La matinada de dimarts, parlant d’ella amb un micro als morros i uns cascos escalfant-me les orelles, em vaig adonar que encara no n’he parlat, aquí, de la Nothomb. La vaig descobrir gràcies a la insistència d’un parell de bons blocaires i millors persones que dimarts també estaven desperts i lluny de casa a aquelles hores.

Parlar de la Nothomb és fer referència a la seva vida, inevitablement, i tot i així no és premsarosejar, perquè ella és la primera que omple pàgines amb la seva biografia, perquè sembla que troba en si mateixa el millor material per fer literatura. I tot i que quan es llença de ple a fer ficció (com a Cosmètica de l'enemic, Higiene de l'assassí o Atemptat, posem per cas) se'n surt la mar de bé i et fa llegir els llibres d'una tirada i amb l'esquena tensa, és la seva obra autobiogràfica la que m'interessa més.

I no és que m'interessi la seva vida, sinó la manera d'explicar-la, d'utilitzar-la per fer-ne literatura. Nothomb explica, posem per cas, que fins als dos anys i mig no va néixer perquè no havia experimentat el plaer (el plaer de la xocolata blanca que li va portar la seva àvia paterna de Bèlgica quan la va anar a veure per primer cop a Kobe; ho podeu llegir a Metafísica dels tubs), que fins aleshores només era un tub, que no parlava, no plorava, no es movia, no feia res de res, perquè no rebia cap estímul exterior que la fes néixer. I m'ho crec, m'ho empasso, tot i que si hi penso fredament sé que potser no és veritat.

Nothomb parla de l'anorèxia, la bulímia i l'alcoholèmia que va patir (o que diu que va patir), diu que als cinc anys escurava totes les copes de cava que trobava, diu que es va passar no sé quants anys sense menjar res, i no la poso en dubte. Parla d'una vida molt moguda, de patiments, malalties, xocs i desequilibris, però en cap moment en fa un drama, sinó que s'arma d'ironia, d'un sentit de l'humor efectivíssim, i em ven la moto que vol.

I no ho fa només als llibres. En directe la Nothomb segueix el joc, i repeteix una vegada i una altra les anècdotes que qui sap si són certes o fruit de les tres o quatre hores que passa cada dia davant d'un full en blanc. I això ens fascina. Ens aixeca la camisa i encara badem. L'autora ens continua venent la ficció fora del llibre.

I ens queda el dubte de fins a quin punt és cert tot el que ens conta d'ella, què ens hem de creure i què no, on exagera, on es queda curta, què ens amaga, què tergiversa... Però aquest dubte, aquesta semiconsciència d'estar llegint una autobiografia inventada (o no), no em revolta, no em provoca rebuig, sinó que m'enganxa encara més i em fa esperar-ne més, demanar-ne més.

La Nothomb que m'interessa, doncs, la que em ve de gust llegir, és la que em parla d'ella mateixa, la que parteix d'ella mateixa per després deixar anar lliure la imaginació, la mala bava, el sentit de l'humor, la ironia i el cinisme, i enredar-me ben enredada en una teranyina de ficció ben embolicada que jo m'empasso com si fos realitat, enganyada, deixant-me enganyar, perquè em sap enganyar, perquè m'enganya com a mi m'agrada que m'enganyin. I encara que exageri, encara que me'n deixi anar de l'alçada d'un campanar, jo avanço en la lectura sense ni aixecar la cella per fer notar que allò no pot ser, perquè de fet tant me fa.

I tant me fa perquè l'autobiografia inventada és l'única autobiografia que m'interessa, perquè aplaudeixo els qui la practiquen, perquè m'agrada practicar-la i perquè hauria de ser un gènere més, al costat de les avorridíssimes biografies i les enfarfegadores autobiografies reals. Deixem-vos estar de memòries i escrivim desmemòries, que com a mínim seran més entretingudes.