que si les piles Duracel i ja han arribat els Bobobobs! O els Diminutos. O David el Gnomo. Mitja horeta de dibuixos abans de la pel·li que et farà saltar del sofà per anar a jugar (o a fer els deures), la pel·li que els teus pares dormiran després de prendre's el cafè i fumar la cigarreta de rigor.

Això era abans, quan la que escriu tenia edat de mirar dibuixos animats. Ara ja no, ara després del Temps ja ve la pel·li i els dibuixos te’ls fan a les vuit del matí o bé a les tardes d'entre setmana. I s’han inventat una cadena, el K3, per encabir-hi tot el que els pares no tenen ganes de veure. De manera que si el fill vol veure dibuixos se n’ha d’anar a l’altra tele (en el cas que n'hi hagi), i s’ha acabat mirar-la en família.

I potser els rentaplats hi tenen alguna cosa a veure. Fa uns anys, rentar els plats després de dinar en un dia festiu volia dir de vint minuts a mitja hora d'estada a la cuina, just l'estona que durava un capítol dels Caçafantasmes, per exemple. Ara, mentre passen quinze anuncis de vint segons cadascun, hi ha temps de posar els plats al rentaplats, engegar-lo, servir-se dues tasses de cafè i encendre la cigarreta. Així que no calen els dibuixos.

Ja no hi ha motiu perquè els fills s'estiguin a taula fins a l'hora de les postres, perquè després del Molina no ve en Bavetes, sinó que comença la reposició del western del Wayne, de la comedieta de la Roberts o del dramot de la Streep, tant és. S’han acabat les sobretaules dels grans mentre els petits baden davant de la pantalla i van apujant el volum de la tele perquè no senten bé els crits del Gargamel.

I no sé si la culpa és dels que manen a la tele, dels que es van inventar els rentaplats, dels nens, dels pares o de tots plegats (si és que hi ha culpables, si és que hi ha culpa... Si és que hi ha delicte). Però amb la supressió dels dibuixos de sobretaula han acabat amb un costum que anava camí de tradició, si és que no ho va arribar a ser.

Els de la meva generació vam créixer amb aquest moment tan sublim de jaure al sofà amb el regust del fluor al paladar, l’aroma del cafè escampant-se pel menjador, els colors vius a la pantalla i el murmuri de fons dels grans, que parlaven de política, futbol, veïns o plans de pensions. No sé a partir de quin any es van deixar d'emetre dibuixos havent dinat els dissabtes i diumenges, em consta que fins a mitjan anys vuitanta en van fer. Després vaig començar a aixecar-me de taula amb l'última cullerada de flam a la boca per refugiar-me a l'únic lloc segur de casa quan ets un adolescent: la meva habitació.



27.12.04

L'ofici 


En reunions familiars i altres trobades multitudinàries, sovint trobo algú que, divertit o sorprès pel meu ofici, m'engalta un:

- I què, Tina, com van les traduccions?

Entenc que ningú està obligat a conèixer totes les professions del món, i que jo també en desconec un bon tou, però es dóna el cas que l'individu en qüestió sol ser reincident. I tot i que m'enfronto periòdicament a aquesta pregunta, encara no he trobat la millor manera de respondre-la, si no és que sé la professió de qui la fa i li torno la patata calenta:

- Bé. I a tu, com et van els pisos? (Si és arquitecte.)

- Bé. I a tu, com et van els pacients? (Si és metge.)

- Bé. I a tu, com et van els judicis? (Si és advocat.)

Etcètera.

Absurd, però prou efectiu, i normalment això fa que entenguin que ha estat un inici frustrat de conversa, i en la majoria dels casos encara som a temps d'encetar un diàleg més còmode i corrent (i ple de tòpics, que en segons quins casos són molt d'agrair).

Però és que en aquesta mena de trobades de sobte et veus assegut colze contra colze amb algú amb qui no hi tens res en comú i amb el qual intercanvies d'any en any una mitjana de deu a vint paraules, de les quals solen ser fixes nadal, família, salut i quan-et-cases?. I llavors, si resulta que el propietari del colze recorda a què et dediques, se li dibuixa aquell somriure entre mofeta i tafaner i deixa anar la pregunta, que sovint ve acompanyada d'una altra com ara:

- I què estàs traduint, ara?

I aquesta segona pregunta, molt més concreta, demana una resposta a l'alçada de les expectatives creades. No s'hi val a dir que fa una setmana que tradueixes contractes de lloguer de pisos.

I el cas és que tampoc no he trobat la resposta més adequada per a aquesta segona pregunta, i sovint em trobo responent la veritat, que és l'últim que s'ha de fer en aquesta mena de reunions. I aleshores, mentre dic que tinc entre mans un estudi sobre les repercussions de l'ús de les noves tecnologies a les tintories del Baix Segura, veig la decepció en la cara del meu interlocutor, que esperava que li contestés que estava traduint l'últim Potter o la tercera part del Codi da Vinci o les memòries sexuals de la Duquesa de Alba, jo què sé. Qualsevol cosa tret de la veritat.

Així que ara que ho tinc fresc, que tot just fa vint-i-quatre hores que he viscut una situació de risc en aquest sentit, passo a fer una llista d'algunes de les belles frustracions en potència que acostumo a tenir pendents de traduir, fent cua a l'escriptori i amb una data de lliurament de ciència-ficció. A veure si algun dels meus ansiosos interlocutors ve a petar en aquest racó (tot i que no serà pas perquè l'hi hagi indicat jo, que bé que m'estic de fer referència a altres dedicacions meves en aquesta mena d'encontres) i dóna per contestada l'eterna segona pregunta que més temo durant aquests dies d'excessos sociofamiliars per la vena.

Inventari de propostes deshonestes que sol rebre un traductor

1. La retolació d'uns grans magatzems ("Si no disposeu de targeta client, passeu per Informació"; "Oferta de la setmana: 1 safata de gírgoles de regal per una compra superior a 30 euros a la secció de Carnisseria"; "Agafeu una bossa aquí", etc.).

2. Una falca de ràdio anunciant les últimes ofertes de mobles que es desmunten sols, impresores més cares que els cartutxs de tinta i mòbils d'última generació que fan de tot menys trucar.

3. Una carta a algun departament de la Generalitat per demanar una subvenció per fer una cosa que no cal en un lloc on ja n'hi ha i amb un cost que no hi ha qui el justifiqui.

4. Un estudi d'un solar per edificar-hi un hotel de cinquanta-quatre mil estrelles i per desallotjar-ne cinquanta-quatre mil veïns de tota la vida.

5. Cent pàgines amb cos de lletra 4 i sense marges amb les condicions generals, particulars i extraordinàries d'una pòlissa.

6. La memòria d'una entitat sense ànim de lucre i amb ànim de confondre el possible lector a base de repetir una vegada i una altra les mateixes idees però amb diferents paraules i tipus de lletra (grans demostracions que el perniciós abús de la negreta i la cursiva afecta la salut intestinal del consumidor).

7. El catàleg d'una residència d'avis d'alt standing (sembla contradictori si tenim en compte les pensions que es cobren avui dia, però us asseguro que hi ha gent que té prou estómac per construir, mantenir i publicitar llocs d'aquest tipus).

8. Un manual d'autoajuda sobre com ser feliç de dilluns a divendres (de 8 a 17 h).

9. La redacció d'un projecte de documental sobre les inclinacions religioses dels escarabats dels hotels de dues estrelles de Manhattan.

10. El menú d'un restaurant de quinze forquilles ("Farcellets de pasta de full amb aroma d'oli de tòfona farcits de brandada de bacallà a l'oli de pebrot del piquillo i amb coulis d'olivada d'olives arbequines i encenalls de formatge parmesà sobre llit de purè de castanyes a l'oli de menta i un polsim de nou moscada ratllada al moment").

I els autors d'aquests deu textos no signen llibres per Sant Jordi, no.


NOTA: Cal dir que una servidora és torracollons de mena, sempre està a la que salta i no en deixa passar ni una, etc. M'ho dic jo, abans que m'ho diguin els altres. Au.



24.12.04

Camells 


No, ara descanso i no parlaré del barri, tot i que de camells n'hi ha, sí. Però avui toca cine. Cine i camells dels de debò. I més ara que se suposa que els tres d'Orient es desplacen dalt d'aquests animals per portar regals i carbó i tal i qual.

A La historia del camello que llora els camells no són només un mitjà de transport, sinó de vida, i per això quan un camell que acaba de parir rebutja el seu fill i es nega a alletar-lo, tota la comunitat de pastors mongolesos es preocupa per trobar-hi solució.

I ara no començaré amb la cançoneta de sempre, que si és una lliçó per als que vivim a Occident i que si pim i que si pam. No. És un conte de Nadal (amb perdó de Dickens), sí. I com tot conte de Nadal, té un final que s'escapa de tota lògica, tal vegada un miracle.

No sé vosaltres però jo de camells només n'he vist al pessebre i per a mi són una icona nadalenca ben potent. Res de rens ni bates vermelles amb vores de cotó blanc. Tot i que avui dia els Reis es desplacin en barca o vaixell o iot o moto o camió o furgoneta o vés a saber què.

O sigui que aquests dies de festa, si voleu anar al cinema, en comptes d'empassar-vos una americanada amb xemeneia plena de mitjons vermells i un pare noel que abans era lladre de bancs però que el dia de Nadal no sé què li passa que es reconcilia amb la humanitat sencera i part de l'estranger; en comptes de veure l'Steve Martin o Eddie Murphy o Jim Carrey o el pallasso de torn foten conyes idiotes enmig d'uns grans magatzems amb un milió de nens al seu càrrec a quin més repel·lent; en comptes de perdre el temps amb versions barates del conte de Nadal adaptades a l'actualitat (puta mania d'adaptar a l'actualitat tot clàssic que ens passi per davant dels nassos)...

... En comptes de tot això, deia, feu un esforç i aneu a veure el camell que plora, un pel·lícula-documental més, sí, però amb una fotografia peculiar, uns protagonistes poc corrents i un paisatge poc nadalenc però molt més real que les muntanyes nevades amb el trineu travessant el cel i amb una "banda sonora" més agradable que l'insofrible hoooo-hoooo-hoooo del gras barbut.



21.12.04

Reis suplents 




Per als que ja sigueu massa grans per fer carta als Reis, us deixo aquí aquests tres suplents de fabricació pròpia. Els podeu demanar el que vulgueu, no us n'estigueu, els tinc ben ensenyats.

Alguns ja els coneixereu, i ja els haureu inflat el cap amb desigs i dèries, però hi podeu tornar, que a pacients no els guanya ningú. Ja fa uns dies que escolten, llegeixen i consolen a tort i a dret i hi comencen a trobar el gust. Fixeu-vos, a més, que no toquen de peus a terra (també volen, vaja).

Això sí, concreteu, responeu les preguntes què-qui-com-quan-quant-per què-on, no val un simple paualmón o quenohihagiguerres. Penseu-hi més d'un minut.

Des de l'Aeroplà, els demanem uns quants vols, vols rasants, enlairaments sobtats, aterratges segurs, altes volades, aleteigs coquetes, aeroports amables, ponts aeris conciliadors, escales tranquil·les, embarcaments sense incidències, maniobres seductores i els mateixos passatgers de primera classe.


Bon Nadal.



Ressenyes aeroplanianes | Primer lliurament 


Una epifania, una odissea, un viatge (o passeig) iniciàtic...: podríem encabir Una vida al carrer dins d’una pila de clixés dels que solen sortir tard o d’hora a les crítiques literàries, però això ja ho fan els crítics. Un lector normal que es disposi a llegir aquesta raresa de la literatura catalana actual de seguida s’adonarà que, efectivament, és una novel·la estranya, amb un discurs anàrquic (com els pensaments), on els temes vénen i van per atzar, causalitat, i es barregen, s’intercalen i es teixeixen d’una manera caòtica i a la vegada organitzada segons la lògica del seu narrador, únic protagonista de la història. L’aparent espontaneïtat de la seva veu s’aconsegueix a través d’una prosa laberíntica, circular i un punt histèrica que fa que els punts i a part escassegin, els diàlegs es puguin comptar amb els dits d’una mà i els incisos sorgeixin com bolets (en tardors plujoses, esclar).

Jordi Ibáñez (Barcelona, 1962) construeix en cinc capítols una novel·la no apta per a tots els públics, perquè menys de la meitat dels que la comencin no l’acabaran (cosa que ja sabem que passa a les millors famílies —dic: novel·les). Dir això i no dir res és el mateix, però és que Una vida al carrer t’enganxa a les primeres pàgines per deixar-te anar quan li roti, sense miraments. Al principi no trobes el moment de deixar-la i llegeixes gairebé devorant, esperant-ne qui sap què; i aquí està l’error: no s’ha d’esperar res d’aquest llibre.

No hi ha un argument trepidant, no hi ha un misteri per resoldre (tot i que la vida, que n’és el tema, n’és ben bé un, de misteri), ni assassinats, ni amors. Res. Una vida al carrer és el que passa pel cap d’un home que, després de fer un cafè i entretenir-se mirant-ne el pòsit, decideix baixar la Rambla de Catalunya passejant mentre es distreu amb records, lectures, coneixences, experiències, opinions. A més, enmig de tanta reflexió encara té temps per fer referència als comerços que va trobant, tot aturant-s’hi a fer un whisky, un cafè o una cervesa.

Aquesta ment que pensa mentre passeja és ferotge i grotesca, ja que pertany a un personatge (en declivi?) que es menysprea a si mateix abans (o després) de menysprear els altres, que es destrona abans de carregar contra totes les institucions de la ciutat, contra tots els personatges, contra tots els clixés que abans comentàvem, contra les convencions, contra la normativa lingüística, contra els cànons literaris... Contra, contra, contra.

Tot amb el que ensopega durant el passeig és susceptible de ser objecte de reflexió (i atac, tot i que no sempre), fins i tot els dos animals que flanquegen la Rambla, la girafa i el bou, i l’escultor que els va fer i de qui no en recorda el nom fins a la penúltima pàgina del llibre. D’alguna manera, es pot dir que el protagonista baixa la Rambla tot intentant recordar aquest nom; i, enmig de deliris i grans digressions sobre la derrota moral pròpia i aliena, de tant en tant intenta fer memòria mentre els dos animals que us deia són, esclar, motiu de reflexió entre incisos, i acaba convertint-los en representants de dues actituds vitals: la reflexiva, el bou, i la irreflexiva, la girafa.

Una vida al carrer és una radiografia de la ment d’un intel·lectual (?) marginat que una tarda de setembre s’emborratxa, recapacita, s’ho replanteja tot i arriba a una conclusió que li salva la vida (o si més no l’hi justifica). Però no us espereu cap revelació miraculosa que també us salvi a vosaltres, ja que, com ja hem dit abans, Ibáñez no diu res que no sapiguem o puguem arribar a saber, però la manera valenta i innovadora amb què ens ho presenta fa que no ens sàpiga greu l’esforç de llegir-lo, ni que sigui per saber qui coi va fer aquella girafa despreocupada i aquell bou consirós que marquen l’inici i el final d’un dels passeigs més concorreguts de Barcelona, i d’un dels llibres més atrevits dels darrers temps al nostre país. Diria.

Fitxa del llibre:
Una vida al carrer
Jordi Ibáñez Fanés
Col·lecció «L’Ull de Vidre», 13
Tusquets Editors
Març de 2004



18.12.04

Walk in progress 


Us informo que el carrer Elisabets ha canviat de nom, a partir d'ara és el carrer Sabaters Camper (pronunciat "cám-per", amb e tancada). Si recorreu aquest trosset del Raval que va des de les Rambla de Canaletes fins a la plaça dels Àngels, hi veureu tres sabateries (una d'elles Camper i les altres dues de més alt nivell i per tant amb sabates més incòmodes, més estranyes i més efímeres --sí, i més cares, esclar--; sembla impossible però no ho és!?), un bar o restaurant o no sé què Camper on et donen boles de pinso compactes i et fan seure en una mena de grades de ciment i de cara a la paret, i ara, des de fa poc, també hi podreu trobar l'Hotel Camper Barcelona. Olé.

Anem per parts. El carrer Elisabets és un carrer en transformació. Encara hi queden tres o quatre bars normals (des d'aquí un missatge d'ànims per al bar que hi ha just davant de l'hotel de quatre estrelles més ben calçat de Barcelona). També hi ha una merceria i un estanc, que ens ajuden a tocar de peus a terra. I un herbolari i un parell de llibreries (una és la Central, que mereix un comentari a part que ara no faré).

La resta del carrer, d'un temps cap aquí, s'ha anat convertint, enrarint, recargolant. Hi tenim un parell de botigues d'instruments, una de les quals, per fer-ho més difícil, només ven timbals (no us podeu imaginar la quantitat d'estris aparentment diferents que existeixen per tocar les pilotes als veïns --sé de què parlo, tinc un veí que toca el timbal amb partitura i s'hi passa una mitjana de dues a tres hores diàries, assegudet davant del balcó, amb faristol i tot). Després hi ha les tres sabateries. Una de les quals és --sembla-- diferent de les altres, primer perquè és Camper i després perquè està muntada segons un concepte (?) que anomenen Walk in progress, que no sé ben bé què és, però us copio aquí com ho descriuen ells des de la seva web i a veure si hi enteneu res:

Walk in Progress es una forma única e innovadora de entender una tienda que se caracteriza por su montaje temporal y sus paredes blancas, en las que todo el que entra puede dejar plasmados sus pensamientos, mensajes, ideas, sentimientos... nuestros clientes son los artistas. La base de esta manera de concebir una tienda está en la temporalidad y la posibilidad de interacción del cliente. Gracias a este diseño “provisional” se evitan los tiempos de espera a los que obliga la burocracia.


Jo l'únic que hi entenc és que es pot guixar a la paret i que no gasten gaire en decoració o interiorisme. En fi, seguim.

Després trobem un parell de botigues de roba, seguides, que venen dissenys tan exclusius i tan originals que et poden fer pagar cent euros per una samarreta de tirants que s'acaba un pam abans d'arribar al melic i que està foradada, rebregada, recosida, sargida, guixada i amb pedaços d'altres teles sobreres. Això és ser modern. Espereu, té un nom... Ah, sí: roba costumitzada. Au.

Em deixo alguns comerços, no em sé el carrer prou de memòria, ja que la majoria de locals acaben tancant al cap de mig any o com a molt un any. En teniu l'exemple amb una llibreria (que ara és una sabateria) que va durar mig any i que pretenia centrar-se en literatura de viatges, diria. No n'estic segura perquè només hi vaig poder entrar una vegada, ja que era molt petita i sempre hi havia dos o tres clients que me n'impedien l'entrada, ja que un d'ells coincidia que duia sempre un gos de dos metres d'alçada i tres de llargada (espècie canina molt estesa al barri: gossos gegants per a pisos de cinquanta metres quadrats). Per cert, una cosa molt maca que feien en aquesta llibreria (i que dóna compte de la seva filosofia llibretera) era muntar l'aparador amb un criteri cromàtic, per contribuir una mica al caire superficial i modern que està agafant el carrer. O sigui, un dia hi havia tot de llibres de coberta vermella, un altre dia el tema era el blau, i anar fent. I tant era que la Maitena i Thomas Mann, per exemple, es toquessin els lloms només perquè els havien pintat de groc la cara.

I l'estrella del carrer, no cal que us ho digui, és la botiga de pinso per a persones. No, no he provat les foodball, ni ho faré mai. I aquí sóc conscient que em comporto com un vell remugaire, però sí, les criticaré sense provar-les. I tan feliça. En aquesta línia walk in progress tan pròpia de la Camper, a Foodball tampoc no s'han gastat gaires quartos en la decoració, ja que tots els rètols estan fets a cop de pinzell i poca paciència, des del mateix rètol del local fins a les llistes de boles que pengen de les parets.

A l'entrada, al mostrador, ja hi ha una selecció de les boles que t'ofereixen, una mena de vaticini de les píndoles de menjar que acabaran ingerint per dinar els nostres rebesnéts, suposo. És hu que té el progress, reis. Hi ha boles marrons, boles verdes (boles verdeeees vora el maaaar...; perdó, el component poètic, que em surt a batezegades), i altres que no saps si són verdes o marrons o què. I diu que unes són d'arròs i les altres de llegums i tal. I suposo que et deuen donar un gibrell de litre i mig de dissolvent per empassar-les, perquè aquelles pilototes no se les empassa una persona normal amb una cervesa de mida estàndard.

En fi, un cop tens la col·lecció completa de boles Camper, el litre i mig de sucs gàstrics addicionals i les quatre fulles d'enciam de rigor, t'envien cap a la zona d'ingerimenta de la cosa, que és com un estadi sense camp. Unes grades de color ciment (ni les han pintades... walk in progress, walk in progress!), una pantalla on hi deuen anar emetent les instruccions per no quedar-se sense respiració mentre s'empassa el pinso compactat, i unes làmpades la mar de modernes que es foten hòsties amb la resta de la no decoració. I au, ramats de gent allà asseguda menjant boles. I n'hi ha que et somriuen quan te'ls mires de fora estant. Fan ganes de llençar-los cacauets (o sals de fruita), ja em perdonareu.

Total, amb la sabateria de la paret guixada i la Foodball no n'hi havia prou, així que ara han obert un hotel Camper de quatre estrelles, amb bicicletes penjant del sostre i una decoració una mica més acurada (en el sentit que sembla que hi han pensat més de deu minuts abans d'executar-la, no més). Tan sols hi he passat un parell de cops des que l'han obert, però prometo fer-ne un seguiment (des de fora, sempre des de fora) i informar-vos-en amb aquesta objectivitat i modernor que em caracteritza. Paraula de progress.



16.12.04

Somriure 

Diu que l'origen del somriure està en l'acte animal d'ensenyar les dents a l'enemic. Quan l'home va deixar de tenir els ullals tan desenvolupats, la "reestructuració" de les seves faccions li va permetre començar a expressar-se amb la cara, i el que havia estat un gest de defensa, va esdevenir una manera de mostrar uns sentiments més positius (a priori, ja que tots sabem que hi ha somriures i somriures) envers l'altre.

M'acabo d'empassar 140 pàgines de palla, de fum, de lletres de saldo, i l'únic d'interessant que n'he tret és això. Dues línies d'informació nova, i després un munt de boira, de rucades, d'exemples, de repeticions, de dir el mateix però ara d'una manera i ara d'una altra, i anar fent, i anar publicant, i anar venent, i anar prenent el pèl a qui se'l deixa prendre.

I fot-li, que això és un negoci, per si algú no se n'havia adonat encara. I ara presentem el llibre, i ara ens en fa una bona ressenya un amiguet que tenim en el diari tal, i ara el qual en parlarà bé al seu programa, i ara recomanaré a tots els meus alumnes de la universitat que es comprin (i fins i tot llegeixin) el bunyol que acabes de parir (idèntic a l'anterior i a l'altre i l'altre i a tots els que has escrit i escriuràs en ta vida).

I anar gastant el somriure (sí, el que està en cursiva) i desitjant tornar a tenir ullals per mostrar les dents a l'enemic, encara que a aquestes alçades ja no sàpigues qui és.



15.12.04

Viatjar amb nens (Sobre la pel·lícula "En el mundo a cada rato") 

A vegades maleeixes haver anat al cinema el dia de l’espectador, no perquè hi hagi cues, ni perquè sigui dilluns, sinó perquè el preu de l’entrada anirà a parar a una causa que et sembla justa (tot i ser de natura desconfiada amb el tema de les donacions, etc.). En els títols de crèdit d'En el mundo a cada rato: «els beneficis d’aquesta projecció seran íntegrament per a UNICEF». Vaja.

Ara que tothom està començant a sentir els efectes de les llums de Nadal, toca anar a veure En el mundo a cada rato. Cinc curtmetratges: l’envàs de moda. Cinc documentals mig reals mig de ficció: un altre cop la moda. Tant és. La cosa funciona. Cinc històries en cinc països del mal anomenat Tercer Món, si és que nosaltres encara ens en considerem el primer: l’Índia, Guinea Equatorial, l’Argentina, Perú i Senegal. Un viatge amb cinc parades.

Però viatgem amb nens, alerta, cal prendre precaucions. No, no parlo de cinturons de seguretat ni cadiretes. Els nens de qui us parlo no tenen sabates, no han pujat mai en cap cotxe (si no és de la policia o bé una ambulància, si és que n’han vist mai cap), i només tenen la gent que els envolta (que és la mateixa que els estima, alerta).

Ja hi som, una altra lliçoneta sobre com són de bons els del Tercer Món i tot el que n’hauríem d’aprendre. Sí. I què? Aquesta lliçó cal, no ens la sabem encara.

Us en faig una sinopsi breu (breu?):

El primer curt (El secreto mejor guardado) és la història de Ravi, un nen de l’Índia. No sap per què ha d’anar a l’escola del poble del costat, no sap per què la gent se’l mira malament, no entén el recel de la resta de veïns del poble, ell només vol anar a l’escola i guanyar prou diners venent galetes per poder comprar-se l’uniforme escolar. No cal que us digui que, com sempre, els ulls de Ravi ho diuen tot.

El segon curt (La vida efímera) és una visita al pavelló de la infància d’un hospital de Guinea Equatorial, on cada dia reben centenars de casos de paludisme. És el més proper al reportatge i el que s’oblida de la poesia de les imatges, que parlen soles. «A Guinea els nens a vegades no tenen temps ni de tenir nom».

El tercer curt (Las Siete Alcantarillas) és un dia en la vida de Maca, una nena argentina de tres anys que ens vol mostrar que és feliç, però el que ella assenyala amb un somriure no és el que nosaltres estem avesats a considerar un entorn ideal: viu en la més absoluta misèria. La mare neteja els vidres dels cotxes («amá es muy limpia») i el pare recull cartrons i altres materials de les escombraries per revendre’ls («apá es coleccionista»). L’Argentina no és considerada estrictament el Tercer Món, però hi té bocins, com la majoria de països del món, i Las Siete Alcantarillas n’és un.

El quart curt (Hijas de Belén) no està protagonitzat només per nenes treballadores, sinó també per una àvia que ha treballat des de nena fent olles de fang al Perú: ulls enfonsats, milers d’arrugues, mans tranquil·les, veu profunda, diminutius a la boca, afecte en cada gest, un metre i mig corbat i ple d’experiència, vuitanta anys de fang i herbes medicinals. Afegiu-hi els testimonis de les nenes que seguiran el camí de la vella Eusebia i a veure qui és el guapo que s’hi resisteix.

El cinquè curt (Binta y la gran idea) és potser el més elaborat, el que cuida més la trama, que ens narra el mateix que els altres quatre però en forma de conte. Binta, una nena de set anys, escriu una carta al governador del Senegal dictada pel seu pare, que ha tingut una idea però no sap escriure. I quan finalment sabem què és el que se li ha acudit al pare de Binta no sabem com reprimir les ganes d’aixecar-nos de la butaca, en la qual ens hem anat encongint, per aplaudir amb entusiasme.

El futur està en mans dels que ara són nens, molts dels quals no deixaran mai de ser-ho perquè la malaltia els condemnarà per sempre a continuar com a infants en la memòria dels seus grans. A més, l’escola (aprendre a llegir i a sumar i a restar..., no més) és sovint un somni irrealitzable per a la majoria, sobretot per a les nenes, i no totes treballen carregant plàtans o fent suc de fruites tropicals, n’hi ha que es prostitueixen, que roben, que maten.

Aquest viatge amb nens, doncs, ens prova que arreu fan falta les mateixes coses per ser persona, el caliu dels qui ens envolten (que a cap dels cinc protagonistes els manca), però també l’educació i la salut, i per aconseguir-ho cal que els que ens considerem del primer món hi fem alguna cosa: podem començar aprenent la lliçó del pare de Binta.



13.12.04

Gent a sopar a casa 


Els quatre fogons ocupats, la cullera de fusta com a batuta, el forn atapeït, la fusta i el ganivet de trinxar esperant per a la propera batalla, el davantal com a avançament del menú. El cava corrent a refredar-se al congelador, el vi blanc al costat de la llet i el suc, sorprès d’haver passat del rebost a la nevera després de tants mesos de temperatura ambient i posició horitzontal.
Sopar amb gent.

El drap de la pols ha sortit a passejar pels prestatges durant més estona del que és habitual. L’aspiradora ha recorregut la casa amb més deteniment i ha descobert el territori inexplorat de darrere el sofà. El plomall ha trobat l’hora de sortir de l’armari i lluir la ploma pels llocs més alts.
Gent a casa.

Els musclos s’obren sense torbament. La massa de la coca puja orgullosa. Els espàrrecs de marge s’entendreixen sensibles. El bacallà es daura ben entonat. Les gambes envermelleixen avergonyides. Aromes de peix i temperatures de cocció es barregen a la cuina.
Gent a sopar.

Tovallons a joc amb les tovalles, música suau de fons, coberts i plats d’estrena, copes altes i gots per als abstemis. Qui s'asseu on, on s’asseu qui. L’intèrfon: el gat que s'amaga. On deixem els abrics. Sou els primers. Una cerveseta? El timbre de la porta per segona vegada. Quan us posaran l’ascensor? Passeu, passeu. Quina bona olor. Res, un pica-pica.
Convidats a casa.

Una pila de plats a l’aigüera. Un exèrcit de copes al marbre. La brossa plena de closques i taps de suro. La música de fons que ha deixat de sonar. Els abrics que tornen als seus amos. Tot molt bo. A veure quan ho repetim.
Convidats a sopar. Gent de casa.



Creative Commons License