30.6.06
Senyor Cap de Setmana
Després d'enllestir la feina que m'ha tingut abduïda aquestes darreres setmanes, corro a posar-me al dia de les possibilitats d'aquest cap de setmana.
Avui tocaria anar a tallar-se les puntes a la pelada més crítica de la història. Quan comença l'estiu, va bé buidar-se el cap per dins i per fora, i si a més serveix per desfogar-se i rondinar una mica (en aquest país en què queixar-se és l'esport nacional, encara que després no ens fotin ni cas), millor.
Demà, després de ravalejar i gaudir del sol i dels Dies de Dansa, i una mica com a colofó final per a tants dies de traduir instruccions eroticofestives, tocaria anar a Martorell a sentir el Pedrals més eròtic a la Torre de les Hores. Preneu-ne nota, que promet (es veu que les organitzadores han preparat unes pocions afrodisíaques perquè la cosa acabi de la millor manera possible!):
Avui tocaria anar a tallar-se les puntes a la pelada més crítica de la història. Quan comença l'estiu, va bé buidar-se el cap per dins i per fora, i si a més serveix per desfogar-se i rondinar una mica (en aquest país en què queixar-se és l'esport nacional, encara que després no ens fotin ni cas), millor.
Demà, després de ravalejar i gaudir del sol i dels Dies de Dansa, i una mica com a colofó final per a tants dies de traduir instruccions eroticofestives, tocaria anar a Martorell a sentir el Pedrals més eròtic a la Torre de les Hores. Preneu-ne nota, que promet (es veu que les organitzadores han preparat unes pocions afrodisíaques perquè la cosa acabi de la millor manera possible!):
Pedrals eròtic a la Torre de les Hores
Dissabte 1 de juliol a les 22.30 h
Carrer del Mur, 63 de Martorell
Dissabte 1 de juliol a les 22.30 h
Carrer del Mur, 63 de Martorell
He somiat una lectora
que es delia més enllà:
els meus versos, seductora,
els llegia amb tanta boca
que al final els va besar.
Després, amb l’alè mullia
i amb els dits fregava els mots
per dur-se la poesia,
com a tinta d’ambrosia,
a altres llavis més remots.
Josep Pedrals
que es delia més enllà:
els meus versos, seductora,
els llegia amb tanta boca
que al final els va besar.
Després, amb l’alè mullia
i amb els dits fregava els mots
per dur-se la poesia,
com a tinta d’ambrosia,
a altres llavis més remots.
Josep Pedrals
I diumenge, en plena Festa Major de Terrassa (la pàtria de Paper de Vidre!), aniria bé rematar el cap de setmana amb el concert dels TwoCats pel Gospel, a les 19 h a la plaça Vella, que em consta que serà sonat.
I així, dilluns, per molt dilluns que sigui, no ho serà tant, perquè haurem sentit l'estiu des de la planta dels peus fins a les puntes dels cabells (tallades o no) i tot just acaba de començar.
Senyor Cap de Setmana, vagi passant, si us plau, feia dies que l'esperàvem!
PD: A La segona perifèria proposen un cap de setmana una mica diferent.
I així, dilluns, per molt dilluns que sigui, no ho serà tant, perquè haurem sentit l'estiu des de la planta dels peus fins a les puntes dels cabells (tallades o no) i tot just acaba de començar.
Senyor Cap de Setmana, vagi passant, si us plau, feia dies que l'esperàvem!
PD: A La segona perifèria proposen un cap de setmana una mica diferent.
28.6.06
A l'Avui d'avui
Aquí a l'esquerra teniu l'article tal com surt avui al diari (hi podeu clicar a sobre per veure'l més gran), i aquí només el text.
Mesquida i servidora hem coincidit a dur un mocador... Escriure fa mal de coll?
Ja em perdonareu la poca substància de l'article d'avui (del meu, del meu, no del de l'Isern!), però és que fot gràcia sortir al diari amb foto i tot... I si a més parlen bé de tu (bé, del teu llibre), ja... Avui no dino, ja estic tipa!
Mesquida i servidora hem coincidit a dur un mocador... Escriure fa mal de coll?
Ja em perdonareu la poca substància de l'article d'avui (del meu, del meu, no del de l'Isern!), però és que fot gràcia sortir al diari amb foto i tot... I si a més parlen bé de tu (bé, del teu llibre), ja... Avui no dino, ja estic tipa!
27.6.06
Efa cinc
Demà, al Cultura de l'AVUI, sortirà un article sobre L'aeroplà del Raval (entre d'altres temes), me n'acaben d'avisar ara des de darrere d'unes Totxanes. En podeu veure la portada com a aperitiu (marededéusenyor, quina cara d'hivern que hi faig!).A banda d'això, una traducció pujadeta de to em té segrestada i no em deixa teclejar res que no parli de vibradors, lubricants i altres estris. Enfeinada i distreta, estic.
Així que la intenció és aparcar l'aeroplà uns dies, si més no fins que tasti l'olor d'aftersun d'un juliol prometedor, com tots.
Mentrestant, no perdeu el temps, apagueu l'ordinador i aneu a voltar per les terrasses del món, que és on s'ha d'estar a l'estiu, esperant trobades casuals (o no) i buidant ampolles del que sigui.
Bona entrada d'estiu, passatgers.
23.6.06
No hi ha color
El Senyor Sònar ja no sona (ja no se sona), potser perquè l'estiu li garanteix la desaparació de l'al·lèrgia als plàtans de la Gran Via.
Seguim sense coincidir amb ningú a l'ascensor, tot i que quan hi pujo sola sempre sento veus de discussions amb accent argentí. Però mentre hi hagi coincidències a les terrasses ravalenques, tot rutlla.
Cada dia mantenim un mínim de vint minuts de conversa amb algun pintor o lampista i ja comença a ser una afició més, com passejar, llegir o fer un sudoku tot paint el dinar dominical.
El serigrafista (recomano vivament fer pronunciar aquesta paraula al vostre pintor de capçalera, sobretot si aquest és d'Albacete, té un bosc de pins al pit i li penja un santcristo del coll) sembla que està deprimit i no es veu en cor de refer-nos la sanefa.
La vicepresidenta (ara més fan de la Pantoja que mai) fa morros perquè hem votat no a la seva proposta de posar motius daurats a la barana.
El president mercadeja amb icsmens i codidavincis (borrosos i amb tossetes i esternuts de fons musical), i la dama d'honor continua obstinada amb el netol, tot i els deu dies canaris passats sota un sol africà que ens l'ha tornada de color granat fosc precisament.
I el meu home home segueix regentant el bar amb el cap de toro, amb parroquians sense dents que ja no poden xiular als monuments russos que es passegen amb minifaldilles de mentida i cansament del de veritat als ulls.
Entre ascensors desèrtics i escales plenes de pintors, no hi ha color.
Seguim sense coincidir amb ningú a l'ascensor, tot i que quan hi pujo sola sempre sento veus de discussions amb accent argentí. Però mentre hi hagi coincidències a les terrasses ravalenques, tot rutlla.
Cada dia mantenim un mínim de vint minuts de conversa amb algun pintor o lampista i ja comença a ser una afició més, com passejar, llegir o fer un sudoku tot paint el dinar dominical.
El serigrafista (recomano vivament fer pronunciar aquesta paraula al vostre pintor de capçalera, sobretot si aquest és d'Albacete, té un bosc de pins al pit i li penja un santcristo del coll) sembla que està deprimit i no es veu en cor de refer-nos la sanefa.
La vicepresidenta (ara més fan de la Pantoja que mai) fa morros perquè hem votat no a la seva proposta de posar motius daurats a la barana.
El president mercadeja amb icsmens i codidavincis (borrosos i amb tossetes i esternuts de fons musical), i la dama d'honor continua obstinada amb el netol, tot i els deu dies canaris passats sota un sol africà que ens l'ha tornada de color granat fosc precisament.
I el meu home home segueix regentant el bar amb el cap de toro, amb parroquians sense dents que ja no poden xiular als monuments russos que es passegen amb minifaldilles de mentida i cansament del de veritat als ulls.
Entre ascensors desèrtics i escales plenes de pintors, no hi ha color.
21.6.06
El so de l'Eixample
L’Eixample sona diferent, o potser hauria de dir l’Eixample se sona. Hi ha un so, a primera hora del matí, que no falla mai, però que no sempre dura el mateix. N’és el responsable un dels veïns del quart. Sóc incapaç de reproduir-lo amb lletres, així que m’aferro a la clàssica onomatopeia de tota la vida, la que hem vist sempre a les vinyetes: mooooooooooooooc.
El veí del quart, el senyor Sònar, fa honor al seu cognom cada matí, tot just llevar-se, imagino que davant del mirall. Després del riu de rigor, es planta davant de la seva imatge encara empijamada, agafa un bon tros de paper higiènic i som-hi: mooooooooooooooc.
Juraria que s’enlaira una mica mentre dura el so, és impossible que toqui de peus a terra durant el mooooooooooooooc. M’atreviria a dir que quan acaba de buidar-se el nas, s’ha desplaçat uns centímetres i ha de fer un parell de passes per tornar a estar davant del mirall, amb els ulls humits per l’esforç i el paper encara entre els dits.
De vegades, el so s’arriba a repetir fins a tres i quatre vegades, i des l’àtic ens arribem a preocupar per la salut del senyor Sònar. Fins i tot hem estat temptats de treure el cap pel celobert i encoratjar-lo al més pur estil cheerleader: Amb una ema! Amb una o! Amb una ce! Mooooooooooooooc!
De moment, no hi hem coincidit mai, a l’ascensor, però temem el dia que passi i que quan encara no haguem arribat ni al principal comenci a arrufar el nas, a fer snif, snif, i a treure’s un mocador de la butxaca tot posant els dits en pinça...
El veí del quart, el senyor Sònar, fa honor al seu cognom cada matí, tot just llevar-se, imagino que davant del mirall. Després del riu de rigor, es planta davant de la seva imatge encara empijamada, agafa un bon tros de paper higiènic i som-hi: mooooooooooooooc.
Juraria que s’enlaira una mica mentre dura el so, és impossible que toqui de peus a terra durant el mooooooooooooooc. M’atreviria a dir que quan acaba de buidar-se el nas, s’ha desplaçat uns centímetres i ha de fer un parell de passes per tornar a estar davant del mirall, amb els ulls humits per l’esforç i el paper encara entre els dits.
De vegades, el so s’arriba a repetir fins a tres i quatre vegades, i des l’àtic ens arribem a preocupar per la salut del senyor Sònar. Fins i tot hem estat temptats de treure el cap pel celobert i encoratjar-lo al més pur estil cheerleader: Amb una ema! Amb una o! Amb una ce! Mooooooooooooooc!
De moment, no hi hem coincidit mai, a l’ascensor, però temem el dia que passi i que quan encara no haguem arribat ni al principal comenci a arrufar el nas, a fer snif, snif, i a treure’s un mocador de la butxaca tot posant els dits en pinça...
18.6.06
Personatges de ficció
Últimament he coincidit amb molts personatges de ficció, perquè només així puc explicar-me els comportaments dels quals he estat testimoni en els darrers set dies. És l’única conclusió que encerto a trobar després de barrinar fins a l’extenuació.
Us en posaria exemples, però els protagonistes asseguren ser persones reals, us ho ben juro, i tot i que jo me’n faig creus, prefereixo respectar-ne la intimitat, no perquè ho senti així, sinó perquè en la majoria de casos preferiria no haver-hi de tornar a coincidir.
Només us puc dir, a tall de mitja conclusió, que un teclat pot arribar a ser una arma molt poderosa, sobretot en mans d’algú que ha perdut el sentit comú i que, a més, té un altíssim concepte d’ell mateix.
Hi ha qui rere les tecles és incendiari, grandiloqüent i ofensiu, però cara a cara amb prou feines aixeca la vista de terra, gasta un fil de veu i demana perdó per existir. I tot i que ja he arribat a la trentena, em continua sorprenent la doble cara d’aquests personatges que, per desgràcia, no són de ficció.
Us en posaria exemples, però els protagonistes asseguren ser persones reals, us ho ben juro, i tot i que jo me’n faig creus, prefereixo respectar-ne la intimitat, no perquè ho senti així, sinó perquè en la majoria de casos preferiria no haver-hi de tornar a coincidir.
Només us puc dir, a tall de mitja conclusió, que un teclat pot arribar a ser una arma molt poderosa, sobretot en mans d’algú que ha perdut el sentit comú i que, a més, té un altíssim concepte d’ell mateix.
Hi ha qui rere les tecles és incendiari, grandiloqüent i ofensiu, però cara a cara amb prou feines aixeca la vista de terra, gasta un fil de veu i demana perdó per existir. I tot i que ja he arribat a la trentena, em continua sorprenent la doble cara d’aquests personatges que, per desgràcia, no són de ficció.
13.6.06
L’un, l’altre i el del pinzell
Aquest migdia el granat fosc ha arribat a la nostra porta. El pintor, que podria ser perfectament un dels boys que acompanyaven la Carrá pels platós més rancis de les teles públiques del sud d’Europa fa més d’una dècada, ens ha dit que per pintar-la bé (la porta, no la Raffaela) calia tenir-la oberta un parell d’hores, que han estat les de dinar, esclar —perquè el noi ja sap que ara treballem fora, més que res perquè el dia que vam fer el trasllat a ell li va agafar per pintar els baixos de la barana i vam estar tot el dia saltant-li per damunt del llom amb piles de llibres com a «más difícil todavía».
Així que hem fet el dinar i dinat amb la porta oberta i el pintor al rebedor (un rebedor al Raval és l’espai just que necessita la porta per obrir-se si més no el 95 %), espectador mut del nostre àpat principal. No havíem dinat mai amb públic, però no ens ha costat gaire fer-nos a la idea que aquella era una oportunitat única per fer gala de les nostres dots interpretatives.
La cosa ha començat amb el registre de reportatge, intentant ser fidels a la realitat i mostrar les coses tal com són:
—De què és aquest pa?
—De nous.
—És bo.
—Sí.
De seguida ens hem adonat que així no anàvem enlloc, que el públic canviaria de canal (perdó, de porta) si no hi trobàvem una solució ja. Aleshores, hem optat per la via tomaquera, potser perquè les tallarines ens hi han fet pensar:
—Ahir vaig tornar a sentir els del quart mentre era al lavabo.
—Un altre cop?
—Sí, com sempre: ella cridant com una boja i ell mutis.
—Pobre!
—O no, o no...
Fins i tot el pot de titanlux feia badalls granats. De sobte, sense dir-nos res, hem convingut d’assajar la fórmula televisiva que a tall de plaga empudega totes les cadenes i provoca combinacions de logos abans impossibles: el zàping:
—De què és aquest pa?
—Els de quart sempre es discuteixen.
—Has trucat a ta mare?
—M’estic llegint un altre llibre de la Nothomb.
—Recorda que hem de comprar aigua.
Però aquesta solució, tot i que semblava que funcionava prou bé, era del tot inviable ja que el ritme frenètic que demana feia que no poguéssim menjar ni una trista tallarina. Hem comprès, aleshores, tots els programadors del món i ens hem resignat a dinar de mala gana, conscients, de sobte, de la nostra poca fusta televisiva:
—Les tallarines ja estan fredes.
—No es pot fer zàping amb la boca plena, què vols.
—Les escalfo amb un cop de microones?
—Deus voler dir «les esclafo», no?
—Ha, ha, ha!
El cinquè guió del diàleg no era del copilot ni meu, era del pintor, que reia pels descosits mentre amb el pinzell convertia el tercer habitant de la casa en un gat tricolor.
Aquest migdia, gràcies al granat fosc i que la Carrá ja no passeja els boys per les europes meridionals, hem estrenat la primera sit-com del món d’un sol capítol (només tenim una porta, què voleu... Tot i que sempre ens quedaran els spin-off): L’un, l’altre i el del pinzell!?
Així que hem fet el dinar i dinat amb la porta oberta i el pintor al rebedor (un rebedor al Raval és l’espai just que necessita la porta per obrir-se si més no el 95 %), espectador mut del nostre àpat principal. No havíem dinat mai amb públic, però no ens ha costat gaire fer-nos a la idea que aquella era una oportunitat única per fer gala de les nostres dots interpretatives.
La cosa ha començat amb el registre de reportatge, intentant ser fidels a la realitat i mostrar les coses tal com són:
—De què és aquest pa?
—De nous.
—És bo.
—Sí.
De seguida ens hem adonat que així no anàvem enlloc, que el públic canviaria de canal (perdó, de porta) si no hi trobàvem una solució ja. Aleshores, hem optat per la via tomaquera, potser perquè les tallarines ens hi han fet pensar:
—Ahir vaig tornar a sentir els del quart mentre era al lavabo.
—Un altre cop?
—Sí, com sempre: ella cridant com una boja i ell mutis.
—Pobre!
—O no, o no...
Fins i tot el pot de titanlux feia badalls granats. De sobte, sense dir-nos res, hem convingut d’assajar la fórmula televisiva que a tall de plaga empudega totes les cadenes i provoca combinacions de logos abans impossibles: el zàping:
—De què és aquest pa?
—Els de quart sempre es discuteixen.
—Has trucat a ta mare?
—M’estic llegint un altre llibre de la Nothomb.
—Recorda que hem de comprar aigua.
Però aquesta solució, tot i que semblava que funcionava prou bé, era del tot inviable ja que el ritme frenètic que demana feia que no poguéssim menjar ni una trista tallarina. Hem comprès, aleshores, tots els programadors del món i ens hem resignat a dinar de mala gana, conscients, de sobte, de la nostra poca fusta televisiva:
—Les tallarines ja estan fredes.
—No es pot fer zàping amb la boca plena, què vols.
—Les escalfo amb un cop de microones?
—Deus voler dir «les esclafo», no?
—Ha, ha, ha!
El cinquè guió del diàleg no era del copilot ni meu, era del pintor, que reia pels descosits mentre amb el pinzell convertia el tercer habitant de la casa en un gat tricolor.
Aquest migdia, gràcies al granat fosc i que la Carrá ja no passeja els boys per les europes meridionals, hem estrenat la primera sit-com del món d’un sol capítol (només tenim una porta, què voleu... Tot i que sempre ens quedaran els spin-off): L’un, l’altre i el del pinzell!?
12.6.06
La gent no riu prou
La gent no riu prou: conclusió a corre-cuita, mentre surto del cinema de veure una pretesa comèdia francesa d’alt voltatge. Ni tan sols m’ha fet somriure, i les cleques exagerades dels companys de sala m’han acabat d’amputar les ganes de riure. He sentit la temptació d’aixecar-me de la butaca, pujar-m’hi i cridar: «Això no fa riure, senyors!».
Com que la trama del film no em demanava gaire esforç mental, m’he dedicat a rumiar per què la gent riu tant amb aquests gags ruquets de malentesos ridículs agafats pels pèls, però pels pèls més difícils d’agafar, aquells de sota la barbeta que només es veuen a contrallum.
La gent no riu prou, m’he dit. I si no rius prou, qualsevol cosa que pretengui fer-te riure, encara que no estigui gaire elaborada, et fa trencar-te en riallades esverades i exagerades, perquè acumules tensió ja caducada per la manca del saludable exercici de la rialla.
I és que quina mania la de cercar en la ficció la dosi de comicitat que ens cal, si en la realitat, en la realitat més propera, lluny de pantalles, ones hertzianes i papers impresos, hi ha gags i malentesos dignes del millor Wilder!
Com que la trama del film no em demanava gaire esforç mental, m’he dedicat a rumiar per què la gent riu tant amb aquests gags ruquets de malentesos ridículs agafats pels pèls, però pels pèls més difícils d’agafar, aquells de sota la barbeta que només es veuen a contrallum.
La gent no riu prou, m’he dit. I si no rius prou, qualsevol cosa que pretengui fer-te riure, encara que no estigui gaire elaborada, et fa trencar-te en riallades esverades i exagerades, perquè acumules tensió ja caducada per la manca del saludable exercici de la rialla.
I és que quina mania la de cercar en la ficció la dosi de comicitat que ens cal, si en la realitat, en la realitat més propera, lluny de pantalles, ones hertzianes i papers impresos, hi ha gags i malentesos dignes del millor Wilder!
7.6.06
Vuit hores diàries d'exili
Des de fa un parell de dies, ja no estem les vint-i-quatre hores al Raval, sinó que en passem vuit a l'Eixample. Amb el copilot ens hem buscat un lloc tranquil per treballar-hi en silenci i d'aquesta manera separar físicament la feina de casa.
Aquesta és la primera setmana que eixamplegem en hores feineres i cal dir que al vespre tornem cap al Raval esperitats, amb mono de barri. L'Eixample té els carrers massa amples, els veïns no existeixen, només són portes tancades, i ni tan sols fan soroll. Pel carrer, només passa gent que va o ve de treballar, tothom mudat i capficat.
L'escala del despatx, tot i que l'edifici és de 1892, està nova, no hi calen paletes ni pintors, i no hi ha comunitat veïnal perquè tots estem de lloguer i la propietària ja es reuneix amb ella mateixa per prendre les decisions oportunes. I ja tenim ascensor, quina desgràcia!
Des del terrat, només es veu una Gran Via majestuosa on les persones són tan petites que no en pots captar cap detall. Per la finestra ens arriba el so del vent, un pardal que assaja càntics estiuencs i de vegades una veu llunyana i discreta d'algú que monologa des de la seva terrassa de pati interior d'illa.
A l'Eixample les façanes són perfectes, netes, decoratives, i els interiors d'illa ens mostren les intimitats que tothom simula que no veu (tendals passats de moda, roba estesa, bicicletes, escales de mà...), les mateixes intimitats que al Raval cobreixen les façanes imperfectes, brutes i malgrat tot tan decoratives.
Ens sentim apàtrides en un barri matemàticament dissenyat, on les botigues tenen noms comprensibles, molts anys a l'esquena i clients fidels que envelleixen en l'espai de dues illes i un grapat de xamfrans que els cobreixen totes les necessitats diàries des de fa una pila d'anys.
Aquesta és la primera setmana que eixamplegem en hores feineres i cal dir que al vespre tornem cap al Raval esperitats, amb mono de barri. L'Eixample té els carrers massa amples, els veïns no existeixen, només són portes tancades, i ni tan sols fan soroll. Pel carrer, només passa gent que va o ve de treballar, tothom mudat i capficat.
L'escala del despatx, tot i que l'edifici és de 1892, està nova, no hi calen paletes ni pintors, i no hi ha comunitat veïnal perquè tots estem de lloguer i la propietària ja es reuneix amb ella mateixa per prendre les decisions oportunes. I ja tenim ascensor, quina desgràcia!
Des del terrat, només es veu una Gran Via majestuosa on les persones són tan petites que no en pots captar cap detall. Per la finestra ens arriba el so del vent, un pardal que assaja càntics estiuencs i de vegades una veu llunyana i discreta d'algú que monologa des de la seva terrassa de pati interior d'illa.
A l'Eixample les façanes són perfectes, netes, decoratives, i els interiors d'illa ens mostren les intimitats que tothom simula que no veu (tendals passats de moda, roba estesa, bicicletes, escales de mà...), les mateixes intimitats que al Raval cobreixen les façanes imperfectes, brutes i malgrat tot tan decoratives.
Ens sentim apàtrides en un barri matemàticament dissenyat, on les botigues tenen noms comprensibles, molts anys a l'esquena i clients fidels que envelleixen en l'espai de dues illes i un grapat de xamfrans que els cobreixen totes les necessitats diàries des de fa una pila d'anys.
3.6.06
Votem sí
A l'escala fem el nostre propi referèndum. El president se n'ha anat de vacances a les Canàries i ens ha deixat deures. Sembla que no tots tenim el mateix concepte de granat fosc i cal fer votacions per decidir si el color amb què han mig pintat la porta del principal primera és el granat fosc que tots tenim en ment per a les nostres portes.
El copilot i jo hem fet un rigorós examen de consciència i no hem trobat en cap racó dels nostres magins un concepte de granat fosc que contradigui el de la prova de color, així que hem votat un sí entusiasta (amb signe d'admiració incorporat, vegeu-ne la foto testimonial).
Encara queden dies per votar (la tornada de les Canàries està prevista per d'aquí a nou dies), però sembla que el sí guanyarà aclapadorament, potser perquè els veïns ja estan cansats de sentir parlar de colors, combinacions i gammes de granats i marrons, i s'estimen més acceptar el color en qüestió i passar pàgina, més que no pas aturar-se a rumiar quina tendència cromàtica els convenç més.
A més, la dama d'honor no podia ser menys i amb el bitllet d'avió entre els dits (quina manicura, quina manicura) encara ens va venir a visitar un per un per dir-nos que en tornar volia veure els poms i els espiells ben lluents, com nous. La vam veure marxar sorpresa que no fóssim compradors compulsius de Netol a garrafes, i demanant-se com coi netegem el metall de casa, si no disposem del líquid miraculós que anunciava aquell senyor de galta generosa i mirada satisfeta.
Així que després de votar, mentre esperem els resultats i les declaracions dels guanyadors i els perdedors del referèndum, engrossirem les arques del senyor Netol i farem que brilli tot el que hagi de brillar, tot cantant l'himne anarquista i gaudint d'aquests nou dies d'absència de les autoritats locals.
1.6.06
Dipòsit ple
Precisament ara que us vull explicar la presentació, no trobo la manera de començar, així que primer que res diré el que ja vaig dir ahir, però que no puc evitar repetir aquí avui, amb la ressaca del dia després:
Gràcies.
El combustible de L'aeroplà del Raval
sou vosaltres, els lectors,
i amb dies com el d'ahir
el dipòsit queda ben ple per força temps.
El combustible de L'aeroplà del Raval
sou vosaltres, els lectors,
i amb dies com el d'ahir
el dipòsit queda ben ple per força temps.
Dit això, el millor que podria fer seria tancar el post i dormir la mona, però intentaré donar més detalls per als que no vau venir (i sisplau, els que hi éreu, esteu convidats a matisar, afegir, corregir, contradir, etc.).
Evidentment, no puc reproduir tot el que es va dir ahir a l'Horiginal, i amb prou feines si podria repetir el que vaig dir jo, perquè us confesso que m'havia fet un miniguió en un paper, i el paper es va quedar a la bossa, i abans de pujar a l'escenari vaig donar la bossa al copilot perquè me la guardés!? Així que vaig improvisar del tot, perquè en aquells moments d'emoció continguda era impossible recordar què havia apuntat, a la tarda, en el paper salvador que finalment s'ha quedat plegadet en quatre parts aquí al costat meu, i que no goso ni obrir per no veure tot el que em vaig deixar de dir.
Cal dir, a més, que El Perdedor de Carn de Banqueta se m'ha avançat i ja n'ha fet una crònica, que us convido a llegir ipso facto, perquè jo no ho sabré fer millor. Així que amb aquest jòquer a la mà, em relaxo una mica i ja no m'obligo a fer-ne una relació, dels fets d'ahir. Ah, i ara veig que la Dju també hi ha dit la seva. Gràcies als dos!
Corro el risc de fer-me pesada si us torno a agrair a tots el que vau fer ahir, però m'és igual, perquè no me'n puc estar.
Abans que res, torno a agrair a l'Ester que confiés en les possibilitats de L'aeroplà en paper, sense ella això no hauria estat possible. I després de tants mesos de preparació, dedicació, til·les, quedades, reunions, proves d'impremta, visites a la ràdio i la tele, entrevistes i altres ensurts, li he de dir que malgrat tots els nervis que he passat per culpa/gràcies al llibre, ha valgut la pena, de totes totes.
Després, un agraïment gegant a en Màrius, perquè recordant ara tot el que va arribar a dir ahir del llibre (quina manera d'exprémer-lo!), em torno a posar vermella però també, ara en privat, m'estarrufo de mala manera. Quina sobredosi d'autoestima creativa que em vas regalar!
I tot i que confesso que el vaig conèixer una hora abans de la presentació, una abraçada d'agraïment per a en Max Besora, que va triar i llegir la mar de bé els textos i va contribuir a fer més amena la presentació.
A partir d'aquí, primer de tot un aplaudiment a tota la família present ahir entre el públic, que vau ser el meu referent visual quan mirava cap a les taules i envermellia amb els comentaris d'en Màrius.
I sobretot un aplaudiment a part, amb mans i peus, per al copilot, sense el qual no hi hauria cap aeroplà, perquè conduir-lo sola és impossible!
I un olé-olé a tots els amics que us vau prendre la molèstia de venir, escoltar, animar, petonejar-me i donar-me copets a l'esquena, no sabeu el que vau fer: estic orgullosa de tots vosaltres. I comentari a part per a la petita Berta, que va ser la nota de color de l'acte!
I tot i que alguns també són amics, ja, mereixen un comentari a part els blocaires que ahir corrien per allà, i que passo a enumerar perquè avui la casa és gran i això serà un festival d'enllaços i recontraenllaços:
Cucucaracha
Ima(t)ginari (rip)
Espais tacats
La segona perifèria
El funcionari feliç
Wuniatu
Carn de Banqueta
El cançoner de la Lola
La dona del temps (rip)
Les paraules i els dies (rip i sense enllaç, ja)
Entrellum
Paper de Vidre (no és un bloc, però vull que surti a la llista; ah, per cert, voteu, voteu!)
Viajes, papeles y otras rodalies
The blot
Fryslan
Formaire o aleppo
Espero no deixar-me'n cap, ja m'ho direu.
I, evidentment, agrair a tots els desconeguts que vau acabar d'omplir la sala, que vau fer caliu i alguns dels quals vaig conèixer després.
Va ser agradable veure-us a tots, va ser enriquidor parlar amb gairebé tothom, posar cares a noms, posar noms a cares, reveure gent que feia temps que no veia, ajuntar tots els amics en una sola nit, tenir la família a prop, i gaudir d'una vista meravellosa des de la tarima, amb la banda sonora d'un trio perfecte.
Afegit: M'havia deixat d'esmentar la gent de l'Horiginal, amb en Ferran i senyora al capdavant, una parella entranyable amb qui vaig acabar sopant ahir, un sopar a deshora però amb molt bona companyia i algun moment... hilarant!
Cal dir, a més, que El Perdedor de Carn de Banqueta se m'ha avançat i ja n'ha fet una crònica, que us convido a llegir ipso facto, perquè jo no ho sabré fer millor. Així que amb aquest jòquer a la mà, em relaxo una mica i ja no m'obligo a fer-ne una relació, dels fets d'ahir. Ah, i ara veig que la Dju també hi ha dit la seva. Gràcies als dos!
Corro el risc de fer-me pesada si us torno a agrair a tots el que vau fer ahir, però m'és igual, perquè no me'n puc estar.
Abans que res, torno a agrair a l'Ester que confiés en les possibilitats de L'aeroplà en paper, sense ella això no hauria estat possible. I després de tants mesos de preparació, dedicació, til·les, quedades, reunions, proves d'impremta, visites a la ràdio i la tele, entrevistes i altres ensurts, li he de dir que malgrat tots els nervis que he passat per culpa/gràcies al llibre, ha valgut la pena, de totes totes.
Després, un agraïment gegant a en Màrius, perquè recordant ara tot el que va arribar a dir ahir del llibre (quina manera d'exprémer-lo!), em torno a posar vermella però també, ara en privat, m'estarrufo de mala manera. Quina sobredosi d'autoestima creativa que em vas regalar!
I tot i que confesso que el vaig conèixer una hora abans de la presentació, una abraçada d'agraïment per a en Max Besora, que va triar i llegir la mar de bé els textos i va contribuir a fer més amena la presentació.
A partir d'aquí, primer de tot un aplaudiment a tota la família present ahir entre el públic, que vau ser el meu referent visual quan mirava cap a les taules i envermellia amb els comentaris d'en Màrius.
I sobretot un aplaudiment a part, amb mans i peus, per al copilot, sense el qual no hi hauria cap aeroplà, perquè conduir-lo sola és impossible!
I un olé-olé a tots els amics que us vau prendre la molèstia de venir, escoltar, animar, petonejar-me i donar-me copets a l'esquena, no sabeu el que vau fer: estic orgullosa de tots vosaltres. I comentari a part per a la petita Berta, que va ser la nota de color de l'acte!
I tot i que alguns també són amics, ja, mereixen un comentari a part els blocaires que ahir corrien per allà, i que passo a enumerar perquè avui la casa és gran i això serà un festival d'enllaços i recontraenllaços:
Cucucaracha
Ima(t)ginari (rip)
Espais tacats
La segona perifèria
El funcionari feliç
Wuniatu
Carn de Banqueta
El cançoner de la Lola
La dona del temps (rip)
Les paraules i els dies (rip i sense enllaç, ja)
Entrellum
Paper de Vidre (no és un bloc, però vull que surti a la llista; ah, per cert, voteu, voteu!)
Viajes, papeles y otras rodalies
The blot
Fryslan
Formaire o aleppo
Espero no deixar-me'n cap, ja m'ho direu.
I, evidentment, agrair a tots els desconeguts que vau acabar d'omplir la sala, que vau fer caliu i alguns dels quals vaig conèixer després.
Va ser agradable veure-us a tots, va ser enriquidor parlar amb gairebé tothom, posar cares a noms, posar noms a cares, reveure gent que feia temps que no veia, ajuntar tots els amics en una sola nit, tenir la família a prop, i gaudir d'una vista meravellosa des de la tarima, amb la banda sonora d'un trio perfecte.
Afegit: M'havia deixat d'esmentar la gent de l'Horiginal, amb en Ferran i senyora al capdavant, una parella entranyable amb qui vaig acabar sopant ahir, un sopar a deshora però amb molt bona companyia i algun moment... hilarant!
