30.3.07
«Bida»
De vegades des d’un document de text inofensiu que «només» demana una lectura atenta i dues dotzenes de consultes al diccionari t’arriba tota una lliçó de vida de les que et deixen amb la vista perduda, els dits sobrevolant el teclat indecisos i el cap i el cor lluny de la pantalla. I tornes a descobrir que l’ortografia no és tan important, que tan sols és un formalisme per fer-nos entendre, i que de vegades cal deixar-la de banda per donar pas a les paraules que no surten als diccionaris ni a les gramàtiques però que formen part del vocabulari de la vida. I tot això que dic us pot semblar de figaflor, però se me’n fot, perquè, després d’una setmana de llegir textos que em parlaven del passat dels pares i els avis (no dels meus, sinó d’uns d’anònims que de dilluns a avui divendres han acabat sent com de la família), he decidit que si m’han d’explicar la vida com me l’han transmesa aquests cinc dies, accepto corregir bes i ves i accents oberts i tancats fins que em jubili. Que em diguin on he de signar, va.
27.3.07
El senyor Enguàrdia
Quan sents que algú baixa les escales de dues en dues fent el rebombori propi d’un exèrcit en peu de guerra, és el senyor Enguàrdia que surt al carrer. Viu a l’àtic, un sisè real (un desè mental), i puja i baixa el centenar generós de graons que el separen del carrer una vintena de cops al dia. Quin sap on va, qui sap d’on ve, només es tracta d’anar, de venir, de fer veure que vas i véns, que tens coses a fer, que el món no giraria sense tu. Perquè és aquesta l’actitud del senyor Enguàrdia, la de ser indispensable, la de no poder perdre ni un segon del seu temps perquè urgeix la seva presència a dalt si és a baix, o a baix si és a dalt. I vinga a pujar les escales de dues en dues, com si als graons senars hi hagués mines antipersones.
Em fascina la seva posició corporal, amb el pit ben enfora, el braços (e)rectes arran del cos, les cames una mica obertes i ben clavades a terra, la mirada clara, neta, predisposada a detectar qualsevol anomalia i activar el servei mental d’emergència. Serra les dents, prem els punys, diria que fins i tot tensa els dits dels peus, i sembla que les orelles tinguin vida pròpia i oscil·lin endavant i enrere a la recerca del so sospitós que farà que el senyor Enguàrdia arrenqui a córrer amb grans gambades, en una marxa elegant, enèrgica i apressada vers la zona en conflicte.
És inevitable trobar-te’l en un replà d’escala dia sí dia també, i és divertit intentar aturar-li les passes donant-li conversa: s’impacienta, respon amb monosíl·labs, mira el rellotge, repica amb els ditets a les cuixes, se li dispara una cama i en sacseja els bessó, posa morrets i rebufa insistentment; sembla que en qualsevol moment li hagi de començar a sortir fum del cap, els ulls sortir-li de les òrbites i el cos desmuntar-se-li en mil bocins de metall.
No sé imaginar-me’l a casa seva si no és dormint (no més de set hores seguides) en un llit de llençols blancs i aspres, sense coixí i amb una sola manta d’aquelles de ratlles que surten a les pel·lícules bèl·liques, panxa amunt, el cos hieràtic, amb una respiració compassada, com si comptés els xais per parells, un dos un dos. També sé veure’l a la cuina, preparant-se el ranxo per ingerir-lo a peu dret, directe de la cassola, i bevent a galet de la garrafa de vuit litres, aixecant-la amb una mà.
I encara puc visualitzar-lo al menjador, auster: una butaca, un televisor petit sense comandament (per fer exercici en canviar de canal), un transistor a la tauleta on també desa els diaris i el telèfon penjant de la paret, per mantenir breus converses a peu dret. Però no l’hi veig pas assegut, a la butaca, sinó recolzant-hi els braços per fer flexions, que cal estar preparat pel que pugui passar: potser mentre ell mira el noticiari a baix al carrer el necessiten, i s’ha d’estar en forma, no perdre el temps reposant, que la vida són quatre dies i dos els passem pujant i baixant escales, de dues en dues, un dos un dos.
Em fascina la seva posició corporal, amb el pit ben enfora, el braços (e)rectes arran del cos, les cames una mica obertes i ben clavades a terra, la mirada clara, neta, predisposada a detectar qualsevol anomalia i activar el servei mental d’emergència. Serra les dents, prem els punys, diria que fins i tot tensa els dits dels peus, i sembla que les orelles tinguin vida pròpia i oscil·lin endavant i enrere a la recerca del so sospitós que farà que el senyor Enguàrdia arrenqui a córrer amb grans gambades, en una marxa elegant, enèrgica i apressada vers la zona en conflicte.
És inevitable trobar-te’l en un replà d’escala dia sí dia també, i és divertit intentar aturar-li les passes donant-li conversa: s’impacienta, respon amb monosíl·labs, mira el rellotge, repica amb els ditets a les cuixes, se li dispara una cama i en sacseja els bessó, posa morrets i rebufa insistentment; sembla que en qualsevol moment li hagi de començar a sortir fum del cap, els ulls sortir-li de les òrbites i el cos desmuntar-se-li en mil bocins de metall.
No sé imaginar-me’l a casa seva si no és dormint (no més de set hores seguides) en un llit de llençols blancs i aspres, sense coixí i amb una sola manta d’aquelles de ratlles que surten a les pel·lícules bèl·liques, panxa amunt, el cos hieràtic, amb una respiració compassada, com si comptés els xais per parells, un dos un dos. També sé veure’l a la cuina, preparant-se el ranxo per ingerir-lo a peu dret, directe de la cassola, i bevent a galet de la garrafa de vuit litres, aixecant-la amb una mà.
I encara puc visualitzar-lo al menjador, auster: una butaca, un televisor petit sense comandament (per fer exercici en canviar de canal), un transistor a la tauleta on també desa els diaris i el telèfon penjant de la paret, per mantenir breus converses a peu dret. Però no l’hi veig pas assegut, a la butaca, sinó recolzant-hi els braços per fer flexions, que cal estar preparat pel que pugui passar: potser mentre ell mira el noticiari a baix al carrer el necessiten, i s’ha d’estar en forma, no perdre el temps reposant, que la vida són quatre dies i dos els passem pujant i baixant escales, de dues en dues, un dos un dos.
26.3.07
De lloros
«El més difícil del món és dormir quan no es té son.» El pare em parafraseja Pla per telèfon. Rellegeix El quadern gris per enèsima vegada, no vol malgastar una tarda de diumenge en una (re)lectura que no sigui de fiar.
A la nit, com per vaticini paternal, assisteixo al que pot començar a ser un clàssic, la nit del lloro. I em pregunto perquè algú va batejar així una nit d’insomni, si és que aquest ocell no dorm, si té el son lleuger, o tal vegada és que passar-hi la nit no és el més aconsellable quan es pretén descansar.
M’hauria jugat una bossa de pipes que l’expressió no sortia al diccionari del IEC, i no l’hauria perduda, perquè a banda de xerrar com un lloro (ves que no vingui d’aquí, la nit de l’ídem), no recullen cap altra expressió amb l’animalot (els altres diccionaris, insensats i poc curosos amb la llengua nostrada, sí que la recullen, ai las).
Però el dilluns la gent no té el cos per a apostes, i menys quan els han pispat una hora i el lloro nacional surt a totes les portades repetint (com un què! com un què!?) que plega, enmig de sermons i consignes lapidàries.
A la nit, com per vaticini paternal, assisteixo al que pot començar a ser un clàssic, la nit del lloro. I em pregunto perquè algú va batejar així una nit d’insomni, si és que aquest ocell no dorm, si té el son lleuger, o tal vegada és que passar-hi la nit no és el més aconsellable quan es pretén descansar.
M’hauria jugat una bossa de pipes que l’expressió no sortia al diccionari del IEC, i no l’hauria perduda, perquè a banda de xerrar com un lloro (ves que no vingui d’aquí, la nit de l’ídem), no recullen cap altra expressió amb l’animalot (els altres diccionaris, insensats i poc curosos amb la llengua nostrada, sí que la recullen, ai las).
Però el dilluns la gent no té el cos per a apostes, i menys quan els han pispat una hora i el lloro nacional surt a totes les portades repetint (com un què! com un què!?) que plega, enmig de sermons i consignes lapidàries.
23.3.07
(Eufe)mística
«Què és un home per donar tanta importància als hiverns que ha viscut,
encara que el corbin com una intensa nevada?»
Ant Negre, xaman i visionari sioux
encara que el corbin com una intensa nevada?»
Ant Negre, xaman i visionari sioux
Empasso assortiments de misticismes tot el sant dia, mentre a fora l’hivern es resisteix a marxar, per a divertiment dels homes d’un temps i d’un país. Digerir divagacions sobre revelacions i aparicions amb el fred impregnat als ossos m’està fent aixecar el vol sense necessitat d’aeroplà.
I en l’estat més predisposat a la revelació, el somni, el subconscient em juga males passades i em fa travessar les nits amb fe febrosa, ulls en blanc, mans en posició de pregària i els genolls pelats enganxats a l’asfalt.
Si hagués de triar, tal vegada seria sikh, i la paraula esdevindria el meu únic temple, per mitjà de repetir-la fins que les paraules fossin síl·labes inconnexes, i aquestes lletres esparses; sense imatges, sense icones, sense cossos en creu ni ulls de ceràmica que et vigilen mentre fas inventari de les teves circumstàncies.
La paraula com a única religió, no la Paraula.
I en l’estat més predisposat a la revelació, el somni, el subconscient em juga males passades i em fa travessar les nits amb fe febrosa, ulls en blanc, mans en posició de pregària i els genolls pelats enganxats a l’asfalt.
Si hagués de triar, tal vegada seria sikh, i la paraula esdevindria el meu únic temple, per mitjà de repetir-la fins que les paraules fossin síl·labes inconnexes, i aquestes lletres esparses; sense imatges, sense icones, sense cossos en creu ni ulls de ceràmica que et vigilen mentre fas inventari de les teves circumstàncies.
La paraula com a única religió, no la Paraula.
19.3.07
Wallovits: blanc nuclear
El cognom d’en Julio podria ser ben bé el d’una marca de detergent d’aquells que et garanteixen un blancor absoluta, enlluernadora, gairebé abismal. Dedicar-se al cinema amb un cognom així és arriscat, i per tant té mèrit. Que el nom fa la cosa, t’hi posis com t’hi posis.
La primera pel·lícula que va fer en Julio va ser a quatre mans, amb un amic que tenia un cognom prohibitiu però menys pur —precisament avui la passen per la uhaquéfa—, potser per això se’n va sortir, potser per això la crítica va caure als seus (quatre) peus.
No sé què n’ha dit la crítica de la segona d’en Julio (no he gosat mirar-ho, els dilluns tendeixo a cuidar-me en excés), però se m’acuden mitja dotzena d’adjectius que estic segura que s’han emprat per titllar-la: al·legòrica, metafòrica, reflexiva, literària, abstracta i absurda —qualificatius que no tinc clar que sempre siguin aduladors.
El cas és que en Julio es va proposar de fer un film que fes honor al seu cognom: blanc, buit, vacu, desocupat, vacant i nihilista —i aquests adjectius sí que tinc clar que són clarament pejoratius en el cas que ens ocupa. I he de dir que ho ha aconseguit: amb prou feines sobrepassa els cent minuts de cinta, però surts del cinema amb la sensació d’haver-ne passat tres-cents, pel cap baix, guaitant pel balcó d’un àtic altíssim, amb una mà que et subjecta el clatell perquè no deixis de mirar avall tot i el vertigen, el mareig, la nàusea, el vòmit i el regust amarg al paladar.
És molt difícil fer una pel·lícula tan buida de sentit i que alhora pretén estar-ne tan plena. En Julio ha llegit molt i vol que es noti: és d’aquells que no només utilitza els seus referents culturals per crear (cada cop fa més oi escriure aquest verb), sinó que vol que sàpigues quins referents culturals té, i per això gairebé seria capaç d’asseure’s al teu costat al cinema i anar-te xiuxiuejant «això és Kafka», «això és Melville», «això és Beckett», amb un to de veu nerviós, ansiós i alhora orgullós.
Però el cas és que la pel·lícula és només una finestra, un balcó, un terrat abocat al buit, al no-res més insultant i eixordador, per silenciós, insípid, inodor. Té la virtut de regalar-te més de cent minuts d’introspecció, de reflexió, de balanç mental, i mentre els ulls segueixen atents a la pantalla, el cap se te’n va i aprofites per posar en ordre pensaments endarrerits, sentiments posposats i idees bandejades. En aquest sentit sí que és reflexiva, la pel·lícula, perquè et permet endreçar-te el terrat mentre tens la vista distreta veient imatges sense solta i l’oïda discriminant diàlegs pretensiosos i absurds. O sigui: un rentat de cervell a un preu mòdic, més barat que anar al psicoanalista.
Wallovits, doncs, és garantia de netedat mental, proveu-ho, us deixarà la matèria grisa del color dels llençols als hotels de quatre estrelles.
La primera pel·lícula que va fer en Julio va ser a quatre mans, amb un amic que tenia un cognom prohibitiu però menys pur —precisament avui la passen per la uhaquéfa—, potser per això se’n va sortir, potser per això la crítica va caure als seus (quatre) peus.
No sé què n’ha dit la crítica de la segona d’en Julio (no he gosat mirar-ho, els dilluns tendeixo a cuidar-me en excés), però se m’acuden mitja dotzena d’adjectius que estic segura que s’han emprat per titllar-la: al·legòrica, metafòrica, reflexiva, literària, abstracta i absurda —qualificatius que no tinc clar que sempre siguin aduladors.
El cas és que en Julio es va proposar de fer un film que fes honor al seu cognom: blanc, buit, vacu, desocupat, vacant i nihilista —i aquests adjectius sí que tinc clar que són clarament pejoratius en el cas que ens ocupa. I he de dir que ho ha aconseguit: amb prou feines sobrepassa els cent minuts de cinta, però surts del cinema amb la sensació d’haver-ne passat tres-cents, pel cap baix, guaitant pel balcó d’un àtic altíssim, amb una mà que et subjecta el clatell perquè no deixis de mirar avall tot i el vertigen, el mareig, la nàusea, el vòmit i el regust amarg al paladar.
És molt difícil fer una pel·lícula tan buida de sentit i que alhora pretén estar-ne tan plena. En Julio ha llegit molt i vol que es noti: és d’aquells que no només utilitza els seus referents culturals per crear (cada cop fa més oi escriure aquest verb), sinó que vol que sàpigues quins referents culturals té, i per això gairebé seria capaç d’asseure’s al teu costat al cinema i anar-te xiuxiuejant «això és Kafka», «això és Melville», «això és Beckett», amb un to de veu nerviós, ansiós i alhora orgullós.
Però el cas és que la pel·lícula és només una finestra, un balcó, un terrat abocat al buit, al no-res més insultant i eixordador, per silenciós, insípid, inodor. Té la virtut de regalar-te més de cent minuts d’introspecció, de reflexió, de balanç mental, i mentre els ulls segueixen atents a la pantalla, el cap se te’n va i aprofites per posar en ordre pensaments endarrerits, sentiments posposats i idees bandejades. En aquest sentit sí que és reflexiva, la pel·lícula, perquè et permet endreçar-te el terrat mentre tens la vista distreta veient imatges sense solta i l’oïda discriminant diàlegs pretensiosos i absurds. O sigui: un rentat de cervell a un preu mòdic, més barat que anar al psicoanalista.
Wallovits, doncs, és garantia de netedat mental, proveu-ho, us deixarà la matèria grisa del color dels llençols als hotels de quatre estrelles.
AFEGIT (26 de març de 2007): GLUPS!
9.3.07
Una nova història semblant
Hi havia una vegada un senyor lleig i esquifit amb un cervell gegant ple d’històries semblants però que passaven per noves als ulls dels altres. Tenia un do. Però com tot bon profeta, la seva terra no li reconeixia les virtuts i les seves històries tenien més bona acollida en territori estranger. Tot i així, el senyor lleig i esquifit no es movia del seu país i seguia creant històries semblants i alhora noves any rere any. Vivia tranquil.
Un mal dia, però, va decidir recórrer món i provar de situar les seves històries en altres indrets, i voltant voltant va arribar a un petit gran poble que el va seduir des del primer moment. S’hi va estar uns dies, per comprovar que s’hi sentia a gust de debò, i va provar de crear-hi noves històries semblants. El seu do continuava intacte! Va resoldre quedar-s’hi.
Però els habitants del petit gran poble adoraven les històries del senyor lleig i esquifit i quan el veien passejar pels seus carrers l’aturaven, el saludaven, el convidaven a mil festes i li demanaven quan escriuria una nova història semblant ambientada en el seu petit gran poble d’adopció. El van fer fill predilecte, li van dedicar un carrer, una plaça, una avinguda, un còctel. Li van donar medalles, condecoracions, escultures commemoratives. I totes les personalitats del petit gran poble el van anar a veure i li van fer les mateixes noves preguntes semblants.
Els diaris del petit gran poble elucubraven sobre les seves noves històries semblants i l’encertaven de ple, i el senyor lleig i esquifit de cervell gegant se’l gratava desesperat a la recerca de noves històries semblants que cap periòdic local no pogués vaticinar. Cada nou elogi, cada medalla que afegia a la col·lecció, li empetitia un gram el cervell. Fins i tot l’alcalde l’havia anat a veure una nit, sense avisar, i li havia fet uns quants suggeriments per a la trama de la que seria la primera nova història semblant que ubicaria en aquell petit gran poble.
Va arribar el dia de l’estrena, i tots els habitants del petit gran poble van anar a escoltar la nova història semblant del senyor lleig i esquifit de cervell gegant, però no era ni nova ni semblant, ni parlava del seu petit gran poble com ells haurien volgut que ho fes. L’endemà els diaris en van anar plens, la gent no parlava de res més, l’alcalde va haver de sortir a tranquil·litzar la població, i el senyor lleig i esquifit se’n va tornar cap a casa seva amb una nova història diferent al cervell.
Un mal dia, però, va decidir recórrer món i provar de situar les seves històries en altres indrets, i voltant voltant va arribar a un petit gran poble que el va seduir des del primer moment. S’hi va estar uns dies, per comprovar que s’hi sentia a gust de debò, i va provar de crear-hi noves històries semblants. El seu do continuava intacte! Va resoldre quedar-s’hi.
Però els habitants del petit gran poble adoraven les històries del senyor lleig i esquifit i quan el veien passejar pels seus carrers l’aturaven, el saludaven, el convidaven a mil festes i li demanaven quan escriuria una nova història semblant ambientada en el seu petit gran poble d’adopció. El van fer fill predilecte, li van dedicar un carrer, una plaça, una avinguda, un còctel. Li van donar medalles, condecoracions, escultures commemoratives. I totes les personalitats del petit gran poble el van anar a veure i li van fer les mateixes noves preguntes semblants.
Els diaris del petit gran poble elucubraven sobre les seves noves històries semblants i l’encertaven de ple, i el senyor lleig i esquifit de cervell gegant se’l gratava desesperat a la recerca de noves històries semblants que cap periòdic local no pogués vaticinar. Cada nou elogi, cada medalla que afegia a la col·lecció, li empetitia un gram el cervell. Fins i tot l’alcalde l’havia anat a veure una nit, sense avisar, i li havia fet uns quants suggeriments per a la trama de la que seria la primera nova història semblant que ubicaria en aquell petit gran poble.
Va arribar el dia de l’estrena, i tots els habitants del petit gran poble van anar a escoltar la nova història semblant del senyor lleig i esquifit de cervell gegant, però no era ni nova ni semblant, ni parlava del seu petit gran poble com ells haurien volgut que ho fes. L’endemà els diaris en van anar plens, la gent no parlava de res més, l’alcalde va haver de sortir a tranquil·litzar la població, i el senyor lleig i esquifit se’n va tornar cap a casa seva amb una nova història diferent al cervell.
6.3.07
Ella, hacs i efes
Tan inofensiu que semblava ser anar a la carnisseria a proveir-se un cop per quinzena. S’ha acabat, arreu s’ha d’anar armat, si més no de paciència. La botiga buida, no he de demanar qui és l’últim i comprovar que ningú ja no respon aquesta mena de preguntes (ni joves ni grans). Directe al mostrador. Tan directe que encara no sé què demanaré primer —procuro fer-ho per ordre, perquè la carnissera no s’hagi de desplaçar amunt i avall del local, de la part de carnisseria a la de xarcuteria, i se’m cansi. Primer pollastre: cuixes desossades, per fer a la planxa (els ho has de dir tot, que si no, en lloc de pollastre potser em darien un estruç viu i ben plomat).
Mentre estic pensant si demanar hamburguesa de vedella o directament la carn picada, arriba Ella. Definició d’Ella: elm de cabell estil reinasofía amb tantes metxes que de pèls negres n’hi queden quatre i l’apuntador; jersei fúcsia de punt un pèl pelut, amb botonets de perles falses, d’aquells que les senyores com Ella porten sense res a sota (tret dels sostenidors estil arnés del Rei Artús); faldilla de tub (que es diu així perquè per posar-te-la t’han d’intubar ja que un cop te la poses has de descartar respirar) de color negre amb un tall generós (deixa veure un tros de l’arnés); mitges de color carn (a saber de la carn de qui, diria que de la Celia Cruz); sabatilles de pelfa de la botiga del xino, de les que abans d’estrenar-les ja s’han fet malbé.
Queda clar que Ella viu a prop de la carnisseria, estava fent el dinar i s’ha adonat que li faltava no sé què (i segur que és de les que se’n riu de les que anem a comprar amb una llista, ehem) i ha baixat un moment a la botiga, deixant el foc encès, la tele posada i el marit en stand by.
Decideixo que hamburguesa i carn picada, la casa és gran, però...
Ella: Tens tranxetes?
Carnissera: Sí.
Ella: Ah.
Aquest «Ah» l’arrossega, l’estira com un xiclet, i me l’enrosca al coll, mirant-me fixament als ulls tot dient-me, en llenguatge no verbal (la Ka de Kipling és una principiant al seu costat): «Si pregunto si tenen tranxetes i porto sabatilles és que tinc la paella al foc, la tele engegada i el marit esvaït de gana. Deixa’m passar.»
Tina: Dues hamburgueses i un quart de carn picada.
Ella: Hhhhhhhhh. (És que no ha dit res ni ha fet cap soroll però se m’ha fet tan present que.)
He continuat llegint la meva llista, reordenant-la en funció de la disposició dels productes al mostrador, prenent-me el meu temps i amb les hacs d’Ella escalfant l’ambient. I ja que les hacs no funcionaven, ha decidit provar amb les efes; ha posat morrets de petó de iaia i ha inflat els pectorals tot i la faldilla de tub.
Ella: Fffffffff. (Aquesta onomatopeia s’ha d’acompanyar sempre amb el gest de mirar l’hora al rellotge, encara que te l’hagis tret per cuinar i te l’hagis deixat damunt del marbre de la cuina, prop de la paella reescalfada, lluny del marit vorejant la frontera de la inanició i la tele amb el TN a mig fer.)
Les efes no han pogut evitar que comprés croquetes casolanes (de casa de qui, no se sap), una pizza de formatge de cabra i pernil, salsitxes de la fira del llibre més esmentada als cercles literarifinancers de la nostra ciutat, pernil del país (veí) i formatge manxego tendre. Amb calma, donant conversa a la carnissera, amb les efes eriçant-me els pèls del clatell. La dependenta, farta de l’amnèsica dels tranxetes (he deduït), m’ha seguit el joc i m’ha tallat el pernil amb una precisió de rellotger, com qui maneja un incunable pretèrit envoltat dels hereus de l’autor.
Quan ja tot el local era ple d’efes i hacs i una de les sabatilles d’Ella havia començat a erosionar la rajola sobre la qual repicava amb fúria, he fet gala de la meva experiència teatral per proferir:
Tina: Ah, que només vol tranxetes? Haver-ho dit abans, dona, que l’hauria deixada passar!
Ella: ______. (Aquest cop ni hacs.)
Carnissera: I tant! Com és que no ens ho ha dit? Bé, esperi’s un moment, que passo la targeta i estic per vostè.
La paella ja devia estar carbonitzada, el marit inconscient i la tele amb el Toni Nadal parlant d'anticiclons, quan Ella ha arribat a casa amb els tranxetes entre els dits i un rajolí d'hacs i efes regalimant-li galta avall.
Mentre estic pensant si demanar hamburguesa de vedella o directament la carn picada, arriba Ella. Definició d’Ella: elm de cabell estil reinasofía amb tantes metxes que de pèls negres n’hi queden quatre i l’apuntador; jersei fúcsia de punt un pèl pelut, amb botonets de perles falses, d’aquells que les senyores com Ella porten sense res a sota (tret dels sostenidors estil arnés del Rei Artús); faldilla de tub (que es diu així perquè per posar-te-la t’han d’intubar ja que un cop te la poses has de descartar respirar) de color negre amb un tall generós (deixa veure un tros de l’arnés); mitges de color carn (a saber de la carn de qui, diria que de la Celia Cruz); sabatilles de pelfa de la botiga del xino, de les que abans d’estrenar-les ja s’han fet malbé.
Queda clar que Ella viu a prop de la carnisseria, estava fent el dinar i s’ha adonat que li faltava no sé què (i segur que és de les que se’n riu de les que anem a comprar amb una llista, ehem) i ha baixat un moment a la botiga, deixant el foc encès, la tele posada i el marit en stand by.
Decideixo que hamburguesa i carn picada, la casa és gran, però...
Ella: Tens tranxetes?
Carnissera: Sí.
Ella: Ah.
Aquest «Ah» l’arrossega, l’estira com un xiclet, i me l’enrosca al coll, mirant-me fixament als ulls tot dient-me, en llenguatge no verbal (la Ka de Kipling és una principiant al seu costat): «Si pregunto si tenen tranxetes i porto sabatilles és que tinc la paella al foc, la tele engegada i el marit esvaït de gana. Deixa’m passar.»
Tina: Dues hamburgueses i un quart de carn picada.
Ella: Hhhhhhhhh. (És que no ha dit res ni ha fet cap soroll però se m’ha fet tan present que.)
He continuat llegint la meva llista, reordenant-la en funció de la disposició dels productes al mostrador, prenent-me el meu temps i amb les hacs d’Ella escalfant l’ambient. I ja que les hacs no funcionaven, ha decidit provar amb les efes; ha posat morrets de petó de iaia i ha inflat els pectorals tot i la faldilla de tub.
Ella: Fffffffff. (Aquesta onomatopeia s’ha d’acompanyar sempre amb el gest de mirar l’hora al rellotge, encara que te l’hagis tret per cuinar i te l’hagis deixat damunt del marbre de la cuina, prop de la paella reescalfada, lluny del marit vorejant la frontera de la inanició i la tele amb el TN a mig fer.)
Les efes no han pogut evitar que comprés croquetes casolanes (de casa de qui, no se sap), una pizza de formatge de cabra i pernil, salsitxes de la fira del llibre més esmentada als cercles literarifinancers de la nostra ciutat, pernil del país (veí) i formatge manxego tendre. Amb calma, donant conversa a la carnissera, amb les efes eriçant-me els pèls del clatell. La dependenta, farta de l’amnèsica dels tranxetes (he deduït), m’ha seguit el joc i m’ha tallat el pernil amb una precisió de rellotger, com qui maneja un incunable pretèrit envoltat dels hereus de l’autor.
Quan ja tot el local era ple d’efes i hacs i una de les sabatilles d’Ella havia començat a erosionar la rajola sobre la qual repicava amb fúria, he fet gala de la meva experiència teatral per proferir:
Tina: Ah, que només vol tranxetes? Haver-ho dit abans, dona, que l’hauria deixada passar!
Ella: ______. (Aquest cop ni hacs.)
Carnissera: I tant! Com és que no ens ho ha dit? Bé, esperi’s un moment, que passo la targeta i estic per vostè.
La paella ja devia estar carbonitzada, el marit inconscient i la tele amb el Toni Nadal parlant d'anticiclons, quan Ella ha arribat a casa amb els tranxetes entre els dits i un rajolí d'hacs i efes regalimant-li galta avall.
5.3.07
El senyor Antídot
Avui dia, els únics que utilitzen la palleta per beure altres begudes que el granissat són: els nens, per decisió expressa i professa de les mares, que temen que es bategin amb la beguda, generalment un suc o un pretès suc amb gas; les senyores amb intencions pornofestives a les barres dels bars foscos i plens de fum, i els avis que o per manca de pols ferm o per incapacitat d’englotir llargs glops de líquid s’estimen més el valor segur de xuclar per la palleta.
La setmana passada, en un triple acte poètic, vaig coincidir amb un exemplar del tercer grup, que a més de beure amb palleta, consumia un beuratge que —com va apuntar una bona observadora que tenia al costat— avui dia només beuen, per imposició del guió, els actors i figurants d’El cor de la ciutat, i sempre se’n deixen més de la meitat: cacaolat.
En aquests actes poètics que se celebren en el barri més postmodern i pixat de la ciutat, les taules no fan joc amb les cadires i a més sovint toca compartir-les amb desconeguts. Així que l’observadora, el copilot i servidora vam escampar els colzes i les ampolles respectives en una taula de quatre, que per sort i sorpresa nostra no ballava, amb el senyor Antídot, el cacaolat i la palleta. «Sllllllllllllllrt!», glopet a glopet, anava escurant el cacau sense perdre de vista tot el seu voltant amb uns ulls com unes taronges, que sobresortien encara més quan xuclava.
El senyor Antídot és d’aquella mena de persones que només cal que els miris tres segons seguits als ulls perquè t’expliquin la vida. Crec que vaig ser jo qui va convidar-lo a fer-ho en observar-lo enganxat a la palleta. I tot i que tenia més pinta de matar el temps fent solitaris, mots encreuats o escalfant un banc d’una plaça envoltat de coetanis, va resultar que era un poeta tardà —tardà perquè va començar a escriure poesia en jubilar-se, «que abans treballava i no tenia temps per perdre (sic)».
Ara que té temps, el senyor Antídot escriu poemes al revers dels papers del banc i fecsa-endesa, després els passa a màquina i els fotocopia, i els envia a tots els concursos poètics que coneix. Si no fos perquè es passa els matins fent fotocòpies, n'escriuria més, de versos, però les bases dels concursos demanen còpies quintuplicades a tort i a dret i ell va de cul amb patracols de fulls que repeteixen les seves rimes absents.
El senyor Antídot practica la poesia de l’intro (però sense tenir tecla intro, «más difícil todavía»), ço és: un cop la frase és prou llarga per ser un vers però prou breu per no semblar una ratlla prosaica, passa a la línia següent i continua escrivint. És prolífic i ens ho mostra fent un gest amb el polze i l’índex que pretén descriure el gruix de les carpetes de poemes que fa cada any. «Ahir en vaig escriure tres», i treu de la butxaca un sobre reaprofitat de propaganda electoral amb tres fulls mecanografiats que reparteix entre l’observadora, el copilot i servidora.
Quan calcula que ja els hem llegit, els recull i els torna a desar, orgullós de la quantitat, que no de la qualitat, de la seva obra. «Però de moment no he guanyat diners, només medalles i llibres», diu més emprenyat que decebut, un home acostumat a pencar per tirar endavant i que ara es passa el dia gargotejant, teclejant i fotocopiant per no veure’n ni cinc.
Quan vas a aquesta mena d’actes poètics, és altament probable que ensopeguis amb algú que escriu (poesia, en el pitjor dels casos) i que et parla de la seva obra amb un misticisme poc creïble i infinitament esgotador. Per això el senyor Antídot, el seu cacaolat i la seva canyeta van ser efusivament adoptats per l’observadora, el copilot i servidora com la millor companyia per a la vetllada, per la seva pragmàtica sinceritat poètica (cursiva posada per no ferir les susceptibilitats dels possibles lectors poetes que dubto tenir).
La setmana passada, en un triple acte poètic, vaig coincidir amb un exemplar del tercer grup, que a més de beure amb palleta, consumia un beuratge que —com va apuntar una bona observadora que tenia al costat— avui dia només beuen, per imposició del guió, els actors i figurants d’El cor de la ciutat, i sempre se’n deixen més de la meitat: cacaolat.
En aquests actes poètics que se celebren en el barri més postmodern i pixat de la ciutat, les taules no fan joc amb les cadires i a més sovint toca compartir-les amb desconeguts. Així que l’observadora, el copilot i servidora vam escampar els colzes i les ampolles respectives en una taula de quatre, que per sort i sorpresa nostra no ballava, amb el senyor Antídot, el cacaolat i la palleta. «Sllllllllllllllrt!», glopet a glopet, anava escurant el cacau sense perdre de vista tot el seu voltant amb uns ulls com unes taronges, que sobresortien encara més quan xuclava.
El senyor Antídot és d’aquella mena de persones que només cal que els miris tres segons seguits als ulls perquè t’expliquin la vida. Crec que vaig ser jo qui va convidar-lo a fer-ho en observar-lo enganxat a la palleta. I tot i que tenia més pinta de matar el temps fent solitaris, mots encreuats o escalfant un banc d’una plaça envoltat de coetanis, va resultar que era un poeta tardà —tardà perquè va començar a escriure poesia en jubilar-se, «que abans treballava i no tenia temps per perdre (sic)».
Ara que té temps, el senyor Antídot escriu poemes al revers dels papers del banc i fecsa-endesa, després els passa a màquina i els fotocopia, i els envia a tots els concursos poètics que coneix. Si no fos perquè es passa els matins fent fotocòpies, n'escriuria més, de versos, però les bases dels concursos demanen còpies quintuplicades a tort i a dret i ell va de cul amb patracols de fulls que repeteixen les seves rimes absents.
El senyor Antídot practica la poesia de l’intro (però sense tenir tecla intro, «más difícil todavía»), ço és: un cop la frase és prou llarga per ser un vers però prou breu per no semblar una ratlla prosaica, passa a la línia següent i continua escrivint. És prolífic i ens ho mostra fent un gest amb el polze i l’índex que pretén descriure el gruix de les carpetes de poemes que fa cada any. «Ahir en vaig escriure tres», i treu de la butxaca un sobre reaprofitat de propaganda electoral amb tres fulls mecanografiats que reparteix entre l’observadora, el copilot i servidora.
Quan calcula que ja els hem llegit, els recull i els torna a desar, orgullós de la quantitat, que no de la qualitat, de la seva obra. «Però de moment no he guanyat diners, només medalles i llibres», diu més emprenyat que decebut, un home acostumat a pencar per tirar endavant i que ara es passa el dia gargotejant, teclejant i fotocopiant per no veure’n ni cinc.
Quan vas a aquesta mena d’actes poètics, és altament probable que ensopeguis amb algú que escriu (poesia, en el pitjor dels casos) i que et parla de la seva obra amb un misticisme poc creïble i infinitament esgotador. Per això el senyor Antídot, el seu cacaolat i la seva canyeta van ser efusivament adoptats per l’observadora, el copilot i servidora com la millor companyia per a la vetllada, per la seva pragmàtica sinceritat poètica (cursiva posada per no ferir les susceptibilitats dels possibles lectors poetes que dubto tenir).
1.3.07
El corrector tallabraços
Entre filòsof de la sospita i repel·lent de torn, hi ha un tipus de corrector que confon la feina de corregir —és a dir, fer que el text sigui comprensible i correcte fent-hi només els canvis estrictament necessaris— amb la de deixar en pilotes la consciència lingüística de l’autor, a qui no tracta ni com a col·lega ni com a client, sinó com a víctima, víctima seva.
Corregir esdevé, per a ell, l’oportunitat d’or per treure a la llum els defectes dels altres i descarregar frustracions acumulades, i la seva actitud intervencionista al més pur estil talibà el porta a salivar quan la pàgina queda tota tacada de vermell i no hi ha ni una sola línia del text intacta.
Ho posa tot en dubte, fins i tot el que és inqüestionable, i adapta el text al seu gust (que no criteri) sense tenir en compte ni el registre, ni el destinatari, ni l’autor ni res que no sigui ell i la seva mania d’intervenir en tota filera de lletres que se li planti davant del bolígraf vermell.
Sense fer cap diagnòstic, esmola el bisturí i talla tot el que li sobra. Li fa mal el braç? Tallem-lo, i fora problema. Ni radiografies ni recuperació ni un trist «miri, és que potser dorm en una mala posició i per això es lleva cada dia amb el braç adolorit». Res, cop de bisturí, braç fora, i un d’ortopèdic engaltat sense miraments ni preparació psicològica prèvia.
Evidentment, al pacient li queden seqüeles, i un dia et ve un autor i et diu que ja sap que se li ha de tallar el braç, però que si li ho pots fer de manera que el monyó sigui bufó i amb una anestèsia generosa. I quan li dius que no, que amb una postura correcta i uns exercicis de recuperació el seu braç es pot salvar, no s’ho pot creure i et pren per tou, permissiu i poc professional.
Corregir esdevé, per a ell, l’oportunitat d’or per treure a la llum els defectes dels altres i descarregar frustracions acumulades, i la seva actitud intervencionista al més pur estil talibà el porta a salivar quan la pàgina queda tota tacada de vermell i no hi ha ni una sola línia del text intacta.
Ho posa tot en dubte, fins i tot el que és inqüestionable, i adapta el text al seu gust (que no criteri) sense tenir en compte ni el registre, ni el destinatari, ni l’autor ni res que no sigui ell i la seva mania d’intervenir en tota filera de lletres que se li planti davant del bolígraf vermell.
Sense fer cap diagnòstic, esmola el bisturí i talla tot el que li sobra. Li fa mal el braç? Tallem-lo, i fora problema. Ni radiografies ni recuperació ni un trist «miri, és que potser dorm en una mala posició i per això es lleva cada dia amb el braç adolorit». Res, cop de bisturí, braç fora, i un d’ortopèdic engaltat sense miraments ni preparació psicològica prèvia.
Evidentment, al pacient li queden seqüeles, i un dia et ve un autor i et diu que ja sap que se li ha de tallar el braç, però que si li ho pots fer de manera que el monyó sigui bufó i amb una anestèsia generosa. I quan li dius que no, que amb una postura correcta i uns exercicis de recuperació el seu braç es pot salvar, no s’ho pot creure i et pren per tou, permissiu i poc professional.
