31.5.06
Insistint, fent memòria...
Fins al vespre!
29.5.06
L'alegria més gran 2
Aquí teniu el vídeo que en Jaume Rodríguez, un alumne de Batxillerat Científic del Col·legi Nostra Senyora del Rosari, va fer per a l'acte de l'altre dia. Abans que m'ho pregunteu, la música és de Clint Mansell:
De passada, aprofito per dir-vos que tanquem l'Ima(t)ginari i que hem descobert una nova joguina, el Flickr. O sigui que de fotos en continuem fent!
I per avui res més, ja perdonareu la poca substància, però el vídeo compensa, eh...
De passada, aprofito per dir-vos que tanquem l'Ima(t)ginari i que hem descobert una nova joguina, el Flickr. O sigui que de fotos en continuem fent!
I per avui res més, ja perdonareu la poca substància, però el vídeo compensa, eh...
25.5.06
El salmó esmorteït és molt senyor, el salmó esmorteït és molt senyor...
Pintor, si pintas con amor,
Por qué desprecias mi color...
Por qué desprecias mi color...
Ironies de la vida: mentre els pintors de brotxa gruixuda han substituït els omnipresents paletes i ens envaeixen l’escala, jo truco a pintors de brotxa prima i pell molt fina per fer-los propostes decents i rebre carretades de negatives a canvi (la mida sí que importa!?).
Ja van dos vespres que ens trobem per parlar de colors amb tota l’escala i mentre un parla de blanc trencat, l’altre diu que és blanc os i un tercer diu que és gris perla i embolica que fa fort. I pel que fa als marrons, la cosa baixa de nivell i ens movem entre el marró nocilla i el marró caca, directament, sense eufemismes.
Finalment sembla que ni blanc ni marró, sinó salmó esmorteït i granat fosc. I el copilot i jo fem que sí encara que se’ns ericin els pèls de tot el cos i part de l’estranger en veure les combinacions cromàtiques de què són capaços els nostres veïns.
Per deures, tinc fer una llista de tots els colors que em sé i després elaborar-me una opinió concreta per a cadascun, on s’és vist no saber opinar sobre el salmó esmorteït, com és que el granat fosc no em fa xerrar pels descosits? Estic perdent la sensibilitat o és que sóc daltònica com mon pare, que encara no té clar què és turquesa i què fúcsia?
De moment, ja he après quatre frases que passo a compartir amb aquell esperit de servei públic que de vegades em surt no sé ben bé d’on i que no se’n va ni amb la pomada més cara de la parafarmàcia:
(Instruccions d’ús: Substituïu les ics pel color que toqui.)
1. El xxxx és un color molt sofert.
No és que el color en qüestió faci patir, no, sinó que pot acumular tres dits de quisca i encara conserva una certa dignitat, i es veu que aquesta és una qualitat positiva si ets un color.
2. El xxxx fa sensació d’espai i de llum.
Aquesta frase només es pot fer servir amb colors clars; cal que sapigueu que un pis interior de trenta metres quadrats pot arribar a tenir-ne quaranta i unes quantes hores de llum natural si el pintem de color blanc pur, o verge, o natural, o com se digui (el blanc del tippex, vaja).
3. El xxxx dóna vida.
Vàlid per a tots els colors menys el negre, diuen. És curiós sentir dir a una senyora de dos-cents cinquanta anys que el granat fosc «dóna vida», no puc evitar imaginar-me-la fotent-se cullerades d’aquesta pintura cada matí i en dejú.
4. El xxxx és molt senyor.
No tinc ni la més mínima idea de què vol dir que «el salmó esmorteït és molt senyor», però no em vaig cansar de repetir-ho ahir al vespre (al final ja amb els ulls en blanc, un lleu balanceig que marcava les pauses entre síl·laba i síl·laba i les mans aferrades a la barana per no caure pel forat de l’escala cada vegada que deia «esmooooorteït»). Aquesta frase funciona amb tota la gamma cromàtica, fins i tot amb el rosa xiclet, el marró merda d’oca i el color de gos quan fuig, perquè quan ja l’havia repetida mig centenar de vegades («el saaaalmó esmoooooorteït és un color molt senyoooooorrrrrr», em va agafar per pronunciar amb insistència aquesta darrera erra perquè els fans del rei Àfrica es posessin de part meva) van donar per acabada la reunió; malgrat això, vaig continuar pronunciant-la, aferrada a la barana, fins que van ser tots al llit, crostó inclòs.
L'aeroplà del Raval (llibre) surt breument ressenyat a la revista Qué leer de juny (pàgines 28 i 139), gentilesa de JJI (gràcies!).
Ja van dos vespres que ens trobem per parlar de colors amb tota l’escala i mentre un parla de blanc trencat, l’altre diu que és blanc os i un tercer diu que és gris perla i embolica que fa fort. I pel que fa als marrons, la cosa baixa de nivell i ens movem entre el marró nocilla i el marró caca, directament, sense eufemismes.
Finalment sembla que ni blanc ni marró, sinó salmó esmorteït i granat fosc. I el copilot i jo fem que sí encara que se’ns ericin els pèls de tot el cos i part de l’estranger en veure les combinacions cromàtiques de què són capaços els nostres veïns.
Per deures, tinc fer una llista de tots els colors que em sé i després elaborar-me una opinió concreta per a cadascun, on s’és vist no saber opinar sobre el salmó esmorteït, com és que el granat fosc no em fa xerrar pels descosits? Estic perdent la sensibilitat o és que sóc daltònica com mon pare, que encara no té clar què és turquesa i què fúcsia?
De moment, ja he après quatre frases que passo a compartir amb aquell esperit de servei públic que de vegades em surt no sé ben bé d’on i que no se’n va ni amb la pomada més cara de la parafarmàcia:
(Instruccions d’ús: Substituïu les ics pel color que toqui.)
1. El xxxx és un color molt sofert.
No és que el color en qüestió faci patir, no, sinó que pot acumular tres dits de quisca i encara conserva una certa dignitat, i es veu que aquesta és una qualitat positiva si ets un color.
2. El xxxx fa sensació d’espai i de llum.
Aquesta frase només es pot fer servir amb colors clars; cal que sapigueu que un pis interior de trenta metres quadrats pot arribar a tenir-ne quaranta i unes quantes hores de llum natural si el pintem de color blanc pur, o verge, o natural, o com se digui (el blanc del tippex, vaja).
3. El xxxx dóna vida.
Vàlid per a tots els colors menys el negre, diuen. És curiós sentir dir a una senyora de dos-cents cinquanta anys que el granat fosc «dóna vida», no puc evitar imaginar-me-la fotent-se cullerades d’aquesta pintura cada matí i en dejú.
4. El xxxx és molt senyor.
No tinc ni la més mínima idea de què vol dir que «el salmó esmorteït és molt senyor», però no em vaig cansar de repetir-ho ahir al vespre (al final ja amb els ulls en blanc, un lleu balanceig que marcava les pauses entre síl·laba i síl·laba i les mans aferrades a la barana per no caure pel forat de l’escala cada vegada que deia «esmooooorteït»). Aquesta frase funciona amb tota la gamma cromàtica, fins i tot amb el rosa xiclet, el marró merda d’oca i el color de gos quan fuig, perquè quan ja l’havia repetida mig centenar de vegades («el saaaalmó esmoooooorteït és un color molt senyoooooorrrrrr», em va agafar per pronunciar amb insistència aquesta darrera erra perquè els fans del rei Àfrica es posessin de part meva) van donar per acabada la reunió; malgrat això, vaig continuar pronunciant-la, aferrada a la barana, fins que van ser tots al llit, crostó inclòs.
|| Afegit, 26 de maig ||
L'aeroplà del Raval (llibre) surt breument ressenyat a la revista Qué leer de juny (pàgines 28 i 139), gentilesa de JJI (gràcies!).
24.5.06
El 30 de juny em tallaré les puntes
Que dic que el 30 de juny em tallaré les puntes, que les tinc una mica obertes, ja. Que tant us fa? Ja ho sé, però és que no aniré a la perruqueria sinó a la plaça Sant Jaume...
... Potser no treu cap enlloc, però com a mínim és original i tindrem el cap ventilat tot l'estiu!
(Cliqueu damunt la imatge i descobriu fins a on arriba la imaginació de la gent. Sorprenent!)
... Potser no treu cap enlloc, però com a mínim és original i tindrem el cap ventilat tot l'estiu!
(Cliqueu damunt la imatge i descobriu fins a on arriba la imaginació de la gent. Sorprenent!)
23.5.06
L'alegria més gran
L’alegria més gran que m’ha donat L’aeroplà del Raval fins ara va tenir lloc divendres passat al Col·legi Nostra Senyora del Rosari (prop de la Sagrada Família), envoltada de nois i noies de catorze a disset anys, aproximadament.
He deixat passar uns dies des d’aleshores, perquè em pensava que aconseguiria parlar-ne d’una manera més calmada, més objectiva, però en veure que no és possible he decidit parlar-vos-en des de l’emoció, sense ironies ni altres conyes. De manera que he desat totes les meves armes habituals a l’armari i amb les mans nues i el record fresc m’hi poso. Som-hi.
Una bona amiga que és professora en aquest centre m’hi va convidar per parlar del llibre i el blog de L’aeroplà del Raval, i de passada també del fenomen dels blogs, la literatura i Internet, i tots els temes satèl·lits que s’hi relacionen. Ella havia fet una selecció de textos del llibre i els havia donat a llegir als seus alumnes, i aquests havien elaborat tota una tanda de preguntes per fer-me.
Em van portar a la sala d’actes (amb micro i tot!?) i després d’un vídeo magnífic que servia per presentar-me (us el volia ensenyar, però encara no el tinc), va començar la meva hora i escaig de felicitat. Cal dir que abans ja se m’havia dibuixat un somriure sense filtres en veure com es desfeien tots plegats perquè tot sortís bé.
Van pujar uns quants alumnes a l’escenari (sort que em van ajudar a omplir-lo una mica!) i van llegir uns quants fragments del llibre mentre a mi els llavis ja se m’eixamplaven fins al clatell de tanta satisfacció. Després de cada fragment venia una pregunta que hi estava relacionada. Quines preguntes, senyors i senyores, res a envejar al gremi dels periodistes, i no exagero! Crec que no es van deixar res, i servidora no va tenir pèls a la llengua.
La primera vegada a la vida que estic còmoda dalt d’un escenari, la primera vegada que no em tremola el pols mentre sostinc un micròfon, la primera vegada que no em bloquejo davant d’una colla d’interrogants.
Quina alegria més salvatge la de veure que entre el públic encara queden preguntes al tinter, quina sensació la de veure que t’han entès, que han sabut llegir entre línies, que és cert que el que escrius, vulguis o no, parla de tu, i que amb una recopilació de textos aquells nois i noies ja han sabut fer-se una idea de qui ets, sense més. Quina satisfacció la de veure que el que escrius et retrata, et representa, et serveix de pont per passar una estona parlant de l’hibridisme de gèneres, del jo literari, dels referents culturals, de la frontera entre realitat i ficció, etcètera.
I quina complaença morbosa la de veure que no ets l’única que està nerviosa, i no només això sinó que n’hi ha que s’hi posen per tu, tu que fins ara havies fet les preguntes des del pati de butaques i que per molts anys les puguis continuar fent. Quin agradable triomf quan els fas veure que entre ells i tu no hi ha tantes fronteres ni barreres, només uns anys i unes lectures, res que et permeti mirar-los amb altivesa encara que ho facis des de l’escenari de la sala d’actes de la teva felicitat.
He deixat passar uns dies des d’aleshores, perquè em pensava que aconseguiria parlar-ne d’una manera més calmada, més objectiva, però en veure que no és possible he decidit parlar-vos-en des de l’emoció, sense ironies ni altres conyes. De manera que he desat totes les meves armes habituals a l’armari i amb les mans nues i el record fresc m’hi poso. Som-hi.
Una bona amiga que és professora en aquest centre m’hi va convidar per parlar del llibre i el blog de L’aeroplà del Raval, i de passada també del fenomen dels blogs, la literatura i Internet, i tots els temes satèl·lits que s’hi relacionen. Ella havia fet una selecció de textos del llibre i els havia donat a llegir als seus alumnes, i aquests havien elaborat tota una tanda de preguntes per fer-me.
Em van portar a la sala d’actes (amb micro i tot!?) i després d’un vídeo magnífic que servia per presentar-me (us el volia ensenyar, però encara no el tinc), va començar la meva hora i escaig de felicitat. Cal dir que abans ja se m’havia dibuixat un somriure sense filtres en veure com es desfeien tots plegats perquè tot sortís bé.
Van pujar uns quants alumnes a l’escenari (sort que em van ajudar a omplir-lo una mica!) i van llegir uns quants fragments del llibre mentre a mi els llavis ja se m’eixamplaven fins al clatell de tanta satisfacció. Després de cada fragment venia una pregunta que hi estava relacionada. Quines preguntes, senyors i senyores, res a envejar al gremi dels periodistes, i no exagero! Crec que no es van deixar res, i servidora no va tenir pèls a la llengua.
La primera vegada a la vida que estic còmoda dalt d’un escenari, la primera vegada que no em tremola el pols mentre sostinc un micròfon, la primera vegada que no em bloquejo davant d’una colla d’interrogants.
Quina alegria més salvatge la de veure que entre el públic encara queden preguntes al tinter, quina sensació la de veure que t’han entès, que han sabut llegir entre línies, que és cert que el que escrius, vulguis o no, parla de tu, i que amb una recopilació de textos aquells nois i noies ja han sabut fer-se una idea de qui ets, sense més. Quina satisfacció la de veure que el que escrius et retrata, et representa, et serveix de pont per passar una estona parlant de l’hibridisme de gèneres, del jo literari, dels referents culturals, de la frontera entre realitat i ficció, etcètera.
I quina complaença morbosa la de veure que no ets l’única que està nerviosa, i no només això sinó que n’hi ha que s’hi posen per tu, tu que fins ara havies fet les preguntes des del pati de butaques i que per molts anys les puguis continuar fent. Quin agradable triomf quan els fas veure que entre ells i tu no hi ha tantes fronteres ni barreres, només uns anys i unes lectures, res que et permeti mirar-los amb altivesa encara que ho facis des de l’escenari de la sala d’actes de la teva felicitat.
19.5.06
Les cosines Tonell al teatre
La senyora Tonell se’n va al teatre amb sa cosina, la cosina Tonell; rodanxones, cilíndriques, lluentes. S’hi arriben en metro, i esbufeguen de valent arrossegant les sabates ortopèdiques pels esglaons d’unes escales mecàniques que s’han declarat en vaga.
Es balancegen mentre avancen decidides, tan decidides com la inflor de cames els ho permet. La retenció de líquids està renyida amb la pressa del centre de la ciutat. S’agafen la bossa contra els pits amb força, temoroses d’una estrebada violenta que les deixi sense un duro i tal vegada esteses a terra, rodolant carrer avall.
Dues columnes ben guarnides, amb el mocadoret d’àncores de rigor, fan tard al teatre i acceleren el pas, cuixa contra cuixa, coïssor assegurada. Amb les ulleres de lluny mira el semàfor, la senyora Tonell; amb les de prop controla els sots i les tifes, la cosina Tonell: l’una per l’altra, l’altra per l’una.
Tota la vida juntes, per vestir sants, una col·lecció de tics compartits, una que comença una frase i l’altra l’acaba, una que cuina i l’altra que cus, una que porta els números i l’altra que xala anant a comprar.
L’obra l’ha triada la senyora Tonell, però ha estat la cosina qui ha comprat les entrades al caixer, entre suors i renecs de soltera missaire. Arriben just a temps i sense ni dir-se res ja saben que primer han de passar pel servei, que no retenim els líquids eternament.
La cosina porta una ampolleta de colònia fresca, per remullar-se la regatera i el clatell. I perfumades busquen les seves butaques. Aquest teatre té uns seients tovets, tovets que els agraden un no dir.
Asseure’s i sospirar profundament, aaaaaaaiiiiiii. Tota la fila de davant mirant-les com s’encabeixen justet, justet a les butaques. L’obra comença, hi surt aquell actor de la tele, aquell de la seva quinta que els agrada tant perquè és tot un senyor.
Però l’obra és massa moderna, no n’entenen ni un borrall, i la senyora Tonell no triga a pesar figues, primer discretament, després amb banda sonora pròpia, un so dièsel que només s’apaga quan la cosina fa petar la llengua tres cops seguits.
Finalment, les Tonell dormen com a lirones fins als aplaudiments finals, s’han tret les sabatetes ortopèdiques perquè tenien els peus inflats, i els mocadors d’àncores els han protegit la gola de l’aire condicionat.
L’obra s’acaba, l’actor saluda, i elles aplaudeixen devotes. Ni comenten l’obra mentre surten, directes, altre cop sense dir-s’ho, cap al servei. Mentre es renten les mans, la conclusió del dia:
—Les butaques d’aquest teatre...
—... són més còmodes que les de casa!
—Llàstima, però...
—... de l’aire condicionat!
I fan que sí amb el cap, mentre s’enduen la bossa als pits per sortir de nou al carrer, de camí cap al metro, rodanxones, cilíndriques, lluentes.
Es balancegen mentre avancen decidides, tan decidides com la inflor de cames els ho permet. La retenció de líquids està renyida amb la pressa del centre de la ciutat. S’agafen la bossa contra els pits amb força, temoroses d’una estrebada violenta que les deixi sense un duro i tal vegada esteses a terra, rodolant carrer avall.
Dues columnes ben guarnides, amb el mocadoret d’àncores de rigor, fan tard al teatre i acceleren el pas, cuixa contra cuixa, coïssor assegurada. Amb les ulleres de lluny mira el semàfor, la senyora Tonell; amb les de prop controla els sots i les tifes, la cosina Tonell: l’una per l’altra, l’altra per l’una.
Tota la vida juntes, per vestir sants, una col·lecció de tics compartits, una que comença una frase i l’altra l’acaba, una que cuina i l’altra que cus, una que porta els números i l’altra que xala anant a comprar.
L’obra l’ha triada la senyora Tonell, però ha estat la cosina qui ha comprat les entrades al caixer, entre suors i renecs de soltera missaire. Arriben just a temps i sense ni dir-se res ja saben que primer han de passar pel servei, que no retenim els líquids eternament.
La cosina porta una ampolleta de colònia fresca, per remullar-se la regatera i el clatell. I perfumades busquen les seves butaques. Aquest teatre té uns seients tovets, tovets que els agraden un no dir.
Asseure’s i sospirar profundament, aaaaaaaiiiiiii. Tota la fila de davant mirant-les com s’encabeixen justet, justet a les butaques. L’obra comença, hi surt aquell actor de la tele, aquell de la seva quinta que els agrada tant perquè és tot un senyor.
Però l’obra és massa moderna, no n’entenen ni un borrall, i la senyora Tonell no triga a pesar figues, primer discretament, després amb banda sonora pròpia, un so dièsel que només s’apaga quan la cosina fa petar la llengua tres cops seguits.
Finalment, les Tonell dormen com a lirones fins als aplaudiments finals, s’han tret les sabatetes ortopèdiques perquè tenien els peus inflats, i els mocadors d’àncores els han protegit la gola de l’aire condicionat.
L’obra s’acaba, l’actor saluda, i elles aplaudeixen devotes. Ni comenten l’obra mentre surten, directes, altre cop sense dir-s’ho, cap al servei. Mentre es renten les mans, la conclusió del dia:
—Les butaques d’aquest teatre...
—... són més còmodes que les de casa!
—Llàstima, però...
—... de l’aire condicionat!
I fan que sí amb el cap, mentre s’enduen la bossa als pits per sortir de nou al carrer, de camí cap al metro, rodanxones, cilíndriques, lluentes.
18.5.06
A les quatre de la matinada encara hi ha gent que se sap l'himne del Barça
Quarts de set de la tarda, plaça Urquinaona, passos lents, pensarosos, després de portar els papers de la renda. És difícil fer càlculs i vigilar el semàfor alhora que esquives gent amb cara de pressa (quines celles que posen els assalariats!). De sobte, una furgoneta arrebossada de banderes blaugranes travessa la plaça fent tot el soroll possible: celles somrients, presses aturades i somriures de complicitat a dotzenes al meu voltant.
Les set, carrer Elisabets: ja he deixat de fer números, però continuo intentant caminar lent, esquivant ara patins i caquetes, o les dues coses alhora, i ara em creuo amb gent de cella més relaxada i vestiments més desconjuntats. Tot i així, la pressa segueix marcant el pas de la majoria. De sobte, un ramat d'adolescents guarnits de blaugrana entona l'oe-oe-oe i tot el carrer s'hi afegeix amb els llavis arquejats en un petit gest de complicitat feliç.
Quarts d'onze del vespre, casa nostra: porticons tancats, la pantalla de color verd gespa sense so (la banda sonora la posa el bar de baix), silenci moderat al carrer, cada veí al seu corral i el Barça en el de tots. Dos gols més tard, porticons oberts, balcons desinhibits, salts i crits en pijama, primer cop que mirem als ulls dels veïns de davant i ens somriem sincerament.
La una, les dues, les tres de la matinada, des del llit: tot el camp continua sent un clam i encara som la gent blaugrana, i tant és d'on venim, si del sud o del nord... Ni la més mínima temptació d'obrir la finestra i demanar silenci: encara el somriure als llavis, arran del coixí.
Les set, carrer Elisabets: ja he deixat de fer números, però continuo intentant caminar lent, esquivant ara patins i caquetes, o les dues coses alhora, i ara em creuo amb gent de cella més relaxada i vestiments més desconjuntats. Tot i així, la pressa segueix marcant el pas de la majoria. De sobte, un ramat d'adolescents guarnits de blaugrana entona l'oe-oe-oe i tot el carrer s'hi afegeix amb els llavis arquejats en un petit gest de complicitat feliç.
Quarts d'onze del vespre, casa nostra: porticons tancats, la pantalla de color verd gespa sense so (la banda sonora la posa el bar de baix), silenci moderat al carrer, cada veí al seu corral i el Barça en el de tots. Dos gols més tard, porticons oberts, balcons desinhibits, salts i crits en pijama, primer cop que mirem als ulls dels veïns de davant i ens somriem sincerament.
La una, les dues, les tres de la matinada, des del llit: tot el camp continua sent un clam i encara som la gent blaugrana, i tant és d'on venim, si del sud o del nord... Ni la més mínima temptació d'obrir la finestra i demanar silenci: encara el somriure als llavis, arran del coixí.
17.5.06
A la taula del costat
Surts a dinar fora perquè és l’única manera que et toqui una mica l’aire en hores de sol, aquests dies que la llista de coses pendents s’engreixa dia rere dia.
Surts amb la idea de desconnectar mentre dines sense haver d’estar pendent dels fogons, les notícies de París, la rentadora i la salut del gat.
Surts per fer-la petar amb el copilot sense ordre ni concert —prohibit parlar de feina i de temes domèstics—, per veure una mica de vi, per decidir si de primer vols amanida de bonítol o verdures a la planxa, per demanar sisplau que et portin les setrilleres.
Surts i voltes i decideixes —decidiu— entrar aquí. Passin, ara els preparo la taula. Tens ganes de dir: «Tranquil·la, no tinc pressa», però sí que en tens, tot i que toca fer veure, durant un parell d’hores, que tens tot el temps del món.
I a la taula del costat...
I a la taula del costat hi ha...
I a la taula del costat hi ha quatre senyors mudats que...
I a la taula del costat hi ha quatre senyors mudats que es dediquen al màrqueting i a fer pela llarga, que suquen els renecs a l’allioli, que s’omplen la boca d’escalivada i tipus d’interès a parts iguals.
I a la taula del costat quatre pares de família decideixen discutir sobre com s’eduquen els fills, que si Estivill amunt, que si Estivill avall («D'Estivills, prefereixo el jutge abans que el metge»), que si un parell d’hòsties a temps. Res que no pugui dir qualsevol amb una copa de vi buida davant i la segona ampolla de negre de la casa a la meitat.
I a la taula del costat, el més sorollós dels quatre, el de la mitja melena pentinada cap enrere amb 500 ml de gomina extraforta, el de la barba de dos dies i les canes a les temples, el que esmenta els seus genitals en cada punt i seguit, va i diu La Frase: «La meva filla és tan perfecta que quan va néixer a la meva dona no li van haver de fer ni un punt».
Surts a dinar fora i, des de les olives de l’aperitiu fins al cafè sol com a colofó, tens l’orella a la taula del costat, i ara series capaç d’explicar fil per randa la vida i miracles del Senyor Pelsmeuscollons, que es fica el sucre sense mirar la tassa (quina seguretat) mentre els seus tres companys de taula es llencen mirades còmplices quan ell busca la cullereta i remena el cafè.
Surts a dinar fora i tornes pensant en la Senyora Pelsmeuscollons, sense cap punt als baixos però amb l’olor de la gomina fotuda al cervell, sense problemes econòmics però pagant el peatge de sentir esmentar els genitals del seu mascle una dotzena de vegades pel cap baix durant l’hora de sopar, mentre la Nena Perfecta separa els pèsols de la patata bullida i rep un calbot cada vegada que diu «merda».
Surts a dinar fora i t'enduus una altra biografia al sarró, sense voler-ho, com sempre, només perquè a la taula del costat... No parlaven de futbol!?
Surts amb la idea de desconnectar mentre dines sense haver d’estar pendent dels fogons, les notícies de París, la rentadora i la salut del gat.
Surts per fer-la petar amb el copilot sense ordre ni concert —prohibit parlar de feina i de temes domèstics—, per veure una mica de vi, per decidir si de primer vols amanida de bonítol o verdures a la planxa, per demanar sisplau que et portin les setrilleres.
Surts i voltes i decideixes —decidiu— entrar aquí. Passin, ara els preparo la taula. Tens ganes de dir: «Tranquil·la, no tinc pressa», però sí que en tens, tot i que toca fer veure, durant un parell d’hores, que tens tot el temps del món.
I a la taula del costat...
I a la taula del costat hi ha...
I a la taula del costat hi ha quatre senyors mudats que...
I a la taula del costat hi ha quatre senyors mudats que es dediquen al màrqueting i a fer pela llarga, que suquen els renecs a l’allioli, que s’omplen la boca d’escalivada i tipus d’interès a parts iguals.
I a la taula del costat quatre pares de família decideixen discutir sobre com s’eduquen els fills, que si Estivill amunt, que si Estivill avall («D'Estivills, prefereixo el jutge abans que el metge»), que si un parell d’hòsties a temps. Res que no pugui dir qualsevol amb una copa de vi buida davant i la segona ampolla de negre de la casa a la meitat.
I a la taula del costat, el més sorollós dels quatre, el de la mitja melena pentinada cap enrere amb 500 ml de gomina extraforta, el de la barba de dos dies i les canes a les temples, el que esmenta els seus genitals en cada punt i seguit, va i diu La Frase: «La meva filla és tan perfecta que quan va néixer a la meva dona no li van haver de fer ni un punt».
Surts a dinar fora i, des de les olives de l’aperitiu fins al cafè sol com a colofó, tens l’orella a la taula del costat, i ara series capaç d’explicar fil per randa la vida i miracles del Senyor Pelsmeuscollons, que es fica el sucre sense mirar la tassa (quina seguretat) mentre els seus tres companys de taula es llencen mirades còmplices quan ell busca la cullereta i remena el cafè.
Surts a dinar fora i tornes pensant en la Senyora Pelsmeuscollons, sense cap punt als baixos però amb l’olor de la gomina fotuda al cervell, sense problemes econòmics però pagant el peatge de sentir esmentar els genitals del seu mascle una dotzena de vegades pel cap baix durant l’hora de sopar, mentre la Nena Perfecta separa els pèsols de la patata bullida i rep un calbot cada vegada que diu «merda».
Surts a dinar fora i t'enduus una altra biografia al sarró, sense voler-ho, com sempre, només perquè a la taula del costat... No parlaven de futbol!?
16.5.06
D'interrogants i planetes
Dissabte vaig anar a una presentació d'un llibre de trenta-quatre noies que es pregunten si són extraterrestres. I és de lloar que s'ho preguntin i no que ho afirmin, tot sigui dit. Hi vaig anar armada amb un esprai per adormir marcians, però no em va fer falta, perquè o a més d'extraterrestres són mutants o la resposta a l'interrogant del títol és negativa.
Després de llegir-ne una mica més de la meitat aleatòriament, em veig capaç de respondre la pregunta que em fa la portada cada cop que la miro. No, no sou d'un altre planeta, no hi ha tanta diferència com algú (qui?) vol fer veure que hi ha.
[Paràgraf seriós, compte: Tal vegada la majoria de diferències de què som víctimes o botxins avui dia no són fruit d'una comparació sincera i objectiva, sinó d'una voluntat de marcar una frontera (per part de qui?) vés a saber per quins interessos.]
He llegit les presumptes marcianes (Dietrich, Vaggio, Reckoning,* Clementine i Blenk, sobretot) en paper i... O tinc sang de Mart o les nostres sensibilitats no estan a anys llums de distància.
Insisteixo, doncs, a celebrar els interrogants** del títol, i espero que tots els lectors de ¿De otro planeta? facin l'exercici de respondre la pregunta (sense copiar, eh?) amb la mateixa conclusió de fons.
*Ara sense enllaç perquè tot i que ella no és marciana, sí que hi ha éssers cromanyons que no han evolucionat adequadament (ESO dixit) i practiquen l'homofòbia com si del pàdel es tractés.
**Si fos llibretera, faria que els meus clients pronunciessin correctament el títol del llibre i si no no els el donaria. És més, des d'aquí animo a algú (qui?) a escriure un, posem per cas, Madame Bovary? o un ¿Don Quijote? o un ¿Rayuela? que obligui els lectors a fer l'entonació a l'hora de demanar-los, ja que en aquest cas l'interrogant sí que marcaria una diferència clara, objectiva.
Després de llegir-ne una mica més de la meitat aleatòriament, em veig capaç de respondre la pregunta que em fa la portada cada cop que la miro. No, no sou d'un altre planeta, no hi ha tanta diferència com algú (qui?) vol fer veure que hi ha.
[Paràgraf seriós, compte: Tal vegada la majoria de diferències de què som víctimes o botxins avui dia no són fruit d'una comparació sincera i objectiva, sinó d'una voluntat de marcar una frontera (per part de qui?) vés a saber per quins interessos.]
He llegit les presumptes marcianes (Dietrich, Vaggio, Reckoning,* Clementine i Blenk, sobretot) en paper i... O tinc sang de Mart o les nostres sensibilitats no estan a anys llums de distància.
Insisteixo, doncs, a celebrar els interrogants** del títol, i espero que tots els lectors de ¿De otro planeta? facin l'exercici de respondre la pregunta (sense copiar, eh?) amb la mateixa conclusió de fons.
*Ara sense enllaç perquè tot i que ella no és marciana, sí que hi ha éssers cromanyons que no han evolucionat adequadament (ESO dixit) i practiquen l'homofòbia com si del pàdel es tractés.
**Si fos llibretera, faria que els meus clients pronunciessin correctament el títol del llibre i si no no els el donaria. És més, des d'aquí animo a algú (qui?) a escriure un, posem per cas, Madame Bovary? o un ¿Don Quijote? o un ¿Rayuela? que obligui els lectors a fer l'entonació a l'hora de demanar-los, ja que en aquest cas l'interrogant sí que marcaria una diferència clara, objectiva.
15.5.06
Dues imatges: dues notícies
Reserveu-vos el vespre del 31 de maig, dimecres, si us ve de gust,per assistir a la presentació de L'aeroplà del Raval, amb l'editora, Ester Andorrà,
un mestre de cerimònies d'alçada, Màrius Serra, i un lector d'alta volada,
Max Besora. Evidentment, no hi faltarà la paradeta de Labreu.
El lloc: L'Horiginal, esclar (a sota, vegeu plànol de com arribar-hi), a les 20.30 h.
(Cliqueu damunt de les imatges per veure-les millor.)
12.5.06
Història dels blogs (i 1)
El primer blog es va escriure des d’una cova i versava només sobre les necessitats bàsiques de l’autor, les més primàries: caçar, menjar, fornicar, llegir, escriure... Se’n conserva, escrit en pedra, el darrer post: «El tonto de la tribu, el que sempre us dic que es passa el dia fregant dues pedres, sembla que ha descobert el foc. Ara anem tots de cul. He de tancar el blog.»
A l’edat mitjana, sembla que tots els blogs eren propietat dels senyors feudals, que contractaven trobadors en crisi poètica perquè els escrivissin. Però també hi havia gent de la plebs que escrivia i pagava un lloguer al seu senyor (una desena part de la collita) per utilitzar el seu blog. Aquí en tenim un exemple que ho demostra: «No tinc més garrofes per mantenir el blog i el senyor ja no em fia. He de plegar. A partir de demà, aquestes línies les escriurà un trobador en hores baixes, sigueu comprensius amb ell.»
En ple Renaixement, hi va haver molts autors de blogs i la majoria n’escrivien un mínim de cinc alhora i sobre temes molt variats però tots relacionats amb l’art i la ciència. Una mostra: «Tota la tarda picant pedra i quan gairebé havia aconseguit esculpir el nas del meu David va i el model es mou, quin desgraciat. Avui no li deixaré dormir amb mi.» Val a dir que era un blog signat amb pseudònim i tot i que en tenim pistes no encertem del tot a saber qui n’és l’autor.
Va arribar el Barroc i els blogs es van tornar ampul·losos, tant gràficament com pel que fa al contingut. Us en volíem reportar un fragment, però l’únic blog barroc que s’ha conservat, Des de l’ampit de la finestra t’esguardo amatent mentre tu sospires corpresa, es caracteritzava per no contenir ni un signe de puntuació i ens ha estat literalment impossible triar-ne un fragment, era o tot o res.
De blogs il·lustrats se’n conserven a dotzenes, però l’autora d’aquest rigorós estudi cau en un son profund i reparador cada vegada que n’intenta llegir un. Només podem dir que tots contenen un text de presentació llarguíssim i moltes anotacions a peu de pàgina, a banda que cada paraula conté un enllaç i fins i tot s’han trobat casos de paraules en què cada lletra duia a un blog diferent.
Amb el romanticisme va néixer l’època més desgraciada de la història dels blogs, la majoria duraven com a molt una setmana perquè els seus autors vivien entre laments i amenaces de tempestes (emocionals i meteorològiques) i sovint acabaven oblidant, entre copa i copa, que tenien un blog. Tampoc podem reproduir cap fragment il·lustratiu d’aquesta època perquè la majoria d’autors, just abans de parar del tot bojos per un amor no correspost o un lloguer impagat, cremaven les seves creacions en plena borratxera autodestructiva.
El realisme va ser un mal moviment per als blogs, els autors es van limitar a dir la veritat fil per randa, a descriure les seves vides amb el màxim de detall i sense alterar-ne res, i de seguida es van quedar sense lectors. Vegeu-ne un exemple: «M’he llevat a tres quarts i cinc de vuit i abans de fer pipí he mirat per la finestra del dormitori, la gran, la de les cortines blanques, per saber quin temps fa avui, però no tinc clar si plourà o no perquè el cel està encapotat però sembla que s’endevina la presència del sol entre alguns núvols. He anat a fer pipí dubtant de si posar-me l’abric llarg o no i encara no m’he decidit. Avui el cafè estava especialment aigualit, per cert, i encara em sento una mica adormit, però no prou com per deixar d’escriure aquí i explicar-vos amb tots els ets i uts com m’ha anat el dia. A les vuit del matí, ha arribat el carter...» Queda clar que els blogs realistes van ser els més avorrits de la història.
I després d’una època desgraciada i una altra d’avorrida, arriba el Modernisme i revoluciona el món dels blogs, de cap a peus. Viatges a París, absenta a dojo i poques ganes de pencar en una oficina són els tres eixos temàtics d’una època de creació bloguera pletòrica, variada, inconstant i alhora altament recomanable, però que aviat va ser espatllada pel Noucentisme, que entre d’altres coses va imposar que en comptes de blog s’havia de dir bitàcola o bé bloc.
L’avantguarda va ser un altre dels moments àlgids dels blogs i amb ella es va iniciar la diversificació temàtica i formal que ha anat evolucionant des d’aleshores ençà. Convé destacar, ja per acabar, un blog surrealista en què l’autor es dedicava a recollir-hi els seus somnis, en reproduïm un fragment per tancar el reportatge: «Avui no recordo què he somiat, així que m’ho inventaré: he somiat que avui escrivia al blog: “Avui no recordo què he somiat, així que m’ho inventaré: he somiat que avui escrivia al blog: ‘Avui no recordo què he somiat, així que m’ho inventaré: he somiat que avui escrivia al blog...’...”...».
A l’edat mitjana, sembla que tots els blogs eren propietat dels senyors feudals, que contractaven trobadors en crisi poètica perquè els escrivissin. Però també hi havia gent de la plebs que escrivia i pagava un lloguer al seu senyor (una desena part de la collita) per utilitzar el seu blog. Aquí en tenim un exemple que ho demostra: «No tinc més garrofes per mantenir el blog i el senyor ja no em fia. He de plegar. A partir de demà, aquestes línies les escriurà un trobador en hores baixes, sigueu comprensius amb ell.»
En ple Renaixement, hi va haver molts autors de blogs i la majoria n’escrivien un mínim de cinc alhora i sobre temes molt variats però tots relacionats amb l’art i la ciència. Una mostra: «Tota la tarda picant pedra i quan gairebé havia aconseguit esculpir el nas del meu David va i el model es mou, quin desgraciat. Avui no li deixaré dormir amb mi.» Val a dir que era un blog signat amb pseudònim i tot i que en tenim pistes no encertem del tot a saber qui n’és l’autor.
Va arribar el Barroc i els blogs es van tornar ampul·losos, tant gràficament com pel que fa al contingut. Us en volíem reportar un fragment, però l’únic blog barroc que s’ha conservat, Des de l’ampit de la finestra t’esguardo amatent mentre tu sospires corpresa, es caracteritzava per no contenir ni un signe de puntuació i ens ha estat literalment impossible triar-ne un fragment, era o tot o res.
De blogs il·lustrats se’n conserven a dotzenes, però l’autora d’aquest rigorós estudi cau en un son profund i reparador cada vegada que n’intenta llegir un. Només podem dir que tots contenen un text de presentació llarguíssim i moltes anotacions a peu de pàgina, a banda que cada paraula conté un enllaç i fins i tot s’han trobat casos de paraules en què cada lletra duia a un blog diferent.
Amb el romanticisme va néixer l’època més desgraciada de la història dels blogs, la majoria duraven com a molt una setmana perquè els seus autors vivien entre laments i amenaces de tempestes (emocionals i meteorològiques) i sovint acabaven oblidant, entre copa i copa, que tenien un blog. Tampoc podem reproduir cap fragment il·lustratiu d’aquesta època perquè la majoria d’autors, just abans de parar del tot bojos per un amor no correspost o un lloguer impagat, cremaven les seves creacions en plena borratxera autodestructiva.
El realisme va ser un mal moviment per als blogs, els autors es van limitar a dir la veritat fil per randa, a descriure les seves vides amb el màxim de detall i sense alterar-ne res, i de seguida es van quedar sense lectors. Vegeu-ne un exemple: «M’he llevat a tres quarts i cinc de vuit i abans de fer pipí he mirat per la finestra del dormitori, la gran, la de les cortines blanques, per saber quin temps fa avui, però no tinc clar si plourà o no perquè el cel està encapotat però sembla que s’endevina la presència del sol entre alguns núvols. He anat a fer pipí dubtant de si posar-me l’abric llarg o no i encara no m’he decidit. Avui el cafè estava especialment aigualit, per cert, i encara em sento una mica adormit, però no prou com per deixar d’escriure aquí i explicar-vos amb tots els ets i uts com m’ha anat el dia. A les vuit del matí, ha arribat el carter...» Queda clar que els blogs realistes van ser els més avorrits de la història.
I després d’una època desgraciada i una altra d’avorrida, arriba el Modernisme i revoluciona el món dels blogs, de cap a peus. Viatges a París, absenta a dojo i poques ganes de pencar en una oficina són els tres eixos temàtics d’una època de creació bloguera pletòrica, variada, inconstant i alhora altament recomanable, però que aviat va ser espatllada pel Noucentisme, que entre d’altres coses va imposar que en comptes de blog s’havia de dir bitàcola o bé bloc.
L’avantguarda va ser un altre dels moments àlgids dels blogs i amb ella es va iniciar la diversificació temàtica i formal que ha anat evolucionant des d’aleshores ençà. Convé destacar, ja per acabar, un blog surrealista en què l’autor es dedicava a recollir-hi els seus somnis, en reproduïm un fragment per tancar el reportatge: «Avui no recordo què he somiat, així que m’ho inventaré: he somiat que avui escrivia al blog: “Avui no recordo què he somiat, així que m’ho inventaré: he somiat que avui escrivia al blog: ‘Avui no recordo què he somiat, així que m’ho inventaré: he somiat que avui escrivia al blog...’...”...».
8.5.06
Clos, SA: solucions lúdiques per als nostres ensopits caps de setmana
Quin goig, quina alegria, que agraïda estic que m'organitzin fins i tot el temps de lleure, que em diguin com m'he de divertir, de quina manera he de passar l'estona, amablement, en una mostra de generositat consistorial digna de medalla (olímpica o de creu de Sant Jordi, com vulgueu)!
Sort que aquest cap de setmana han fet volar avions pel cel, han tallat els carrers per fer córrer a tot cristo i els han tornat a tallar per passejar un bus turístic ple de guiris que guanyen milions.
Sort, perquè en arribar divendres el buit existencial m'omplia tota (sí, el buit m'omplia, i què?) i gairebé pateixo un atac d'angoixa en no saber com ocupar les quaranta-vuit hores que dura el cap de setmana, que si no arriba a ser per Red Bull, el Corte Inglés i Laporta Productions, hauria estat ben ensopit, i tant.
Si no arriba a ser per ells, deia, m'hauria limitat a passejar, anar al cinema, visitar una exposició, agafar l'autobús per anar a cals sogres i arribar-hi puntual, etcètera. Però per sort el simple fet de travessar la Gran Via va esdevenir tota una aventura, diumenge, sobretot a la tarda-vespre, quan tot de mans de cartró grogues (no és cap metàfora, no) m'apuntaven acusadorament mentre maldava per arribar a casa després d'una insulsa (a qui se li acut abandonar la ciutat el dia que l'ajuntament i els inventors de "la setmana de..." ens organitzen un diumenge ideal d'exercici físic i suor compartida?) jornada al camp (no, al Nou no, al camp de debò, al tros de la Josepa).
Sort que aquest cap de setmana han fet volar avions pel cel, han tallat els carrers per fer córrer a tot cristo i els han tornat a tallar per passejar un bus turístic ple de guiris que guanyen milions.
Sort, perquè en arribar divendres el buit existencial m'omplia tota (sí, el buit m'omplia, i què?) i gairebé pateixo un atac d'angoixa en no saber com ocupar les quaranta-vuit hores que dura el cap de setmana, que si no arriba a ser per Red Bull, el Corte Inglés i Laporta Productions, hauria estat ben ensopit, i tant.
Si no arriba a ser per ells, deia, m'hauria limitat a passejar, anar al cinema, visitar una exposició, agafar l'autobús per anar a cals sogres i arribar-hi puntual, etcètera. Però per sort el simple fet de travessar la Gran Via va esdevenir tota una aventura, diumenge, sobretot a la tarda-vespre, quan tot de mans de cartró grogues (no és cap metàfora, no) m'apuntaven acusadorament mentre maldava per arribar a casa després d'una insulsa (a qui se li acut abandonar la ciutat el dia que l'ajuntament i els inventors de "la setmana de..." ens organitzen un diumenge ideal d'exercici físic i suor compartida?) jornada al camp (no, al Nou no, al camp de debò, al tros de la Josepa).
NOTA: Altres versions de la mateixa cosa, a La patata de la libertad i La decadencia del ingenio.
AFEGIT DEL 10 DE MAIG:
Aquí podeu trobar l'article de Teresa Amat sobre Josep Pla, aparegut al suplement Quadern d'El País, que us comentava fa uns dies. I aquí la versió completa de l'article.
Aquí podeu trobar l'article de Teresa Amat sobre Josep Pla, aparegut al suplement Quadern d'El País, que us comentava fa uns dies. I aquí la versió completa de l'article.
5.5.06
L'escala que perd la memòria
«Per les escales passen les ombres furtives de tots els que algun dia van ser aquí.» Quan Perec parla de l’escala, jo subratllo amb devoció. «Per ell, a cada replà, l’escala era un record, una emoció, alguna cosa antiquada i impalpable, alguna cosa que palpitava en algun lloc a la flama vacil·lant de la seva memòria.» (Georges Perec, La vida. Manual d’ús. Traducció d’Annie Bats i Ramon Lladó.)
Em commouen especialment aquestes reflexions quan els paletes han decidit fer d’una vegada per totes la reforma de l’escala, després de gairebé un any de marejar la perdiu.
Només fa tres anys que pujo i baixo aquests esglaons, però ja hi tinc un munt d’anècdotes incrustades, des de la primera visita, quan l’escala em deia que aquell no seria el meu pis, perquè el mal estat de l’entrada em feia preveure el pitjor.
A l’escala ens trobem per parlar de l’escala, hi improvisem reunions de tres o quatre assistents, i el president s’escura la gola i pronuncia fórmules gastades mentre se’ns seguen els dits pel pes de les bosses del súper. Van arribant veïns i el monòleg presidencial va agafant embranzida, mentre una ànima caritativa s’encarrega d’anar prement l’interruptor del llum que s’apaga cada cinc minuts. Cada vegada que ens quedem a les fosques, els sospirs vernissen els graons i entre tots construïm l’esperança que l’orador s’adoni que se li acaba el temps i que toca anar entonant el «I per acabar...».
A l’escala ens creuem, ens saludem, uns més breument que altres, i atenem els missatgers, venedors i altres éssers itinerants que sempre solen acabar les seves intervencions demanant quant falta perquè tinguem ascensor.
I a l’escala parlem de l’ansiat ascensor, i ella es remou i rondina, sacseja el llom i ens vol fer caure, per desagraïts. Qui és que aguanta el tipus des dels anys trenta del segle passat i es fa un tip d’escoltar converses repetides, tafaneries sense substància i discussions de parella que es resolen d’un replà a l’altre?
Ara els paletes enderroquen bocins de la història de l’edifici amb cada cop de pic. Ahir, sense anar més lluny, es van endur un record meu: el nostre sofà de tres places encastat de través en el primer replà, impotència folrada de vermell amb coixins a joc. I diria que la del segon va perdre una primera cita perfecta entre les runes.
Em commouen especialment aquestes reflexions quan els paletes han decidit fer d’una vegada per totes la reforma de l’escala, després de gairebé un any de marejar la perdiu.
Només fa tres anys que pujo i baixo aquests esglaons, però ja hi tinc un munt d’anècdotes incrustades, des de la primera visita, quan l’escala em deia que aquell no seria el meu pis, perquè el mal estat de l’entrada em feia preveure el pitjor.
A l’escala ens trobem per parlar de l’escala, hi improvisem reunions de tres o quatre assistents, i el president s’escura la gola i pronuncia fórmules gastades mentre se’ns seguen els dits pel pes de les bosses del súper. Van arribant veïns i el monòleg presidencial va agafant embranzida, mentre una ànima caritativa s’encarrega d’anar prement l’interruptor del llum que s’apaga cada cinc minuts. Cada vegada que ens quedem a les fosques, els sospirs vernissen els graons i entre tots construïm l’esperança que l’orador s’adoni que se li acaba el temps i que toca anar entonant el «I per acabar...».
A l’escala ens creuem, ens saludem, uns més breument que altres, i atenem els missatgers, venedors i altres éssers itinerants que sempre solen acabar les seves intervencions demanant quant falta perquè tinguem ascensor.
I a l’escala parlem de l’ansiat ascensor, i ella es remou i rondina, sacseja el llom i ens vol fer caure, per desagraïts. Qui és que aguanta el tipus des dels anys trenta del segle passat i es fa un tip d’escoltar converses repetides, tafaneries sense substància i discussions de parella que es resolen d’un replà a l’altre?
Ara els paletes enderroquen bocins de la història de l’edifici amb cada cop de pic. Ahir, sense anar més lluny, es van endur un record meu: el nostre sofà de tres places encastat de través en el primer replà, impotència folrada de vermell amb coixins a joc. I diria que la del segon va perdre una primera cita perfecta entre les runes.
3.5.06
Bufanda o Terrassa?
A: Ei, aquest vespre anem al cine, no?
B: Què dius ara!? Si anem a Terrassa!
A: No se m’hi ha perdut res a Terrassa, a mi.
B: Doncs t’ho perdràs, si no véns.
A: El què?
B: No em puc creure que no ho sàpigues! Va, et donaré una pista... Lloc: la Jazz Cava. Què, hi caus?
A: No, no. Em vols fer anar a Terrassa per escoltar jazz? Un altre dia, vols?
B: Que no, que no.
A: Doncs què??
B: Ostres, sí que estàs poc informat, nen!
A: Collons, m’espantes!! Què és el que he de saber que passa avui...?
C: Eeeeei, eeeei. Aquesta nit festa grossa!
A: L’altre!
B: Ara m’agrades! Veus? En C sí que n’està al cas.
C: I esclar! I qui no? En parla tothom!
B: Bé, tothom tothom...
C: Collons, si els diaris en van plens!
A: No hi caic, no hi caic...
B: Home, els diaris... Vols dir que no exageres?
C: Gens ni mica, tio. Avui festa grossa!! Ja tinc la bufanda a punt!
A i B: La bufanda????
C: Síiiiiiiii! Baaaaarça, Baaaarça!
B: Collooooons, un altre que ve d’Arbeca... Quin parell!
A: Ah! El Barça, esclar!! Hòstia, B, i per què l’hem d’anar a veure a Terrassa?
C: A Terrassa?
B: Aneu a cagar. Jo me’n vaig a Terrassa, aquest vespre. Ja us ho fareu.
A: Deixa’l, tio, diu que se’n va a la Jazz Cava, però no hi ha manera que em digui què coi hi fan, allà, avui...
C: Bah...
B: Per un partit de re del Barça us deixareu perdre la festa de Terrassa?
C: Un partit de re? Eiiii, que avui podem guanyar la lliga!
B: Ja la vau guanyar l’any passat, tira, tira!
A: Escolta, B, em pots dir què cony fan a Terrassa avui que ens hem de perdre el partit del Barça i tot??
B: Ara no em dóna la gana. Emboliqueu-vos la bufanda, aneu al bar de sempre, foteu-vos fins al cul de cervesa i acabeu deixant-vos la veu a Canaletes. Jo me’n vaig a Terrassa a disfrutar de la bona música i la bona companyia i a celebrar els quatre anys d’uns bons amics, els de Paper de Vidre. I el Barça que guanyi, eh?, però ja ho veuré als diaris, que només saben anar plens d’aquestes coses...
A i C: Paper de Vidre!!! Tens raó!!!
B: Re, re, vosaltres al bar, que els de Paper de Vidre no fan bufandes!
A: Eiii, doncs en podrien fer, no?
C: Cony, A, anem a Terrassa, i de tornada ja repescarem la festa a Canaletes, no?
A: Va, sí! Qui hi actua?
B: Òscar Intente, Roger Puig i Sanjosex. Comença a les 20.30 h, i NOMÉS val 3 euros.
C i A: Uàaaaa! Som-hi!
NOTA: Aquest diàleg no és real. Avui és possible que s'adotzenin els embufandats a Canaletes, però mentrestant una colla de privilegiats serem a Terrassa escoltant bona música i celebrant el quart aniversari d'una revista que és més que una revista, perquè hi ha unes persones darrere que la fan per amor a l'art i es mereixen una festa com la d'avui. Vosaltres trieu: Bufanda o Terrassa? Jo ho tinc clar.
B: Què dius ara!? Si anem a Terrassa!
A: No se m’hi ha perdut res a Terrassa, a mi.
B: Doncs t’ho perdràs, si no véns.
A: El què?
B: No em puc creure que no ho sàpigues! Va, et donaré una pista... Lloc: la Jazz Cava. Què, hi caus?
A: No, no. Em vols fer anar a Terrassa per escoltar jazz? Un altre dia, vols?
B: Que no, que no.
A: Doncs què??
B: Ostres, sí que estàs poc informat, nen!
A: Collons, m’espantes!! Què és el que he de saber que passa avui...?
C: Eeeeei, eeeei. Aquesta nit festa grossa!
A: L’altre!
B: Ara m’agrades! Veus? En C sí que n’està al cas.
C: I esclar! I qui no? En parla tothom!
B: Bé, tothom tothom...
C: Collons, si els diaris en van plens!
A: No hi caic, no hi caic...
B: Home, els diaris... Vols dir que no exageres?
C: Gens ni mica, tio. Avui festa grossa!! Ja tinc la bufanda a punt!
A i B: La bufanda????
C: Síiiiiiiii! Baaaaarça, Baaaarça!
B: Collooooons, un altre que ve d’Arbeca... Quin parell!
A: Ah! El Barça, esclar!! Hòstia, B, i per què l’hem d’anar a veure a Terrassa?
C: A Terrassa?
B: Aneu a cagar. Jo me’n vaig a Terrassa, aquest vespre. Ja us ho fareu.
A: Deixa’l, tio, diu que se’n va a la Jazz Cava, però no hi ha manera que em digui què coi hi fan, allà, avui...
C: Bah...
B: Per un partit de re del Barça us deixareu perdre la festa de Terrassa?
C: Un partit de re? Eiiii, que avui podem guanyar la lliga!
B: Ja la vau guanyar l’any passat, tira, tira!
A: Escolta, B, em pots dir què cony fan a Terrassa avui que ens hem de perdre el partit del Barça i tot??
B: Ara no em dóna la gana. Emboliqueu-vos la bufanda, aneu al bar de sempre, foteu-vos fins al cul de cervesa i acabeu deixant-vos la veu a Canaletes. Jo me’n vaig a Terrassa a disfrutar de la bona música i la bona companyia i a celebrar els quatre anys d’uns bons amics, els de Paper de Vidre. I el Barça que guanyi, eh?, però ja ho veuré als diaris, que només saben anar plens d’aquestes coses...
A i C: Paper de Vidre!!! Tens raó!!!
B: Re, re, vosaltres al bar, que els de Paper de Vidre no fan bufandes!
A: Eiii, doncs en podrien fer, no?
C: Cony, A, anem a Terrassa, i de tornada ja repescarem la festa a Canaletes, no?
A: Va, sí! Qui hi actua?
B: Òscar Intente, Roger Puig i Sanjosex. Comença a les 20.30 h, i NOMÉS val 3 euros.
C i A: Uàaaaa! Som-hi!
NOTA: Aquest diàleg no és real. Avui és possible que s'adotzenin els embufandats a Canaletes, però mentrestant una colla de privilegiats serem a Terrassa escoltant bona música i celebrant el quart aniversari d'una revista que és més que una revista, perquè hi ha unes persones darrere que la fan per amor a l'art i es mereixen una festa com la d'avui. Vosaltres trieu: Bufanda o Terrassa? Jo ho tinc clar.
2.5.06
Odontologia veïnal
«Els habitants d’un mateix edifici viuen a pocs centímetres els uns dels altres, un simple envà els separa, comparteixen espais idèntics repetits al llarg dels pisos, fan els mateixos gestos al mateix temps, obrir l’aixeta, estirar la cadena del vàter, encendre el llum, parar la taula, unes quantes desenes d’existències simultànies que es repeteixen de replà en replà, i d’edifici en edifici, i de carrer en carrer.»
Georges Perec, La vida. Manual d’ús
(Traducció d’Annie Bats i Ramon Lladó)
Faig l’exercici involuntari, tot rellegint Perec, d’imaginar tots els meus veïns, tots!, rentant-se les dents alhora que jo. El resultat: insomni, una veneta vermella enmig del blanc de cada ull, ulleres sota les ulleres.
La parella de l’àtic, germànica i embicicletada, és fàcil d’imaginar amb el fil dental, l’elixir bucal i tota la pesca. I segur que són dels que tanquen l’aixeta mentre es raspallen les dents.
Però l’alè d’all del conco de l’altre àtic —a qui se li endevina un passat militar pel pas ferm amb què baixa les escales i la vehemència que gasta per desitjar-te un bon dia— em fa deduir que en aquella casa el raspall està ben sec i el tap del dentifrici s’ha quedat enganxat al tub per l’efecte d’una pasta solidificada que un dia va tenir les propietats del fluor.
La velleta d’un dels segons tampoc és difícil d’imaginar: les dents postisses reposen cada nit en un got a la tauleta de nit, o damunt de la pica del lavabo. La cara se li encongeix, les galtes se li enfonsen, però les dents segueixen ben arrenglerades i ja no encaixen amb els seus maxil·lars, així que quan parla li repiquen com unes castanyoles i t’endinsen en un capítol d’intriga hitchcockiana en què el dubte de quan trigaran a caure a terra t’encongeix l’espinada qui sap si per empatia o perquè ja fas el gest d’acotar-te a recollir-les.
La vicepresidenta i addicta a la Pantoja a parts iguals estic convençuda que es raspalla les dents tacades del carmí del pintallavis tot remenant les anques i sense deixar de parlar. I mentre ho fa s’acosta a la seva imatge reflectida al mirall del lavabo i comprova si s’ha de repassar el rímel o si hi ha algun pèl del bigoti que hagi sortit airós del pas de les pinces.
La soltera que diu que en té trenta-pocs, però en té més de trenta-deu, té un raspall elèctric d’última generació i després de cada àpat passa deu minuts de rellotge amb l’aparell vibrant-li entre les dents, amb el convenciment que el canvi d’estat civil depèn tan sols de la blancor dental.
I el president, el president... Ha estat imaginar-ne el crostó abandonat a la pica del lavabo i perdre la son.
NOTA1: Avui sortim per partida doble, a Lamalla.net i al Diari de Barcelona.
NOTA2: Que no se us escapi aquest text del Jaime, precisament sobre les notes (i els traductors!?).
La parella de l’àtic, germànica i embicicletada, és fàcil d’imaginar amb el fil dental, l’elixir bucal i tota la pesca. I segur que són dels que tanquen l’aixeta mentre es raspallen les dents.
Però l’alè d’all del conco de l’altre àtic —a qui se li endevina un passat militar pel pas ferm amb què baixa les escales i la vehemència que gasta per desitjar-te un bon dia— em fa deduir que en aquella casa el raspall està ben sec i el tap del dentifrici s’ha quedat enganxat al tub per l’efecte d’una pasta solidificada que un dia va tenir les propietats del fluor.
La velleta d’un dels segons tampoc és difícil d’imaginar: les dents postisses reposen cada nit en un got a la tauleta de nit, o damunt de la pica del lavabo. La cara se li encongeix, les galtes se li enfonsen, però les dents segueixen ben arrenglerades i ja no encaixen amb els seus maxil·lars, així que quan parla li repiquen com unes castanyoles i t’endinsen en un capítol d’intriga hitchcockiana en què el dubte de quan trigaran a caure a terra t’encongeix l’espinada qui sap si per empatia o perquè ja fas el gest d’acotar-te a recollir-les.
La vicepresidenta i addicta a la Pantoja a parts iguals estic convençuda que es raspalla les dents tacades del carmí del pintallavis tot remenant les anques i sense deixar de parlar. I mentre ho fa s’acosta a la seva imatge reflectida al mirall del lavabo i comprova si s’ha de repassar el rímel o si hi ha algun pèl del bigoti que hagi sortit airós del pas de les pinces.
La soltera que diu que en té trenta-pocs, però en té més de trenta-deu, té un raspall elèctric d’última generació i després de cada àpat passa deu minuts de rellotge amb l’aparell vibrant-li entre les dents, amb el convenciment que el canvi d’estat civil depèn tan sols de la blancor dental.
I el president, el president... Ha estat imaginar-ne el crostó abandonat a la pica del lavabo i perdre la son.
NOTA1: Avui sortim per partida doble, a Lamalla.net i al Diari de Barcelona.
NOTA2: Que no se us escapi aquest text del Jaime, precisament sobre les notes (i els traductors!?).
